L'estat actual de Líbia

Situation of Libya at 21/03/2011 22:05 GMT+00

Aquest cap de setmana, des que vaig penjar el post criticant occident, s'han succeït les informacions, rumors i especulacions sobre què succeeix i què no a Líbia.

Fins ara s'ha sabut que l'aviació va fent i que han destruït una part del palau de Gadaffi i han mort Khamis al-Gadaffi, un dels seus fills.

Els rebels, des de Bengasi, van empenyent l'exèrcit cap a Ajdabiya, i a Misrata no se sap quants morts pot haver, ja que és una ciutat assatjada des de fa setmanes per Gadaffi.

La situació per als rebels millora, però faran falta més bombardejos per a que Gadaffi no pugui contraatacar.

El que m'ha sorprès és la reacció que ha tingut l'esquerra europea i en concret l'espanyola, envers el conflicte libi. Crec que he descobert una escletxa entre dos tipus de pacifisme, a saber, entre el de Cayo Lara o Shangay Lily i el meu.

En el meu parè, si algú creu que m'equivoco, digui-m'ho, no hi havia alternativa al que està passant. Era o això o que el dictador arribés a prendre Bengasi. Per a mi una postura pacifista és aquella que no vol la guerra, no aquella que no vol intervenir en una guerra i deixa morir la població per a no tenir el remordiment d'haver tirat una bomba. És millor deixar-los al seu destí i esperar que el gran líder faci una purga com la que va fer quan va reconquerir Az-Zawiyah?

Crec que hi ha postures pacifistes que haurien de ser revisades per a aquells que les formulen al seu cap. Jo no vull la guerra a Líbia, no vull que mori gent. Però tampoc vull que aquesta gent caigui altre cop sota la tirania de Gadaffi i els extermini per les seves idees.

A partir d'aquí, que cadascú es postuli com cregui convenient. Ja sabeu la meva postura en la política espanyola i la meva opinió envers el PP, i aquesta vegada crec que han obrat bé recolzant Zapatero, tot i que només sigui per a que no els enganxin els dits amb Iraq si els porten la contrària.

Si voleu testimonis per Twitter de com va la situació des de dins el país us recomano:
@ShababLibya
@OnlyOneLibya
@United_Libya
@Tripolitanian
@Cyrenaican

Els hashtags més utilitzats són: #Libya #Libia #Bengasi #Benghazi #Tripoli #Misrata #OdysseyDawn #Gadafi #Gaddafi #Ajdabiya #GaddafiCrimes

Ineficàcia Occidental

Aquests dies ha quedat patent que les nostres institucions supranacionals són patètiques, descoordinades i egoistes. 

Gadaffi està arribant a Bengasi i el Consell Nacional Libi, govern reconegut ja per la Unió Europea, està caient a un ritme vertiginós. 

Els periodistes han abandonat la capital dels rebels i han arribat a Tobruk, l'últim bastió del CNL abans de la frontera amb Egipte. 

Gadaffi guanya. Ens vam pensar que tot i el bany de sang, els rebels resistirien i podrien entrar a Trípoli, però degut a l'aviació i a l'artilleria pesada de l'exèrcit del dictador, han anat perdent posicions fins l'actual situació crítica.  

En aquests moments em fa vergonya ser europeu. Portem a les espatlles la desgràcia dels libis. Teníem els mitjans per a ajudar-los i ha resultat en un desgavell de desacords i egoismes, que ha portat altre cop a la ineficàcia del Consell de Seguretat de l'ONU i de la secretaria d'afers exteriors de la Unió Europea, que per cert, la seva ministra en cap, Catherine Ashton, se l'hauria de fotre al carrer. 

En l'apartat dels egoismes hi tenim la omnipotent Angela Merkel, que va rebutjar, juntament amb Dmitri Medvedev, l'àrea d'exclusió aèria que proposaren Estats Units, França i Gran Bretanya, que per fi diuen quelcom coherent.

Un home aixeca una bandera líbia sobre un munt d'ítems del règim de Gadaffi com el llibre verd.

Per tant és clar que això portarà a dues conseqüències més enllà de la derrota militar. La primera d'aquestes és una immediata desconfiança dels libis que van creure en la democràcia envers aquesta i també d'Occident. Quina és aquesta democràcia que no és capaç d'ajudar una població massacrada i bombardejada que busca un règim similar? 

