Ineficàcia Occidental

Aquests dies ha quedat patent que les nostres institucions supranacionals són patètiques, descoordinades i egoistes. 

Gadaffi està arribant a Bengasi i el Consell Nacional Libi, govern reconegut ja per la Unió Europea, està caient a un ritme vertiginós. 

Els periodistes han abandonat la capital dels rebels i han arribat a Tobruk, l'últim bastió del CNL abans de la frontera amb Egipte. 

Gadaffi guanya. Ens vam pensar que tot i el bany de sang, els rebels resistirien i podrien entrar a Trípoli, però degut a l'aviació i a l'artilleria pesada de l'exèrcit del dictador, han anat perdent posicions fins l'actual situació crítica.  

En aquests moments em fa vergonya ser europeu. Portem a les espatlles la desgràcia dels libis. Teníem els mitjans per a ajudar-los i ha resultat en un desgavell de desacords i egoismes, que ha portat altre cop a la ineficàcia del Consell de Seguretat de l'ONU i de la secretaria d'afers exteriors de la Unió Europea, que per cert, la seva ministra en cap, Catherine Ashton, se l'hauria de fotre al carrer. 

En l'apartat dels egoismes hi tenim la omnipotent Angela Merkel, que va rebutjar, juntament amb Dmitri Medvedev, l'àrea d'exclusió aèria que proposaren Estats Units, França i Gran Bretanya, que per fi diuen quelcom coherent.

Un home aixeca una bandera líbia sobre un munt d'ítems del règim de Gadaffi com el llibre verd.

Per tant és clar que això portarà a dues conseqüències més enllà de la derrota militar. La primera d'aquestes és una immediata desconfiança dels libis que van creure en la democràcia envers aquesta i també d'Occident. Quina és aquesta democràcia que no és capaç d'ajudar una població massacrada i bombardejada que busca un règim similar? 

L'altra és potser més nefasta si és possible. Quan Gadaffi guanyi s'haurà acabat la revolució del gessamí. No es veuran revoltes a líbia ni a molts altres països. Si occident que és una carta a favor dels rebels és inoperant, què pretenem, que a tots i cadascun d'aquests països sorgeixi una altra revolta espontània? Aquesta és la major cagada occidental des de la guerra de l'Iraq. Hem deixat a l'estacada a milions de persones, que moriran sota els règims que nosaltres alimentem.

PD: Just quan estava penjant aquest article m'en he assabentat de que la ONU ha aprovat la zona d'exclusió aèria, entre d'altres mesures com bombardejos a Trípoli. És una gran notícia. Encara hi ha esperança.

Chirvoni Ruchnikow: L'última dictadura a Europa

Com era d'esperar, la jornada electoral a Bielorrússia ha acabat malament. El candidat que ha guanyat és el que ha guanyat en totes i cada una de les eleccions dels últims 16 anys. L'últim dictador d'Europa continuarà, almenys, fins 2015, o fins quan vulgui, ja que ha eliminat el límit de dues legislatures.

Les notícies informen que hi ha hagut un munt de ferits al centre de Minsk, entre ells els candidats Vladimir Niklajew, Vitali Romaschewski, Sergei Statkewich i Andrei Sannikow. L'oposició es veu que en aquestes eleccions han estat millor tractats, però això no és gaire palpable en la pràctica, tal com veiem, i tampoc garanteix una salud democràtica.

"Respublika Belarus, Aposhnjai Diktaturaj u Europe!"

Em pregunto què deuen pensar els bielorrussos quan llegeixen a la premsa extrangera que el que s'aixeca com el seu líder nacional (líder d'un país fracturat) és l'últim dictador d'Europa.

Aleksandr Lukatschenko tonteja amb occident i amb Rússia aleatòriament, segons li convingui, i això li dóna la subsistència del seu govern. Utilitza el nacionalisme bielorrús quan li convé, en contraposició a Rússia, tot i que el 60% de les importacions i el 35% de les exportacions són amb Rússia, i el rus és la llengua del 72% de la població.

