La solució real a aquest conflicte, si és que existeix, encara està molt lluny de la situació actual, i cap proposta encara ens pot donar una sortida fàcil i que garanteixi una pau llarga i estable.
Per a buscar el final de la guerra ens podem basar en altres conflictes que s’han tancat satisfactòriament, o no, però que han tingut intents per a restablir la pau que ens podrien ser útils, o en estratègies econòmiques que pogueren complaure totes les parts, tot i tenir una d’elles uns interessos injustos.
Solució basada en Occident
La societat occidental acomodada i engreixada, podria fer molt de mal (o vist des d’un altre punt de vista, molt de bé) a les empreses com Nokia, Motorola, Alcatel, Compaq, Dell, HP, Sony Ericsson, Siemens, Hitachi i Intel que són el penúltim esglaó de la cadena del coltàn de sang del Congo (no oblidem que el final de la cadena està en nosaltres mateixos).
Si aquest boicot es fés realitat, faria canviar la política empresarial de les grans corporacions, que deixarien de comprar a proveïdors amb les mans tacades i buscarien a altres fonts de coltàn, com a Austràlia, Brasil, Canadà o Tailàndia.
Això acabaria amb el finançament de les empreses involucrades, i de retruc amb les guerrilles, que ja no podrien comprar material bèl·lic, i per tant, amb el conflicte. Com Ruanda no seria un lloc de pas pel Coltan, els seus ingressos es veurien disminuïts, per tant, tampoc no podria finançar les guerrilles.
El problema és el monopoli exercit per aquestes empreses, que faria que la gent si canviés la marca del seu ordinador o mòvil, ja que és evident que no se’n estalviaria la compra, aquesta nova també estaria involucrada. Però la consciència de la societat occidental no és suficientment sensible per a poder entendre tots els conflictes que hi ha actualment i per fer presió sobre les empreses que se’n aprofiten vilment, ja que està en una situació còmoda, en el seu estat de benestar, i això faria fracassar aquesta solució.
Solució basada en els Estats Units
Els Estats Units, com a superpotència, han esdevingut una font econòmica, tecnològica, cultural i de presa de decisions, però degut al seu pes també una força d’ocupació. Una infinitat de casos han omplert portades de diaris durant més de cent anys de com els Estats Units havien ocupat algun país degut a que hi havia una dictadura o perquè, simplement, no responien als seus interessos. Els casos més recents que podem trobar, i que segueixen vigents, són Iraq i Afghanistan, però al llarg de la història són quantiosos.
Veient aquesta tònica, una invasió al Congo no seria pitjor que el que hi succeeix, ja que és evident que les forces de la MONUC no són per a res eficaces, i, si no fos perquè empreses americanes tenen interessos econòmics a la zona, podrien establir una força d’ocupació i desarmament de guerrilles eficaç i més coordinada que la MONUC.
Però els Estats Units són el país que hi té més interessos econòmics, i una de les potències que més ha pressionat per a extreure els recursos, fins i tot manipulant països com Uganda, i no n’estaria gens interessat a solucionar el conflicte, a no ser que la seva societat estigués posicionada a favor, cosa també bastant difícil.
Solució Basada en la Organització de les Nacions Unides
Un problema global en l’actualitat és el Consell de Seguretat de l’ONU, degut a la falta de democràcia que té un dels òrgans de poder més importants del món. Els membres permanents no haurien d’existir, i per altra banda, s’haurien d’allargar les estades al consell de tots els membres provisionals.
L’ONU té molt de poder, però no el pot exercir perque si un dels cinc països permanents al consell exerceix el dret de vot, les propostes no prosperen i esdevé un òrgan ineficaç.
Els Estats Units són un dels membres permanents, i amb els interessos de Cabot Corp, Phelps Dodge, Anglo-America, OMGroup, Freeport McMoRan, entre d’altres, amb ex-secretaris d’Energia entre les seves files, no li convé econòmicament la pau al Congo. També ho són França i el Regne Unit, que han participat en l’expoli del Congo a través d’empreses o ajudant altres països.
Només amb l’apertura del Consell de Seguretat, i la dissolució de la permanència, es podria aplicar la solució d’una actuació eficaç i neutra de l’ONU i una MONUC sense corrupció ni interessos.
Solució basada en el Capitalisme
La voràgine a la que estàn sotmesos els congolesos es podria pal·liar amb la privatització de les explotacions mineres, és a dir, que les empreses que adquireixen el coltàn ara per ara de guerrilles, haguéssin d'explotar les mines elles mateixes, contractant els propis congolesos com a mà d'obra o personal extranger. Això estaria lligat a les guerrilles, ja que aquestes es mantenen amb els diners que les empreses els donen pel coltàn, si les milícies desapareixen de la cadena, no rebran financiació, per tant, deixaràn de comprar armes i no tindrien tant de poder.
Amb la desaparició, almenys parcial, de les guerrilles, els treballadors tindrien una major estabilitat i protecció, i els que no treballéssin a les mines, es dedicarien a l'agricultura, que ara és quasi inexistent degut a que les guerrilles s'emporten les collites i maten els agricultors. Així la fam ja no seria un problema tan catastròfic, tot i que el capital de les mines continuaria sortint del pais, almenys no afectaria el dret a la vida dels congolesos.
Aquesta opció sembla la més factible de totes, ja que beneficïa les empreses, que hi guanyen eliminant les guerrilles com a intermediaris, la seva imatge no es veu envoltada de la ilegalitat actual i s’asseguren el subministrament.
Per altra banda, la población en surt ben parada al tenir treball, sigui en les mines o en l’agricultura, i en qualitat de vida, per la suficiencia alimentària i la fi de les matances.
Solució basada en Ruanda
És bastant clar que una de les causes fonamentals del conflicte és el petit estat de Ruanda. Aquest país rep més ajudes del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial que la República Democràtica del Congo, tot i tenir molta menys població i un desenvolupament substancialment major.
Una manera de restar poder econòmic a les empreses, i en conseqüència poder militar a les guerrilles, seria paralitzar les ajudes a Ruanda, un bloqueig comercial, o fins i tot una supervisió de l’economia per una ONU reforçada.
Això tallaria el subministrament a les grans empreses de tecnologia, ja que Ruanda és pas obligat en la cadena, el que faria augmentar els preus, però també tallaria el finançament del conflicte, ja que les milícies no obtindrien els diners de les corporacions.
Les solucions a aquest conflicte, en general, sense una resposta ètica occidental, es poden considerar una utopia, ja que es necessita una acció decisiva que doni un cop de puny sobre la taula. Però, com sempre, els interessos econòmics prevalen, així que continuarem somiant en un Congo lliure i pacífic. Algunes de les solucions aporten projectes que permeten una millor qualitat de vida dels congolesos a curt termini, i d’altres que necessiten un temps per a desenvolupar-se. En tot cas, sense l’aportació de la Unió Europea i els Estats Units com a superpotències democràtiques a una solució viable i desinteressada, el Congo continuarà essent un punt negre en un continent ja de per sí prou oblidat.