L'altra és potser més nefasta si és possible. Quan Gadaffi guanyi s'haurà acabat la revolució del gessamí. No es veuran revoltes a líbia ni a molts altres països. Si occident que és una carta a favor dels rebels és inoperant, què pretenem, que a tots i cadascun d'aquests països sorgeixi una altra revolta espontània? Aquesta és la major cagada occidental des de la guerra de l'Iraq. Hem deixat a l'estacada a milions de persones, que moriran sota els règims que nosaltres alimentem.

PD: Just quan estava penjant aquest article m'en he assabentat de que la ONU ha aprovat la zona d'exclusió aèria, entre d'altres mesures com bombardejos a Trípoli. És una gran notícia. Encara hi ha esperança.

Última Línia en la Història

Quan mirem es notícies hi ha voltes que ens donen ganes de fotre-li una martellada a la televisió i quedar-nos tan amples.
 
Però aquestes últimes setmanes hi ha quelcom que motiva. Tot són desgràcies però les revoltes àrabs sabem que són per a bé. 

Imatges de Gadaffi a Trípoli d'Al Jazira.

Són conscients de que estan escribint la història, encara que sigui amb la seva sang o la dels seus familiars i amics. Lluiten no per una ideologia, no fratricidament. Lluiten contra l'opresió d'un règim que no els deixa quasi respirar. No em puc ni arribar a imaginar els sentiments que esclataren a la plaça Tahrir o a Tunis quan els seus dictadors van fugir gracies a la unitat popular. És admirable, aquí no hem sigut capaços de fer-ho, tot i haver estat un règim escandalosament deshumanitzador.

Els ciutadans de Líbia volen fer el mateix que els seus veïns. Però la repressió ha esdevingut sanguinaria i esfereidora. Aviació militar bombardejant la població, centenars de morts, foc real, i el discurs de Sayif al Islam, que tot i no matar persones, confrontava i atemoria la població. Líbia ara és un bany de sang. El que es fa dir el seu líder els està massacrant per a continuar amb els seus privilegis personals i familiars.

Ja no em plantejo si és legítim o no, està clar que tot i que la democràcia sia imperfecta, cap dictadura és legítima. Com es pot tenir l'estómac per a matar algú en el seu propi nom?

Està clar que ha de caure Gadaffi, i ser jutjat, és a dir, evitar que arribi a algun bastió com Mubarak o Ben Alí, però la gent no podrà fer-se càrrec de la revolució tota sola. Els tancs i els avions de combat no els podran deturar.

Però a la pregunta de si cal intervenció externa no et puc respondre un si rotund. Si les coses sortissin malament i acabés com Iraq, a part de ser un país inestable a l'altra banda del mediterrani, que causaria una catàstrofe humanitària a Itàlia, es donaria la raó a Sayif al Islam de la situació, i occident n'hauria estat el causant. Per tant, crec que més que intervenció militar, el que cal és aïllacionisme. Però de totes parts, no seria coherent fer-ho si la Xina continua tractant-hi. Líbia viu de les exportacions de petroli. No podria aguantar un bloqueig prolongat.

Abans que començar a divagar, esperem a veure com acaba. Esperem que EEUU no intervingui, que em va fer bastanta por la frase de Hillary Clinton "al món àrab està desapareixent el sentiment antiamericà". Això vol dir que es veuen amb potestat moral d'entrar a Líbia? Pel bé de tothom esperem que no.

Sayif al Islam, Demagog Professional

Ahir per la nit, mentre milions de persones en tot l'estat es culturitzaven a base d'Operación Triunfo, a un altre país centenars de persones lluitaven per poder assolir algun dia el nostre grau de benestar. El seu propi exèrcit els disparava amb bales, res de pilotes de goma ni kubotans, pels quals aquí ja ens posem les mans al cap.
 
Líbia és un país en conflicte. La gent té por de les represalies però més por té de seguir com està actualment. Bengasi és el bastió de les forces opositores i per tant, la ciutat que més ha patit la repressió militar.

Sembla una persona normal i civilitzada oi?

