La Revolució del Gessamí

Primer va ser Tunis, i se'n feren eco els països veïns com Argèlia, Mauritània, Líbia i Egipte. De tots aquests l'únic on ha quallat ha estat a Egipte, podem veure com els diaris en van plens i els hashtags de twitter són plens d'egypt, egipto, museo egipcio, mubarak o jan25 (el primer dia de la revolta). 

La flor que ha donat nom al moviment: ياسمين

Estem assistint a l'anomenada Revolució del Gessamí pels mitjans de comunicació, seguint la moda de colors i flors (molt hippy tot plegat) que sorgí amb la Revolució de les Roses a Geòrgia, quan marxà Shevardnadze del poder, i després la Taronja ucraïnesa, i que continuà amb la Revolució dels Tulipans (Kirguizistàn), la del Cedre (Líban) i Safrà (Birmània), de les que em vinguin a la memòria.

Aquesta nova, anomenada així per ser típica aquesta flor en la cultura àrab, és radicalment diferent a com coneixiem les revolucions fins ara. Aquesta vegada, les xarxes socials han estat un protagonista important en la successió de fets i sobretot en la convocatòria d'aquests. Van sorgir moltes portades de diaris que calificaven aquesta com la primera revolució 2.0 de la història.

Hi ha pors de que les protestes en aquests països més Iemen derivin en un règim islamista, però en el meu parè, segons el que s'explica, el que volen és llibertat, democràcia i aconseguir a casa el que ara per ara només podrien trobar a Europa. És a dir, millorar la seva qualitat de vida. Són joves que ja han vist el merder de tenir una cleptocràcia a casa i règims islàmics i terrorisme. Esperem que tot això derivi en el que desitgen i no el que volen uns quants, com és costum.

PD: Les revoltes ja s'han extès a Jordània (14 de Gener, on el rei ha canviat el govern), Sudàn i Oman (17 de Gener), Aràbia Saudita (dia 21), Síria (dia 26) i Marroc (30), apart dels ja anomenats al post.

Les Dictadures del Nord d'Àfrica i la Hipocresia d'Occident

La revolta a Tunis no s'apaivaga i la gent ha demostrat que volen un canvi real. Volen fer caure Gannouchi i no es conformen amb el nyap que ha intentat mantenir una certa estabilitat després de l'exili del dictador Ben Alí. Altres països musulmans amb dictadures eternes han vist com ciutadans desesperats provocaven aldarulls o es cremaven davant d'institucions estatals a Mauritània, Algèria o Egipte. Això ho sabem tots, però el problema va més enllà.

Ningú sabia, si no ho buscava, que a Tunis hi havia una dictadura. És més, ni Tunis, ni Egipte ni la majoria d'aquests països. I és perquè són dictadures que afavoreixen la seva ex-colònia, França, i practiquen un post-colonialisme que els permet perpetuar-se al poder.

Tant que diem de Qatar, i el Marroc és una monarquia que té de demòcrata el que té Ben Ali. Mauritània era democràtica, o si més no parcialment, fins el 2008, quan hi hagué un cop d'estat. Algèria suporta el president Abdelaziz Bouteflika des de l'any 2000, Tunis ja el coneixem, i més enllà hi ha Líbia, amb l'etern Muamar al-Gaddaffi i el dictador Hosni Mubarak, a Egipte.

Sembla increïble que tant demòcrata que és Europa, comparteix el Mediterrani amb ni més ni menys que 7 dictadures, comptant Síria, "otra que tal baila". Com podem ser tant hipòcrites d'exportar la democràcia només als països que ens interessa perquè els dictadors no són favorables a nosaltres? Iran, Corea del Nord, els Talibans d'Afganistan, Sadam Hussein a Iraq... Tots aquests cauen malament perquè no ens llepaven el cul, però un Hu Juntao a la Xina, o aquests mateixos del nord d'Àfrica, no passa res, són cleptòcrates, però bons homes.

La hipocresia occidental no deixa mai de sorprendre'm. 

 

Khàbarovsk és entre Rússia i els 27

Com el meu pare està donant sang i no tinc res a fer, em llegeixo la Vanguàrdia i escric.

Rússia cada vegada em treu més de polleguera. És un d'aquells països en els que no hi pots depositar la confiança perque saps que te la fotran a la primera que puguin.
A la cimera de Khàbarovsk, a l'altra punta de Rússia, aquesta ha protestat contra l'hegemonia de l'OTAN i l'acostament als seus antics "lacayos" que ara reneguen de la Mama Rússia que ha fet i continuarà fent tot el que pugui per putejar-los.
I el més divertit és que insinua que la guerra del gas entre Rússia i Ucraïna i que toca a tota l'europa de l'est es pot repetir.

Míster Klaus, que ha estat a l'òrbita soviètica durant unes dècades, per molt euroescèptic que sigui, no pot reaccionar i protestar davant d'aquesta amenaça tan poc subtil? Vol demostrar, com ha passat fins ara amb les presidències eslovena i txeca que els que realment dirigeixen europa són les potències occidentals? Una mica de sentit comú, si ets euroescèptic, renuncïa a ser el president de la UE. I si tant et repugna, fes un referèndum i ves-te'n a beure cervesa! [Cría Cuervos].

Però tornem a Rússia. El que ha de fer la pròxima presidència sueca de la UE són tractats gasístics amb Algèria i promoure el tràfic de gas des de Libèria, aquell macroprojecte de l'Atlàntic i deixar progressivament d'abastir-se de Rússia; amb matèries d'altres països o amb energies renovables, però que a Rússia no se li ha de donar ni pa, que ara va molt d'amigotes i tal, però quan talli altre cop el subministrament de gas a europa de l'est l'hivern que vé (no dubteu que ho farà) ja em direu.

Rússia s'ha de fotre una bona òstia i adonar-se'n que ja mai tornarà a ser la gran superpotència com la URSS i que les tres bàltiques, Bielorússia, Ucraïna i el Càucas ja no són el seu pati del darrere, ara l'ha comprat el veí del davant perque ha tractat les rpúbiques ex-soviètiques a patades, allà que no hi busqui una esfera d'influència, que el darwinisme social és correcte quan no afecta la opinió pública mundial, i les intervencions a Geòrgia van embrutar molt la seva imatge.
Que s'empassi una mica l'orgull, que respecti els seus veïns i s'acosti una mica als enemics que no pretenen mossegar-la.