WikiLeaks: Un Repàs Superficial

Aquests dies El País i altres diaris mundials estàn traient a la llum documents que WikiLeaks els envià, i estem rebent un bombardeig constant de marujeos, trapicheos i afers de suma importància.

Aquest post serà actualitzat i segurament dividit per a una major comprensió.

Europa

• Calificacions de diversos caps d'estat europeus com Zapatero (És astut i no soporta que li portin la contrària, és un esquerrà passat de moda), Berlusconi (Es fot unes farres de cal déu i no descansa adeqüadament), Sarkozy (arrogant i impertinent), Vladimir Putin i Dmitri Medvédev (Són Batman i Robin, Putin definit com un "Macho Alfa").
• Programa de Seguretat als Estats Balcànics més Polònia que podria haver irritat Rússia i es portà en secret.
• Estats Units presionà el govern espanyol per a aconseguir la anomenada Ley Sinde.
• Espanya estava al corrent dels vols de la CIA en territori espanyol (Palma de Mallorca, Barcelona, Màlaga i Tenerife) i els acceptà amb la garantia dels Estats Units de que pogués mostrar una fortalesa i seguretat suficients, però ho ocultà al públic i quan es descobriren negà conèixer res sobre el tema.

Amèrica

• Interès per part dels Estats Units d'internacionalitzar l'Amazones amb l'excusa de lluitar contra l'islamisme creixent al Brasil, així com fixació i temor pels reductes terroristes a la triple frontera entre Brasil, Paraguai i Argentina.
  
• Acusació dels Estats Units a Veneçuela de finançar el narcotràfic i el govern corrupte de Daniel Ortega a Nicaragua.
• Preocupació de Hillary Clinton per l'estabilitat mental de Cristina Fernández de Kirchner.

Àsia

• Xina prefereix una Corea capitalista amb el poder concentrat a Seül que una Corea dividida, amb presència militar nord-americana i una amenaça constant de guerra.
  
• Xina i Corea del Nord desconfien mútuament però Xina recolza econòmicament Corea del Nord per interessos d'estabilitat i econòmics.
• El soldà de Kuwait digué a l'administració Obama que els presos de Guantánamo eren criminals irreductibles i que per tant, no calia pagar 85.000 euros per acollir un près a Europa, que era preferible que se'ls abandonés en una zona de guerra.
• Països del golf aràbic/pèrsic (Qatar, Emirats Àrabs Units, Aràbia Saudita) reclamen a Estats Units una guerra preventiva contra l'Iran abans de que aquest s'armi nuclearment.
• Les famílies benestants de Jeddah, a l'Aràbia Saudita, es salten la llei islàmica, sabent-ho la familia reial saudita.

Àfrica

• Espanya recolzà el cop d'estat de Mauritània el 2008 per no tenir un govern titella d'Al-Qaeda a 300 quilòmetres de les Illes Canàries.
  
• França tem que Senegal es converteixi en un estat fallit.
• Líbia amenaçà el Regne Unit si no extraditava el terrorista Megrahi, responsable de l'atemptat de Lockerbie.

Afers Transcontientals

• Estats Units considera d'un alt valor estratègic zones com els gasoductes d'Àsia Central, l'estret de Gibraltar, la frontera EEUU-Mèxic, el gasoducte Argèlia-Espanya, la selva amazònica i les preses que hi ha, l'institut Grífols a Barcelona i les empreses bioquímiques de Ludwigshafen a Alemanya, entre d'altres.
• Estats Units ha espiat diplomàtics de les Nacions Unides demanant fins i tot mostres d'ADN.

Una Bufetada més que Necessària

Ahir per la nit vaig caure en el fet que, suposo per les eleccions, m'havia passat per alt un dels afers més trascendentals de la diplomàcia en els últims anys, o dit d'altra manera, de la mà de Julien Assange la política internacional s'ha convertit en un marujeo de què han dit o no els Estats Units sobre al·liats o enemics, i també quina és la política dels al·liats de Nord-Amèrica envers tercers països, en especial Iran i Corea del Nord. 

La Hillary s'ha intentat tapar el cul dient que això és un atac a la comunitat internacional i fent una maniobra entre distracció i intent d'implicació dels altres afectats.

250.000 documents són molts documents.