Durant la nit es succeïren les notícies envers Líbia: Primer corria el rumor de que l'exèrcit s'havia girat en contra de Gadaffi i s'havia enfrontat a la seva guàrdia personal, després un mitjà de comunicació libi anomenat Jeel va anunciar degut a l'enlairament de tres avions gubernamentals des de Trípoli, que Gadaffi havia fugit en direcció a Veneçuela. Finalment, a través d'Eskup, al diari ElPaís, Vam poder llegir el discurs de Aayid al Islam, un dels tropecientos fills de Gadaffi, que pronuncià frases demagògiques, sense sentit i que clarament anaven dirigides a dividir la opinió pública i atemoritzar els manifestants. Alguns fragments són:
"El petroli es troba al bell mig de Líbia, si hi ha una guerra civil com ens el repartirem?"
"Vosaltres, els de Bengasi, no teniu petroli, com creieu que subsistireu?"
"La revolta està dirigida per mercenaris àrabs i de la resta d'Àfrica que volen veure com ens destruïm"
"Això serà un caos, pitjor que Iraq o Iugoslàvia, ja veureu la Líbia de l'endemà. Voleu acabar com Corea del Nord?"

Per descomptat, n'hi ha molts més que fan feredat, i els podeu llegir avui en qualsevol diari. Es veu a simple vista la demagògia i la mateixa tècnica que dugueren a terme els règims de Ben Alí i Mubarak abans de caure: "sense nosaltres aquest país serà un caos".

Està molt clar que si cau Gadaffi, hi haurà un efecte domino molt més ferm. Esperem que així sigui.

Per altra banda, aquí avui ens despertem amb el titular de La Razón "La revuelta a las puertas de España" en referència a les protestes del Marroc. S'estaran fent la iŀlusió d'un aixecament PPopular a Espanya contra Zapatero? xD

Mireu-vos una mica més dins del melic, a veure si us hi trobeu la ronya que teniu dins.

Les Dictadures del Nord d'Àfrica i la Hipocresia d'Occident

La revolta a Tunis no s'apaivaga i la gent ha demostrat que volen un canvi real. Volen fer caure Gannouchi i no es conformen amb el nyap que ha intentat mantenir una certa estabilitat després de l'exili del dictador Ben Alí. Altres països musulmans amb dictadures eternes han vist com ciutadans desesperats provocaven aldarulls o es cremaven davant d'institucions estatals a Mauritània, Algèria o Egipte. Això ho sabem tots, però el problema va més enllà.

Ningú sabia, si no ho buscava, que a Tunis hi havia una dictadura. És més, ni Tunis, ni Egipte ni la majoria d'aquests països. I és perquè són dictadures que afavoreixen la seva ex-colònia, França, i practiquen un post-colonialisme que els permet perpetuar-se al poder.

Tant que diem de Qatar, i el Marroc és una monarquia que té de demòcrata el que té Ben Ali. Mauritània era democràtica, o si més no parcialment, fins el 2008, quan hi hagué un cop d'estat. Algèria suporta el president Abdelaziz Bouteflika des de l'any 2000, Tunis ja el coneixem, i més enllà hi ha Líbia, amb l'etern Muamar al-Gaddaffi i el dictador Hosni Mubarak, a Egipte.

Sembla increïble que tant demòcrata que és Europa, comparteix el Mediterrani amb ni més ni menys que 7 dictadures, comptant Síria, "otra que tal baila". Com podem ser tant hipòcrites d'exportar la democràcia només als països que ens interessa perquè els dictadors no són favorables a nosaltres? Iran, Corea del Nord, els Talibans d'Afganistan, Sadam Hussein a Iraq... Tots aquests cauen malament perquè no ens llepaven el cul, però un Hu Juntao a la Xina, o aquests mateixos del nord d'Àfrica, no passa res, són cleptòcrates, però bons homes.

La hipocresia occidental no deixa mai de sorprendre'm. 

 

Una Bufetada més que Necessària

Ahir per la nit vaig caure en el fet que, suposo per les eleccions, m'havia passat per alt un dels afers més trascendentals de la diplomàcia en els últims anys, o dit d'altra manera, de la mà de Julien Assange la política internacional s'ha convertit en un marujeo de què han dit o no els Estats Units sobre al·liats o enemics, i també quina és la política dels al·liats de Nord-Amèrica envers tercers països, en especial Iran i Corea del Nord. 

La Hillary s'ha intentat tapar el cul dient que això és un atac a la comunitat internacional i fent una maniobra entre distracció i intent d'implicació dels altres afectats.

250.000 documents són molts documents.

N'hi ha algun que, o no té valor, o està codificat, com l'únic enviat des de Lima.

Però molts posen a parir Zapatero, de qui diuen un dirigent d'esquerres passat de moda, Sarkozy, a qui acusen d'arrogant, Berlusconi, que es fot unes farres de cal déu, Putin i Medvédev els compara amb Batman i Robin, i Gaddaffi segons la diplomàcia nordamericana, és un adicte al bottox.