Però igual com desvariejava Hitler o el mateix Franco, a Lukatschenko se li'n va la pinça, i proposà a Rússia crear una organització supranacional entre els dos països, l'Estat de la Unió (ru: Союзное государство / be: Саюзная дзяржава). El dictador n'estava encantat, tot i que quan Putin arribà al poder, li parà els peus.

Com es deuen sentir els bielorrussos quan hi ha centenars de ferits en una manifestació pel frau en les eleccions? Quan la TV Russa i Kazakh emeten un documental ridiculitzant el seu president? Perquè Rússia recolza un govern que l'ataca constantment?

No m'agradaria estar en el lloc d'un bielorrús. 

Anonymous, el nou actor en la polèmica de WikiLeaks

Mastercard, Visa, EveryDNS, Amazon, Tumblr, SGAE, el Ministerio de Cultura, el Blog de Sarah Palin... totes aquestes planes web són les víctimes d'una massa de ciberactivistes que han sorgit arreu del món des del macrofòrum 4chan.org.

Els diaris en van plens, i El País recull la notícia de mà de tres periodistes que se n'han estat informant. Existien abans de la polèmica de WikiLeaks i el seu primer ciberatac fou per a l'Església de la Cienciologia (un dels seguidors més famosos n'és Tom Cruise), però ara s'han aliat amb WikiLeaks per tancar tots els portals que hagin retirat el suport a l'organització de Julian Assange.

Entre aquests hi ha Visa, Mastercard i PayPal per no deixar fer pagaments a WikiLeaks, la Fiscalia Sueca (www.aklagar.se) pels falsos casos de violació (es vincula una de les denunciants amb la CIA i l'altra té un blog on explica "com venjar-se legalment d'un home"), i també Amazon, EveryDNS i les webs dels advocats de les denunciants per les violacions, entre d'altres.

Hi ha hagut altres atacs informàtics, com de Rússia a Estònia, de la República Popular de la Xina a la Xina vertadera (Taiwan) i també d'Israel a l'Iran, però ara és quelcom generalitzat...

Estem davant de la primera Ciberguerra?

Una Bufetada més que Necessària

Ahir per la nit vaig caure en el fet que, suposo per les eleccions, m'havia passat per alt un dels afers més trascendentals de la diplomàcia en els últims anys, o dit d'altra manera, de la mà de Julien Assange la política internacional s'ha convertit en un marujeo de què han dit o no els Estats Units sobre al·liats o enemics, i també quina és la política dels al·liats de Nord-Amèrica envers tercers països, en especial Iran i Corea del Nord. 

La Hillary s'ha intentat tapar el cul dient que això és un atac a la comunitat internacional i fent una maniobra entre distracció i intent d'implicació dels altres afectats.

250.000 documents són molts documents.

N'hi ha algun que, o no té valor, o està codificat, com l'únic enviat des de Lima.

Però molts posen a parir Zapatero, de qui diuen un dirigent d'esquerres passat de moda, Sarkozy, a qui acusen d'arrogant, Berlusconi, que es fot unes farres de cal déu, Putin i Medvédev els compara amb Batman i Robin, i Gaddaffi segons la diplomàcia nordamericana, és un adicte al bottox.

La pitjor part se la porta Cristina Fernández de Kirchner, qüestionant-ne Hillary Clinton sense miraments, si està bé del cap.

L'excusa de que la filtració posa en perill moltes vides no se la creu ni la mateixa secretària d'estat, no fotem, tot són chismorreos i política-ficció.

Altres temes que aborda el "Cablegate" és una eventual guerra amb la República Islàmica, on els països del golf pèrsic/aràbic com Bahrain, els Emirats Àrabs Units, o l'Aràbia Saudita, demanen als Estats Units que ataquin ja l'Iràn, que prefereixen una guerra curteta que un Iràn nuclear.

Corea també en surt maca, i s'ha descobert que la Xina ja no confia en Pyongyang ni a la inversa i que hi ha hagut apropament de postures entre Beijing i Seül. Això podria ser un altre pas o en la resolució del conflicte coreà o en la seva complicació. En tot cas, no és quelcom intranscendent.