N'hi ha algun que, o no té valor, o està codificat, com l'únic enviat des de Lima.

Però molts posen a parir Zapatero, de qui diuen un dirigent d'esquerres passat de moda, Sarkozy, a qui acusen d'arrogant, Berlusconi, que es fot unes farres de cal déu, Putin i Medvédev els compara amb Batman i Robin, i Gaddaffi segons la diplomàcia nordamericana, és un adicte al bottox.

La pitjor part se la porta Cristina Fernández de Kirchner, qüestionant-ne Hillary Clinton sense miraments, si està bé del cap.

L'excusa de que la filtració posa en perill moltes vides no se la creu ni la mateixa secretària d'estat, no fotem, tot són chismorreos i política-ficció.

Altres temes que aborda el "Cablegate" és una eventual guerra amb la República Islàmica, on els països del golf pèrsic/aràbic com Bahrain, els Emirats Àrabs Units, o l'Aràbia Saudita, demanen als Estats Units que ataquin ja l'Iràn, que prefereixen una guerra curteta que un Iràn nuclear.

Corea també en surt maca, i s'ha descobert que la Xina ja no confia en Pyongyang ni a la inversa i que hi ha hagut apropament de postures entre Beijing i Seül. Això podria ser un altre pas o en la resolució del conflicte coreà o en la seva complicació. En tot cas, no és quelcom intranscendent.

Els dirigents afectats no diuen res rellevant, es queixen com era d'esperar. El que sí que sorprèn és el portal Amazon, que ha bloquejat totes les entrades del seu buscador relacionades amb WikiLeaks. Presió del govern nordamericà? No crec que fós per iniciativa pròpia. La veritat és que és bastant anecdòtic, perquè Amazon... Ja em diràs tu, si ho féssin a Google encara...

Podria fer un post sencer sobre les represàlies, però bé, resumint-ho molt, la web de www.wikileaks.com va patir un atac informàtic, han detingut no-sé-qui del Departament d'Estat dels EEUU, i segurament s'intentaràn carregar Julien Assange a la manera Litvinenko amb el menor ressò possible.

La meva valoració personal de la filtració: Després de tot el que han fet els Estats Units, es mereixen un toque així.

Yeongpyeong: Qüestió Mundial

Ahir Corea del Nord onejà bandera de guerra al provocar la seva veïna democràtica (de veritat) amb un bombardeig sobre població civil a l'illa fronterera de Yeongpyeong, de Corea del Sud. 

El govern de Lee Myung-Bak va respondre amb un altre bombardeig i acusacions mútues de voler provocar una guerra fratricida.

El règim nord-coreà ha bombardejat Yeongpyeong, i conseqüentment, ha posat en risc la seguretat de 60 milions de persones, perquè necessita cohesionar-se.

El major problema és el context on succeeixen els fets: Corea és enmig de les dues grans potències mundials: El Sud el recolzen els Estats Units, i el Nord, primer ho va fer la Unió Soviètica, i ara la Xina. 

Cal disseccionar els factors que han provocat el bombardeig nordcoreà en aquest precís moment. 

El règim, tot i l'hermetisme que es respira, està en constant tensió. L'estirp presidencial s'ha garantit un relleu generacional que segurament no agrada a molts dels que ostentàven el poder fora de la família, ja que no només s'ha col·locat en primera fila a Kim Jong-Un, sinó també a diversos parents de l'actual líder Kim Jong-Il. 

Un altre factor és la fam constant i crònica que pateix la població nordcoreana, que ja ha passat més enllà de ser una crisi humanitària cap a una crisi ideològica i d'estat: Ningú creu ja en el règim. No sé si ja vaig dir en un altre post que els nordcoreans medeixen de mitjana deu centímetres menys que els seus parents a Seül. 

El drama de les persecucions no ha deixat de banda el règim estalinista, a part de per definició pròpia, i ja són molts els desapareguts per sospita externa, i també per professar qualsevol religió (ja sabem que la més irracional de les pors en aquest tipus de règims és a qualsevol organització que no sigui fèrriament controlada per l'estat, com el Falun Dafa a la Xina).