La pitjor part se la porta Cristina Fernández de Kirchner, qüestionant-ne Hillary Clinton sense miraments, si està bé del cap.

L'excusa de que la filtració posa en perill moltes vides no se la creu ni la mateixa secretària d'estat, no fotem, tot són chismorreos i política-ficció.

Altres temes que aborda el "Cablegate" és una eventual guerra amb la República Islàmica, on els països del golf pèrsic/aràbic com Bahrain, els Emirats Àrabs Units, o l'Aràbia Saudita, demanen als Estats Units que ataquin ja l'Iràn, que prefereixen una guerra curteta que un Iràn nuclear.

Corea també en surt maca, i s'ha descobert que la Xina ja no confia en Pyongyang ni a la inversa i que hi ha hagut apropament de postures entre Beijing i Seül. Això podria ser un altre pas o en la resolució del conflicte coreà o en la seva complicació. En tot cas, no és quelcom intranscendent.

Els dirigents afectats no diuen res rellevant, es queixen com era d'esperar. El que sí que sorprèn és el portal Amazon, que ha bloquejat totes les entrades del seu buscador relacionades amb WikiLeaks. Presió del govern nordamericà? No crec que fós per iniciativa pròpia. La veritat és que és bastant anecdòtic, perquè Amazon... Ja em diràs tu, si ho féssin a Google encara...

Podria fer un post sencer sobre les represàlies, però bé, resumint-ho molt, la web de www.wikileaks.com va patir un atac informàtic, han detingut no-sé-qui del Departament d'Estat dels EEUU, i segurament s'intentaràn carregar Julien Assange a la manera Litvinenko amb el menor ressò possible.

La meva valoració personal de la filtració: Després de tot el que han fet els Estats Units, es mereixen un toque així.

L'odi que cega.

Israel ha tornat a cagar-la profundament amb el bombardeig a Gaza avui (27 de Desembre) a les 11 del matí.
Han assassinat 220 persones, de moment.
Ehud Barak, llur Ministre de Defensa (la Chacón israeliana) ha dit que era necessari i que s'ha bombardejat "infraestructura terrorista". La xifra de morts contradiu fermament els arguments de Barak. També ha declarat que es poden repetir, intensificar i expandir per a fer caure Hamás, que governa Gaza des de que trencà amb Al-Fatah, que controla Cisjordània.
Seguidament han anat els pitufillos de torn que han dit des de París, Berlin, Wàshington i Moscou entre d'altres "Pareu, volem un alto al foc, no us mateu" però, que com sempre, es queden als seus despatxos impassibles.
Només Egipte ha obert el pas de Rafah per a l'evacuació dels ferits i Líbia ha volgut moure fitxa, coincidint que li toca estar al Consell de Seguretat de l'ONU per a reclamar justícia i una reunió per a condemnar la massacre.

Il·lusos els israelians que diuen, seguint cegament el seu fanatisme característic, que amb quatre pets a Gaza Hamàs es rendirà. Aquests esdeveniments alimenten l'odi, odi cec que farà que els palestins continuin bombardejant amb bazoques i missils Qassam la població d'Ashkelon, que creguin cegament en els líders que diguin que combatiràn Israel.
Això és el que es conseguirà. I si Hamàs caigués, cosa improbable, sorgiria un altre grup rebel, que seguiria la feina.
El que ha de fer Israel és deixar d'alimentar l'odi palestí, i deixar de buscar el somni d'una nació amb Jerusalem per ells sols, un pais net ètnicament, només hebreu, del Litani a Eilat.

Però aquest conflicte no té final. Acabarà quan comprenguin les dues parts el seu enemic, que es construeixin les nacions separades, encara que sigui d'esquenes, però en pau, amb una frontera fixada, sense incursions bèl·liques, ni colonitzacions hebrees d'Hebron, i altres poblacions cisjordanes, sense fanatisme nacionalista de crear un Gran Israel, ni una Palestina islàmica. Només quan hagi mort molta més gent, quan la guerra esgoti l'odi, els recursos, la moral i l'esperança, llavors potser comprendràn les parts que és necessari seure a parlar, mirar-se a la cara, i fer un gest. Un gest no només pels dirigents, un gest per onze mil·lions de persones cegats i fatigats pel rencor.