dimecres, 29 de setembre del 2010

La Bona Fe

Ha acabat la moratòria a l'estat d'Israel per a la construcció de més colònies jueves a Cisjordània.

Netanyahu havia de prendre una decisió: Per una banda, podia extendre la moratòria, i per tant perdre la coalició de govern amb el radical ultranacionalista Liebermann, i adéu Netanyahu. Per l'altra banda, podia no extendre-la, i preservar el pacte de govern a Tel-Aviv Yafo, però a canvi de pau al govern, obtenia que Mahmud Abbas s'aixequés i marxés de Sharm-al-Sheikh.

Al final ni l'una ni l'altra. La moratòria no s'ha prolongat, però Mahmud Abbas ha continuat a les negociacions. l jo ja no sé per quina altra paret ja pujar-me.

Israel torna a sortir-se'n, i Palestina es menja els mocs mentre continuen plantant-li colònies al pati de casa.

Espero que a partir d'aquí, si s'aconsegueix quelcom més, Palestina no hagi de cedir en res més, ja que la decisió que ha près de mantenir les negociacions ja em sembla de molt bona fe per a continuar-les.

Esperem que Obama es pugui apuntar un punt diplomàtic en aquest afer, però que no ho faci beneficiant encara més els seus al·liats tradicionals, que ja han estat complaguts, i Palestina rebi una mica de compassió, que ja tocaria, després de tant de temps.

Els Conflictes del Món Actual: Visió Global 2010

En el conte de mai acabar cada dia sorgeixen problemes o conflictes que mereixen una bona parrafada de crítiques i discussió.
Però passa com amb tots els problemes en la vida.
Al final ens acabem curtint i tot allò pel que abans ens posàvem les mans al cap ara ens fa pensar "quina merda" i seguir passant les pàgines del diari en direcció. La parrilla televisiva.

Si mor un nen, oh déu meu.
Si en moren milers, és llei de vida i no hi fem res.

Això mateix passa a occident. El terratrèmol de Haití i posteriorment el de Xile van sacsejar realment les consciències d'aquells que són a El Dorado europeu? Haití sí que ho fé. Xile ja no, perquè la història era repetida i ja no feia peneta.

El Tsunami de Sant Esteve 2005.
L'ajuda internacional s'hi volcà de seguida i Antena3 fé una bona obra, poques n'ha fet, per no oblidar el desastre i mantenir la ferida oberta a les ments occidentals per a que hi ragés capital.

Però el terratrèmol de 四川 poc temps després no va rebre res. Silenci al cap de dues setmanes.

El mateix ha passat amb les inundacions monzòniques al Pakistàn aquest estiu. Hi ha mort més persones que no pas en la llaminadura informativa d'un fenòmen com un tsunami. Total, d'inundacions ja en tenim a Andalusia, ens la sua.
A més a més, un factor que no es té en compte però que hi influeix sobremanera: són "moros". I això tampoc ven.

Del tsunami encara en n'en recordem, de les inundacions del Pakistan ens n'oblidarem d'aquí a poque setmanes. Total, jo l'únic que he vist és un cartell a Maria Cristina dient "Pakistan et necessita". Això és tot.

Els conflictes del món actual no són només negres amb el fusell a la sabana matant-se entre ells com algú pot pensar. Són tot el que produeix malaltia, definida per la OMS com a malestar físic, psicològic o social.

Tant pot ser la manipulació informativa que sofrim a casa amb Antena3, TeleCinco i d'altres de postura més radical que creen una visió de país perjudicial per a nosaltres però de retruc també a ells, o al Perú amb la premsa sensacionalista, vestida de veraç, que amb la campanya de la por a l'esquerra i el comunisme, frena, volent o inconscientment, el desenvolupament, més que del país, de la gent que els llegeix.
Els conflictes del món actual han florit a Palestina i Israel, al Sudàn, la Somàlia, la Xina, el món àrab i, en efecte, també el Congo, però també la vulneració dels drets fonamentals de ciutadans europeus per part de representants de nacions poderoses, o que recorden amb nostàlgia altres èpoques quan fóren el melic del món.

Els conflictes del món actual poden sorgir en la confrontació ètnica i/o lingüística, però cada vegada més per ocupacions, i el que és més preocupant, per no poder portar-se res a la boca, com passà a l'Amèrica Central ja fa temps pel preu de matèries primeres. Es prioritzava l'alimentació dels cotxes a les persones!

Però realment, el gran conflicte actual és que tot això encara estigui succeïnt, i que ningú amb suficient força ni de voluntat s'hagi aixecat en contra d'això.

diumenge, 26 de setembre del 2010

La Contrarevolució

Hoy las elecciones legislativas son un barómetro de cómo está el Chavismo en la Venezuela del siglo XXI. Seguidores, detractores y neutrales se han levantado hoy con la idea de defender sus ideales, tarea no fácil en un estado militarizado donde las guerrillas urbanas controlan barrios enteros de Caracas como la Comuna Socialista La Piedrita, Petare o el 23 de Enero entre otros.

Las elecciones son peligrosas, pues la polarización que sufre el país ha dado pie a las mentes más ignorantes a la lucha armada por una ideología ya de por sí violenta y desorganizada.
Y es que la ideología chavista es claramente schadenfreude, es decir, se alimenta básicamente de las debilidades de las ideologías contrarias, como el capitalismo de la IV República, que se acabó hace más de una década, y los argumentos del comandante Hugo Rafael parece que empiezan a perder fuelle.