Els dirigents afectats no diuen res rellevant, es queixen com era d'esperar. El que sí que sorprèn és el portal Amazon, que ha bloquejat totes les entrades del seu buscador relacionades amb WikiLeaks. Presió del govern nordamericà? No crec que fós per iniciativa pròpia. La veritat és que és bastant anecdòtic, perquè Amazon... Ja em diràs tu, si ho féssin a Google encara...

Podria fer un post sencer sobre les represàlies, però bé, resumint-ho molt, la web de www.wikileaks.com va patir un atac informàtic, han detingut no-sé-qui del Departament d'Estat dels EEUU, i segurament s'intentaràn carregar Julien Assange a la manera Litvinenko amb el menor ressò possible.

La meva valoració personal de la filtració: Després de tot el que han fet els Estats Units, es mereixen un toque així.

Anna Politkóvskaya: La Veu de la Rússia democràtica

Anna Stepànovna Politkóvskaya (Анна Степановна Политковская), Rússia

Ciutat de Nova York, 1958 - Moscou, 2006

Fou una periodista russa coneguda per la seva oposició al conflicte txetxè i a l'administració de Vladímir Putin.

Els seus pares eren diplomàtics a les Nacions Unides. Estudià periodisme a l'Universitat Lemonosov de Moscou (on les estudiants de l'any 2010 féren un calendari en homenatge a Putin, com vaig explicar fa un temps) i la seva carrera periodística passà pel diari Izvestia i la Nóvaya Gazeta.

S'involucrà en les negociacions per a l'alliberament d'ostatges del teatre Dubrovka a Moscou el 2002 i intentà fer-ho amb l'escola de Beslan el 2004.

Rebé amenaces de mort per la oposició feroç que feia de la posició russa al conflicte txetxè i l'administració Putin al Kremlin i del pro-rus Ramzan Kadírov a Txetxènia, i publicà diversos llibres crítics com Un petit racó d'infern: Informes des de Txetxènia.

La seva actitud envers la política russa sobre Drets Humans, llibertat d'expresió i de premsa i de crims de guerra al càucas li costà la vida el dissabte 7 d'octubre de 2006, quan fou trobada morta a l'ascensor del seu bloc d'apartaments a Moscou amb dos trets, un d'ells al cap. Justament el dia de l'aniversari de Vladímir Putin.

Mai s'ha descobert qui matà, o ordenà que matéssin l'audaç periodista, ni ha hagut recolzament per part de les autoritats més enllà de l'estrictament necessari per a investigar l'assassinat.

"La gent sovint ha de pagar amb llurs vides el fet de dir el que pensen en veu alta" Anna Politkóvskaya

L'Herència d'una Dictadura

 "Kogda osvobodjat Hodorkovskogo?" Margarita Zhuravljeva, 3ºCurs.

Avui ha sortit una noticia que m'ha impactat a El Periódico, a la secció d'Internacional. Semblava una broma de mal gust. «Los incendios forestales se han apagado, pero yo estoy ardiendo» era un dels titulars. Nàusea. Eren 12 noies estudiants de periodisme de l'Universitat Lemonosov a Moscou. En un calendari. Per a l'aniversari de Putin. Dient-li coses guarres. Déu meu. 

Les crítiques han sigut maques, des de l'universitat, fins els altres estudiants.

Per sort uns companys d'aquestes noies amb tanta consciència humana, i política, han fet un "contracalendari" on apareixen preguntes per a Putin, amb els estudiants vestits de negre i cinta a la boca recordant la falta de llibertat d'expressió a Rússia.

Les preguntes són del pal de "Qui matà Anna Politkòvskaia?", que precisament, estudià a la mateixa facultat, o "Quan alliberaran Jodorovski?". Simplement m'encanta.

