Aquestes són unes quantes empreses que operen al Congo a favor del conflicte:
Cabot Corp: Una de les dues empreses que entraren més aviat en el conflicte, i que reconegueren, després de negar els fets, que havien participat en tractes il·legals, comprometent-se a respectar l’embargament de l’ONU, però, en la pràctica, no es dugué a terme cap mesura de control nova per evitar problemes, i ha establert, mitjançant nous intermediaris, una nova cadena d’aprovisionament. La seva seu és a Boston, Massachussets. El seu director durant els anys noranta, fou el Secretari d’Energia dels Estats Units durant l’era Bush fill, Samuel Bodman.
HC Starck: Aquesta empresa, filial de Bayer, entrà al Congo amb Cabot Corp, i tal com va fer aquesta, reconegué els errors, però no intentà resoldre’ls, sinó que, a través d’altres proveïdors també alimentats del Congo, com Traxys o la britànica A&M Metals, continuen a la cadena alimentària que acaba en empreses de telefonia mòbil, ordinadors o consoles.
Umicore: Aquesta empresa amb seu a Brusel·les, fou el producte d’una fusió d’empreses mineres operants a l’Àfrica, com la Union Minière du Haut Katanga (UMHK) reconvertida en Gécamines, empresa que extragué l’urani del Congo per fabricar les bombes atòmiques del Projecte Manhattan. Vengué les seves participacions del Congo basades en Cobalt i Diamants a dues empreses: La britànica Adastra, que continua explotant a Angola, el Congo i Zàmbia i Société Minière de Bakwanga (MIBA), del govern congolès en un 80%.
A la pàgina web d’Umicore hi ha un manifest de l’empresa on reconeix haver fet tractes amb una empresa com Sogem, inclosa dins de l’informe de les Nacions Unides, però manifesta que Sogem no s’ha vist mai involucrada en tractes il·legals, i que els tractes amb Sogem ja no es duen a terme, ja que vengué la seva participació a Traxys el 2005 i finalitzà l’operació el 2007.
Per altra part, d’Umicore en deriva una filial, Element Six, amb seu a Luxemburg, que és l’encarregada dels diamants provinents del Congo, que es venen a grans marques de moda, com Louis Vuitton. L’altra propietària d’Element Six, De Beers, sud-africana, està acusada per la ONU des del gener de 2001 de comprar diamants de sang a les guerrilles de la República Democràtica del Congo, Angola i Sierra Leona.
Sogem / Traxys: L’inici de Sogem, començà amb l’auge de la comercialització de Coltan. Utilitzà mètodes il·legals per a obtenir el producte i exportar-lo, i caigué a l’informe de 2003 de les Nacions Unides sobre empreses que treballaven en negocis obscurs al Congo, amb el Coltan i involucrades en el conflicte com a cooperant amb Umicore. La solució fou molt fácil, l’empresa canvià de nom, i s’anomenà Traxys, però continuà amb els tractes bruts. Aquesta nova empresa, investigada per Bloomberg i Reuters, compra Coltan i Cassiderita als rebels del FDLR, que han assassinat per aquest negoci centenars de milers de congolesos a l’est de la RDC i les exporta a Bèlgica on té la seva seu principal, apart de Luxemburg, París, Barcelona, Madrid i per la resta de continents, inclòs Hong Kong, la gran porta de la Xina. La dada més greu, és que Traxys finançava les cases comptoirs a Bukavu del Groupe LIVE, propietat d’un militar company d’armes del General Laurent Nkunda, guerriller banyamulengue al Kivu Nord. A les cases comptoirs és allà on s’empaqueta i centralitza el Coltan per a ser exportat pels blancs, plagades de militars corruptes, fins i tot soldats de la MONUC, que han participat en cobraments il·legals d’impostos o extorsions. L’empresa es defensa dient que compra un Coltàn net de sang, de cooperatives de congolesos lliures, però el volum de mineral que produeixen les cooperatives lliures no justifica les quantitats que Traxys exporta del país.
Sabena: Empresa intermediària aèria que fou durant més de 80 anys la línia aèria nacional de Bèlgica fins el 2001, quan fou substituïda per SN Brussels Airlines. Ara compra el Coltan a la RCD, però, des de l’any 2001 ja no realitza vols de Bukavu a Brusel·les, sinó que els desvia a través de Kigali, o altres aeroports africans. És al mateix graó de la cadena que Traxys, i els seus clients són HC Starck i Cabot Corp.