El descrèdit ha arribat a límits quasibé còmics: el govern construí a finals dels anys 80 un immens hotel de 500 metres d'altura al centre de Pyongyang: L'hotel Ryugyong. L'estructura fou acabada, havent ja gastat uns recursos que hagueren ajudat molt la població a sobreviure a la fam dels anys 90. Quan s'anava a iniciar els treballs finals, es detectaren problemes d'estructura i de qualitat del ciment de l'hotel. Hauria estat molt car volar una estructura piramidal de 500 metres. I allà ha quedat. Tal fou la vergonya que els habitants de Pyongyang ténen prohibit indicar, si preguntes, on és el Ryugyong, encara que el tinguin davant dels nassos.

El factor clau, i que dificulta moltes negociacions és la tinença d'armes nuclears per part del règim. La gran anècdota és com un país que està fet una merda, amb una població desnutrida i amb unes sancions internacionals de les que pocs països se'n sortirien a dures penes, hagi aconseguit armes nuclears. La major sospitosa és la República Popular de la Xina, de la que ja m'ho crec tot.

El problema és que tenim un conflicte localitzat geogràficament però amb un risc d'expansió brutal, amb la Xina i els Estats Units. Tots dos també amb armes nuclears.

Aquest seria el primer conflicte armat que podria suposar l'inici d'una guerra freda entre les dues grans potències, cosa que no és broma, ni fa gaire gràcia vista la mà dura del govern xinès quan se li toquen els collons.

Per la seva part, Corea del Sud és la gran perjudicada, la que rebria de tots costats al estar situada al punt més calent.

Però, un segon. No us fa ràbia haver de parlar de coses com guerres nuclears al segle XXI?

Cheonan (츠난)

Si en els temps de la Revolució Russa o la Comuna Parisina els diguéssin als comunistes que un govern de la seva ideologia esdevindria una dinastia s'hagueren tirat tots al riu.

El Partit dels Treballadors de Corea del Nord ha ascendit avui a Kim Jong-un, el fill del president Kim Jong-il, que ja està amb un peu al jardinet, i que a la vegada és fill del fundador de la República "Popular" "Democràtica" de Corea (Del Nord).

I cada vegada em fa més ràbia com aquests règims patètics surten a les notícies cada vegada quees tiren un pet, però no cauen mai. La diferència entre coreans del nord i del sud no és només que estiguin separats per una frontera.

Els primers mesuren de mitjana deu centímetres menys que els seus veïns del sud, i ténen una esperança de vida molt més curta per culpa de la mala alimentació i de la fam crònica que pateix aquest poble.

I és que tots els murs de la guerra freda no varen caure als anys 90, i aquesta és la prova més cruenta.

Corea del Sud pot lluitar molt per la democràcia a la seva veïna i tot el que tu vulguis, però no mou un dit per a unificar les dues parts, només quan li toca una mica les pilotes perquè li enfonsen un submarí o li reclamen un tros de mar.

Corea del Sud reparteix propaganda amb canons de panflets i megàfons a l'altra banda de la frontera, però no li interessa reunificar-se amb la seva germana.

Comparem Corea amb la reunificació alemanya, que va ralentir el desenvolupament del país durant més d'una dècada i encara té moltes ferides obertes, no només en matèria econòmica, sinó també social (el 52% dels alemanys Orientals es sent ciutadà de segona i el 20% vol la separació de les dues Alemanyes altre cop). A Alemanya els orientals, dit sense complexos, els pobres, eren 1/4 de la població total, i el PIB de la República Federal superava la comunista en un 500%.

En canvi a Corea les coses són més complicades. En matèria social hi ha una classe benestant molt nombrosa que ha assolit un nivell de vida considerable, i no es vol la reunificació perquè la població de Corea del Nord és 1/3 de la població coreana, 8% més que la alemanya comunista en comparació, i perquè Corea del Sud multiplica per 10 el PIB de Corea del Nord.

I la pela és la pela, encara que més amunt de Panmunjōm s'estiguin morint de gana, jo vull tenir el meu iPhone.

Així que, a qui em llegeixi, si ho fa algú, li dic: El món és una puta merda, i això no millora.