Després de veure un cap d'estat/govern/primer ministre que fa el trallat fent del seu poder un espectacle, mentre el país crema en corrupció, terrorisme i crims d'estat que no ténen ni culpables ni sol·lucions, toca que algú li enganxi els dits així, amb ressò mediàtic. Evenkia pot haver guanyat les eleccions russes moltes vegades democràticament, però tant que parlem de la Xina Popular, Rússia, amb una democràcia (tot i que qüestionable) no fa res per millorar els drets humans al seu país, tals com la llibertat d'expressió, ja anunciada, que els costà la vida a Anna Politkòvskaia, o, no sé si recordeu un altre cas, Aleksandr Litvinenko, per Urani-236.Rússia segresta, tortura i assassina càrrecs escollits democràticament al càucas només perquè no responen als seus interessos, imposen governs regionals, maten a persones pel que diuen o pel que escriuen, així, veiem una vegada més que la democràcia no ho fa tot, sinó que es necessita cultura humana i consciència popular per a fer un millor país.

Però ésclar, a Rússia li surt, igual que a la Xina, tot molt barat, ja que l'economia d'Europa depèn del gas rus en la seva gran majoria, així que altre cop, la pela és la pela, i les llibertats són trepitjades.

Felicitats sr. Putin, un altre aniversari provocant la decadència al seu país.

Tot després de Katyn

El dissabte per la tarda estava davant de l'ordinador i em va sonar Nina Hagen al mòbil: un missatge.

Del meu tiet.

Ell és com un 3/24, quan passa algo gros, sempre m'envia un sms: "T'has enterat de lo del president polac?"

Uy... elpais.com i vaig veure en primera plana el tupolev.

Ara us pensareu (o et pensaràs) que el criticaré fins deixar-lo sec o que l'afalagaré només perque ha mort. Na de na. Només diré que Lech Kaczyński sempre va ser un polític que em va agradar en el mal sentit.

Bé, ell i el seu germà Jaroslaw, i tot el partit PiS. Era d'aquells que divergien tant de la meva visió que cada vegada que llegia quelcom seu a El Periódico se'm acudien infinitat de coses per escriure aquí. Però bé, tampoc li vull fer un homenatge, em sap greu tot el que em pot saber greu un polític que no coneixia del tot bé, però que va fer que em sobtés el seu discurs polèmic envers temes actuals com la homosexualitat, suposo que tothom recordarà l'episodi dels teletubbies.

No crec que se'n hagi de fer pas escarni de la mort d'una persona. Per tant, només vull dir que lamento la mort del president polonès, així com de totes les persones que anaven al tupolev cap a Smolensk.

Tandebò la primera vegada que hagués fet referència a Kaczyński aqui no hagues sigut per la seva mort. 

Khàbarovsk és entre Rússia i els 27

Com el meu pare està donant sang i no tinc res a fer, em llegeixo la Vanguàrdia i escric.

Rússia cada vegada em treu més de polleguera. És un d'aquells països en els que no hi pots depositar la confiança perque saps que te la fotran a la primera que puguin.
A la cimera de Khàbarovsk, a l'altra punta de Rússia, aquesta ha protestat contra l'hegemonia de l'OTAN i l'acostament als seus antics "lacayos" que ara reneguen de la Mama Rússia que ha fet i continuarà fent tot el que pugui per putejar-los.
I el més divertit és que insinua que la guerra del gas entre Rússia i Ucraïna i que toca a tota l'europa de l'est es pot repetir.

Míster Klaus, que ha estat a l'òrbita soviètica durant unes dècades, per molt euroescèptic que sigui, no pot reaccionar i protestar davant d'aquesta amenaça tan poc subtil? Vol demostrar, com ha passat fins ara amb les presidències eslovena i txeca que els que realment dirigeixen europa són les potències occidentals? Una mica de sentit comú, si ets euroescèptic, renuncïa a ser el president de la UE. I si tant et repugna, fes un referèndum i ves-te'n a beure cervesa! [Cría Cuervos].

Però tornem a Rússia. El que ha de fer la pròxima presidència sueca de la UE són tractats gasístics amb Algèria i promoure el tràfic de gas des de Libèria, aquell macroprojecte de l'Atlàntic i deixar progressivament d'abastir-se de Rússia; amb matèries d'altres països o amb energies renovables, però que a Rússia no se li ha de donar ni pa, que ara va molt d'amigotes i tal, però quan talli altre cop el subministrament de gas a europa de l'est l'hivern que vé (no dubteu que ho farà) ja em direu.

