Última Línia en la Història

Quan mirem es notícies hi ha voltes que ens donen ganes de fotre-li una martellada a la televisió i quedar-nos tan amples.
 
Però aquestes últimes setmanes hi ha quelcom que motiva. Tot són desgràcies però les revoltes àrabs sabem que són per a bé. 

Imatges de Gadaffi a Trípoli d'Al Jazira.

Són conscients de que estan escribint la història, encara que sigui amb la seva sang o la dels seus familiars i amics. Lluiten no per una ideologia, no fratricidament. Lluiten contra l'opresió d'un règim que no els deixa quasi respirar. No em puc ni arribar a imaginar els sentiments que esclataren a la plaça Tahrir o a Tunis quan els seus dictadors van fugir gracies a la unitat popular. És admirable, aquí no hem sigut capaços de fer-ho, tot i haver estat un règim escandalosament deshumanitzador.

Els ciutadans de Líbia volen fer el mateix que els seus veïns. Però la repressió ha esdevingut sanguinaria i esfereidora. Aviació militar bombardejant la població, centenars de morts, foc real, i el discurs de Sayif al Islam, que tot i no matar persones, confrontava i atemoria la població. Líbia ara és un bany de sang. El que es fa dir el seu líder els està massacrant per a continuar amb els seus privilegis personals i familiars.

Ja no em plantejo si és legítim o no, està clar que tot i que la democràcia sia imperfecta, cap dictadura és legítima. Com es pot tenir l'estómac per a matar algú en el seu propi nom?

Està clar que ha de caure Gadaffi, i ser jutjat, és a dir, evitar que arribi a algun bastió com Mubarak o Ben Alí, però la gent no podrà fer-se càrrec de la revolució tota sola. Els tancs i els avions de combat no els podran deturar.

Però a la pregunta de si cal intervenció externa no et puc respondre un si rotund. Si les coses sortissin malament i acabés com Iraq, a part de ser un país inestable a l'altra banda del mediterrani, que causaria una catàstrofe humanitària a Itàlia, es donaria la raó a Sayif al Islam de la situació, i occident n'hauria estat el causant. Per tant, crec que més que intervenció militar, el que cal és aïllacionisme. Però de totes parts, no seria coherent fer-ho si la Xina continua tractant-hi. Líbia viu de les exportacions de petroli. No podria aguantar un bloqueig prolongat.

Abans que començar a divagar, esperem a veure com acaba. Esperem que EEUU no intervingui, que em va fer bastanta por la frase de Hillary Clinton "al món àrab està desapareixent el sentiment antiamericà". Això vol dir que es veuen amb potestat moral d'entrar a Líbia? Pel bé de tothom esperem que no.

La Revolució del Gessamí

Primer va ser Tunis, i se'n feren eco els països veïns com Argèlia, Mauritània, Líbia i Egipte. De tots aquests l'únic on ha quallat ha estat a Egipte, podem veure com els diaris en van plens i els hashtags de twitter són plens d'egypt, egipto, museo egipcio, mubarak o jan25 (el primer dia de la revolta). 

La flor que ha donat nom al moviment: ياسمين

Estem assistint a l'anomenada Revolució del Gessamí pels mitjans de comunicació, seguint la moda de colors i flors (molt hippy tot plegat) que sorgí amb la Revolució de les Roses a Geòrgia, quan marxà Shevardnadze del poder, i després la Taronja ucraïnesa, i que continuà amb la Revolució dels Tulipans (Kirguizistàn), la del Cedre (Líban) i Safrà (Birmània), de les que em vinguin a la memòria.

Aquesta nova, anomenada així per ser típica aquesta flor en la cultura àrab, és radicalment diferent a com coneixiem les revolucions fins ara. Aquesta vegada, les xarxes socials han estat un protagonista important en la successió de fets i sobretot en la convocatòria d'aquests. Van sorgir moltes portades de diaris que calificaven aquesta com la primera revolució 2.0 de la història.

Hi ha pors de que les protestes en aquests països més Iemen derivin en un règim islamista, però en el meu parè, segons el que s'explica, el que volen és llibertat, democràcia i aconseguir a casa el que ara per ara només podrien trobar a Europa. És a dir, millorar la seva qualitat de vida. Són joves que ja han vist el merder de tenir una cleptocràcia a casa i règims islàmics i terrorisme. Esperem que tot això derivi en el que desitgen i no el que volen uns quants, com és costum.

PD: Les revoltes ja s'han extès a Jordània (14 de Gener, on el rei ha canviat el govern), Sudàn i Oman (17 de Gener), Aràbia Saudita (dia 21), Síria (dia 26) i Marroc (30), apart dels ja anomenats al post.

Les Dictadures del Nord d'Àfrica i la Hipocresia d'Occident

La revolta a Tunis no s'apaivaga i la gent ha demostrat que volen un canvi real. Volen fer caure Gannouchi i no es conformen amb el nyap que ha intentat mantenir una certa estabilitat després de l'exili del dictador Ben Alí. Altres països musulmans amb dictadures eternes han vist com ciutadans desesperats provocaven aldarulls o es cremaven davant d'institucions estatals a Mauritània, Algèria o Egipte. Això ho sabem tots, però el problema va més enllà.

Ningú sabia, si no ho buscava, que a Tunis hi havia una dictadura. És més, ni Tunis, ni Egipte ni la majoria d'aquests països. I és perquè són dictadures que afavoreixen la seva ex-colònia, França, i practiquen un post-colonialisme que els permet perpetuar-se al poder.

Tant que diem de Qatar, i el Marroc és una monarquia que té de demòcrata el que té Ben Ali. Mauritània era democràtica, o si més no parcialment, fins el 2008, quan hi hagué un cop d'estat. Algèria suporta el president Abdelaziz Bouteflika des de l'any 2000, Tunis ja el coneixem, i més enllà hi ha Líbia, amb l'etern Muamar al-Gaddaffi i el dictador Hosni Mubarak, a Egipte.

Sembla increïble que tant demòcrata que és Europa, comparteix el Mediterrani amb ni més ni menys que 7 dictadures, comptant Síria, "otra que tal baila". Com podem ser tant hipòcrites d'exportar la democràcia només als països que ens interessa perquè els dictadors no són favorables a nosaltres? Iran, Corea del Nord, els Talibans d'Afganistan, Sadam Hussein a Iraq... Tots aquests cauen malament perquè no ens llepaven el cul, però un Hu Juntao a la Xina, o aquests mateixos del nord d'Àfrica, no passa res, són cleptòcrates, però bons homes.

La hipocresia occidental no deixa mai de sorprendre'm.