Trademet SA: Empresa amb seu a Bèlgica que exporta el Coltàn en vaixell o avió fins al port de Mombasa, Kènia, des d’on viatgen a les fàbriques de Motorola o Nokia a la Xina. El propietari de l’empresa confessa totes les acusacions sobre la seva corporació, afegint que després de l’informe de l’ONU de 2003, no va succeir res, i que no va comportar cap transcendència sobre les exportacions desde Bukavu i Goma, ja que les empreses occidentals continuen les seves tasques impunement.
Noves empreses, de països asiàtics comencen a fer-se veure a Bukavu i Goma, com són la xinesa Ningxia Non-Ferrous Metals Smeltery, NAC Kazatomprom, propietat del gendre de Nursultan Nazarbayev, el president del Kàzakhstan, i la japonesa Showa-Denko, d’una generació posterior a les empreses afectades per l’informe de l’ONU, que actuen amb més impunitat, i que ja controlen el 30% de les exportacions.
Shamika: Potser el cas més vergonyós és el d’aquesta empresa canadenca, que a mitjans de 2006 arribà al poble de Kalehe i assegurà a la població nadiua un salari més que quantiós per tres mesos de treball de cadascú dels miners per a extreure Coltàn. Al haver passat el temps i haver estat extret el Coltàn, l’empresa abandonà el poble, entre Bukavu i Goma, sense pagar tres mesos de feina a homes i nens de la vila. A la pàgina web de la corporació, en canvi, s’hi mostren les diferents explotacions que té Shamika per tot el Congo (Kivu, Maniema, Équateur, Katanga) i Kalehe hi apareix com una mina com qualsevol altra, d’on s’hi extreuen regularment minerals. Si Kalehe, on succeiren aquests fets, aparenta ser una explotació organitzada, s’hauria d’investigar quina mena d’explotacions són Idjwi, Poko, Manono, Shabunda, Lubutu i Punia, que figuren com a similars.
A la zona de les explotacions els jaciments són administrats per guerrilles com l’FDLR, els Mai-Mai, el propi exèrcit de la República Democràtica del Congo, o el Reagrupament Congolès per a la Democràcia, que s’encarreguen de les explotacions mineres fent servir gent dels pobles pròxims. Controlen els miners que, éssent homes, dones i nens, del Kivu més rural, són explotats en unes coves inestables que maten gent a centenars cada any per esfondraments o per fuites de gas, apart de les condicions en les que viuen, dormint a peu de mina, amuntegats en una tenda de campanya, i fent torns.
La gent del camp ja no treballa la terra, a Kivu no hi ha una agricultura exhuberant, encara que la terra és rica i podria ser una gran font d’aliment. La gent es mor de gana per un altre motiu; explotar el Coltàn en una mina, encara que sigui una vida mísera, tot i els tributs que se’ls ha d’oferir als milicians, amb el risc elevat de morir atrapat, surt més a compte que no pas treballar el camp. En conseqüència, no hi ha productes per alimentar la població.
Degut a la guerra, els països veins també s’aprofiten de la situació, el que representa una violació de la sobirania, i una exposició en front de la comunitat internacional. Ruanda, per exemple, utilitza la situació bèlica per a participar del saqueig, i amb la seva “Oficina Congo” a Kigali, la capital, financia el 70% del pressupost militar, i òbviament, l’exèrcit va al Congo a participar de més expoli.
La ONU envià un informe a finals del 2008 on es mostra en 78 pàgines les atrocitats de l’exèrcit ruandès, i la complicitat i suport obert que va tenir sobre el Congrés Nacional per a la Defensa del Poble, utilitzant tancs per a atacar l’exèrcit congolès a Goma, al que tampoc no deixa en bon lloc, acusant-lo de ser còmplice de matances a Kivu i de cobrar impostos i extorsionar els pocs habitants que s’atreveixen a passar per punts de control, així com el robatori de collites senceres als camperols per a alimentar les tropes.
Tractes de De Beers a l’Àfrica: http://www.un.org/ecosocdev/geninfo/afrec/subjindx/144diam.htm