Rússia s'ha de fotre una bona òstia i adonar-se'n que ja mai tornarà a ser la gran superpotència com la URSS i que les tres bàltiques, Bielorússia, Ucraïna i el Càucas ja no són el seu pati del darrere, ara l'ha comprat el veí del davant perque ha tractat les rpúbiques ex-soviètiques a patades, allà que no hi busqui una esfera d'influència, que el darwinisme social és correcte quan no afecta la opinió pública mundial, i les intervencions a Geòrgia van embrutar molt la seva imatge.
Que s'empassi una mica l'orgull, que respecti els seus veïns i s'acosti una mica als enemics que no pretenen mossegar-la.

Doble Rasant

Rússia continua amb la política d'atemorització i repressió per qualsevol signe d'oposició a les repúbliques federals del càucas. Avui ha sigut assassinat "misteriosament" Magomed Yevloyev, propietari d'un lloc web a Ingúixia crític amb el govern rus. Aquest escàndol criticat fermament per la Unió Europea es suma a altres com l'assassinat al seu apartament de Moscou d'Anna Politkovskaya o d'Alexander Litvinenko enverinat amb Poloni-210 a Londres, entre d'altres. Tot això ens porta a mirar al Càucas i les seves zones que busquen una sortida a les seves aspiracions secessionistes. Algunes d'elles han proclamat la seva independència amb diverses conseqüències com Abkhàzia, Ossètia del Sud, Alt Karabakh i Txetxènia.

En el present la zona compta amb 11 territoris que aspiren a la independència, molts d'ells amb ètnia musulmana i organitzacions militars i terroristes.

Amb el reconeixement d'Abkhàzia i Ossètia del Sud Rússia ha obert la caixa de Pandora, que també pot perjudicar a la federació, que compta amb 6 repúbliques secessionistes.

Ja ampliaré la informació.

Reaccions posteriors

Europa no es posa d'acord. La Unió Euopea està dividida entre els països que busquen un enduriment amb les rel·lacions amb Rússia, majoritàriament els de l'est (Polònia, Estònia, Suècia, Letònia, Lituània), i els que es volen amagar del gegant transcontinental per por d'una venjança a través del preu del subministrament energètic proporcionat per Rússia, que abasteix Polònia, Alemanya, Hongria, Eslovàquia, Itàlia, Àustria, Eslovènia, Txèquia, Romania, etc...

En resum, que Europa, envés d'haver previst (cosa que ja haurien pogut fer els 27 amb la crisi del gas entre Rússia i Ucraïna) un possible "puteig", no van prendre mesures i ara els hi tremola el pols al decidir si ser durs o pensar-s'ho dues vegades. Trist.

Mentrestant, els països d'Àsia Central, Bolivarians, Bielorrússia i Xina es van acostant poc a poc a Rússia en vista d'un conflicte a llarg termini. Perquè això no quedarà oblidat com el mur xipriota de Nicòsia que encara roman en peu trenta anys després, sinó que amb tota la polèmica del petroli actual ja ens podem preparar.

Psicosi post-Kosovo

Tots hem sentit a les notícies aquests dies de Geòrgia i tots els problemes amb Ossètia i Abkhàzia. Això, com tots els conflictes, ve de lluny, quan el 1922 es proclamà la Unió Soviètica i Iosif Stalin com a Secretari General del PC de l'URSS creà la Regió Autònoma d'Ossètia del Sud (amb Tskhinvali, una ciutat llavors d'ètnia georgiana) dins de Geòrgia, així com d'Abkhàzia el 1931, però ambdues foren abolides ràpidament.
No fou fins a la dissolució de la URSS quan les repúbliques proclamaren la seva independència el 1989 i el 1992 respectivament, que no fou reconeguda per ningú i entraren en una espiral de violència amb Geòrgia. Ara fa poc, el 8 d'Agost, Geòrgia preparava un nou atac a Ossètia, però Rússia, que ja ho esperava, va actuar "en favor de la població osseta" i envaí tota Geòrgia. Això encara no ha acabat, encara que Rússia ha reconegut les dos repúbliques i hi desplegarà tropes.