La Tercera Guerra Mundial

L'altre dia érem a classe d'història amb Elena Vallès i va sorgir el tema de la definició de guerres mundials. Això em va fer pensar en la possibilitat d'una tercera guerra mundial, i em vaig començar a menjar el cap de si seria EEUU-Xina, Rússia-EEUU, UE-Rússia, un front aquí, una bomba atòmica allà... Però vaig deixar de cavilar i vaig pensar en la realitat actual, on les guerres ja no són un front al bell mig d'un territori, on avança l'infanteria a mesura que arriba la calor de l'estiu mentre se'ls mengen els polls.

Ara una guerra implica homes, dones i nens, grans i petits, de qualsevol classe, qualsevol professió. Tothom en un país en guerra pot morir-hi, encara que sempre hi ha excepcions.

En el moment en que em vaig plantejar això, també va sorgir la idea d'Al-Qaeda, i amb aquesta, la idea de que possiblement, una guerra mundial ja no seria una guerra entre entitats polítiques, encara que aquestes hi participessin.

I llavors va ser quan tot em va encaixar, i vaig pensar que potser la Tercera Guerra Mundial ja l'estàvem visquent.

Penseu fredament, per aquest nou tipus de guerres es necessiten obligatòriament dos bel·ligerants, perquè sinó, ja no és una guerra.

Aquests són: Per una banda, els països occidentals, entesos com EEUU, Canadà, la Unió Europea, Austràlia, Nova Zelanda, Japó, Corea del Sud i països amb tractats econòmics o militars amb EEUU, és indiferent que siguin governs de països musulmans (ex. Iraq, Marroc, Indonèsia).

Per l'altre banda no hi ha estats, només una ideologia, la islamista radical d'Al-Qaeda, que no té una bandera, però sí ciutadans, i els ciutadans no són tancs. Els ciutadans es poden infiltrar en la societat occidental i en un avió, en un tren, en un centre comercial... És un front obert, una guerra vertaderament mundial, on tota la població pot patir-ne les conseqüències.

Això també dóna espai de crítica al model social actual, de com els moviments de masses poden convertir a persones en una secta compacta i violenta, una manera de reaccionar més que criticable des del meu punt de vista a les injustícies "fabricades" des d'Occident i que afecten econòmicament, socialment, o políticament a les societats del tercer món.

Però aquestes injustícies han topat amb una generació d'àrabs desencisats, que veuen com la independència de les colònies musulmanes de Gran Bretanya i França no va portar el creixement econòmic esperat, sempre putejats per Occident.

És un peix que es mossega la cua; Occident els va picar, ells es van rebel·lar, van fotre-hi bombes pel mig, els occidentals van envair-los, ells van fotre-hi més bombes. L'un ha quedat com un invasor despiadat i imperialista i l'altre com el bàrbar analfabet, irracional i dogmàtic.

Tot es basa en el coneixement de l'enemic, perquè aquest deixi de ser-ho, i tolerància, molta tolerància. El dogmatisme social porta, després de la confrontació i la violència, a la guerra, sigui religiosa o per interessos, i eliminar això és un repte que s'hauria de plantejar el món en aquest segle per fer un avenç en la humanitat, per deixar quelcom de bé que poguessin recordar els nostres fills.

Pamunjeom 판문점

Per fi. Per fi algo seriós a Corea.
No sóc partidari de les guerres, almenys les injustes o inutils, però si ha de morir un petit nombre de persones per a que seixanta-sis milions de coreans visquin en pau...
Com ja hauràs llegit pels diaris o vist efímerament per les notícies d'A3 entre carros de la compra i gent queixant-se del Zapatero, Corea del Nord ha estat jugant a proves nuclears aquesta setmana.
Aquestes proves provocaren un terratrèmol de 4.5* en l'escala de Richter a la Xina.
Condemna del Consell de Seguretat de l'ONU, i tot el món en contra seu, cosa que exalta el nacionalisme dels nordcoreans, i el senyor Kim Jong-Il amenaça a Lee Myung-Bak que com els toquin qualsevol vaixell amb el tractat del PSI contra les armes de destrucció massiva, els fotràn una bomba atòmica al bell mig de Seül.
I això és el que em fot, que van de "guais".
És un règim prepotent, com el famós Chávez: Els dos tenen algun poder; estratègic o petroli, i la situació internacional del seu pais els hi sembla igual, perquè ténen la paella pel mànec (Chávez subministra un ou de petroli als EEUU encara que anomeni Mister Danger al expresident Bush i fagi el paperina com un nen per cridar l'atenció).