Está claro que los Carapaicas, entre otros grupos armados/milicias/grupos terroristas, van a alzarse para defender la revolución si Chávez pierde la omnipresencia en los órganos de gobierno. Y parece que es lo que ocurrirá con más seguridad.

Si en Caracas se alzan, las milicias populares van a defender con las armas que ha proporcionado el PSUV la revolución en el resto del país. 123.091 homicidios violentos se han sucedido desde la entrada de Chávez en Miraflores.

Se ha demostrado que las FARC están en territorio venezolano junto con el Frente Bolivariano de Liberación y que no están siendo combatidos por el gobierno por "la debilidad del ejército venezolano" para hacerles frente, mentira monumental, pues si lo fuera, Hugo Chávez no hubiera tenido la osadía de entrar en guerra con Colombia en 2008. Hugo Chávez reserva estos grupos junto con las milicias populares y las guerrillas urbanas de la capital por si las cosas se tuercen.

Lo que está claro es que Chávez ha educado a un gran porcentaje de su población dentro de los parámetros de la defensa de la revolución por la vía democrática y si ésta falla, por la armada.

Todo se verá esta noche cuando los resultados hagan a los venezolanos decidir cuál es su posición respecto al conflicto que surgirá a partir de hoy.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Richtung Europas

La socialdemocràcia europea ha rebut una altra bufetada, aquest cop a Suècia, de la mà de Hendrik Reinfeldt, que ha estat reelegit. Això succeeix després de la trepitjada dels tories als laboristes, del sinistre total de Ségolène Royal a França i de la continuitat de Merkel a l'Alemanya.

Papandreu, Sócrates, Zapatero, Kristofias i pocs més sonen entre els caps d'estat que encara recolzen idees esquerranes.
Zapatero, per poc que volguem, tots sabem que de 2012 no passa, i de Gyorgyos Papandreu millor no parlar-ne...


La socialdemocràcia, i les esquerres en general, sofreixen un daltabaix digne d'analitzar.
Des de sempre, s'ha confiat en la dreta per a solucions econòmiques ràpides i eficaces, tot i que es retallin drets de l'estat de benestar que tant cofois mostrem els europeus a la resta del món.

Això ha passat sempre i seguirà passant, però l'addenda d'aquesta crisi son altres factors que es sumen a que no hi ha pel•les i que en volem.
Aquests factors són la immigració, que si es sap com sacsejar-la, sí que dóna fruits, la llibertat religiosa (Hello, I'm Terry Jones), que va lligada a l'anterior, i també el terrorisme, que pot anar de la maneta amb les altres o en el cas d'Espanya, també per ETA.

I el que fa més respecte no és pas un Sarkozy, o un Reinfeldt, sinó les ultradretes que s'aixequen per tota Europa. Le Pen, Demòcrates de Suècia, el difunt Jorg Haider, el British National Party, Vlaams Belang o la Lliga Nord Italiana, entre d'altres, que s'alimenten de les pors de les classes mitjanes europees i de les campanyes dels partits dretans. Alerta que bufa.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Guanyar Vots, Hipotecar Vides

Sarkozy trepitja merda i cada vegada cau més avall.
L'intent d'adquirir popularitat amb l'escàndol de Cecilia i Carla va perjudicar-lo fins el punt de que les portades dels diaris n'anaven tant plenes que els francesos se'n van cansar. Va ser conegut, si, però ell havia aspirat a quelcom millor.
Des de llavors, de tot una mica, fins arrivar al show de Bétencourt, que va suposar un altre daltabaix.
Tal com està Sarkozy, es veu com sortirà de l'Elisi amb els peus per davant, políticament parlant, però l'UMP no es rendeix, i com per la crisi no pot conquerir cap a mà esquerra, ha decidit atacar un partit més feble que el PSF...va per a Jean-Marie Le Pen.
I per a això ha decidit una mesura més polèmica que efectiva, que tots ja hem llegit a les planes de tots els diaris.
El ressò mediàtic és brutal, però a ell es juga el desenllaç de la guerra en aquesta batalla, i no té alternativa. Si es retracta, cau.
I com no ho pot fer, defensa les seves expulsions de gitanos amb mà de ferro, primer amb la Comissió Europea i després, fins i tot amb arrogància, amb el seu veí, Luxemburg, al vacil•lar Viviane Reding dient-li que si no està d'acord amb les expulsions, que Luxemburg acolleixi gitanos.
I aquest poc tacte en relacions internacionals només em recorda a un altre líder contemporani. Aquell que també està desmantellant campaments gitanos a les afores de les seves ciutats.
Aquell que va crear polèmica al separar ciutadans i gitanos en diferents autobusos.
Si, el que sembla ser el nou mecenes de Sarkozy és ni més ni menys que Il Cavaliere, que ha fet servir un discurs provocador i populista per tornar al poder.
Esperem que Sarko no acabi legislatura animant les franceses a casar-se amb homes rics i als homes amb dones riques, amb menció especial a "els homes també, però clar està que ha de ser amb dones, no amb homes".
Desgraciat.

28-N - 1ª Part

Tots sabem que s'acosten eleccions. Des de fa la tira, quan va començar la precampanya (que la pròxima legislatura durarà dos anys si continuem així) el tripartit o govern d'entesa va inaugurant trams de metro a corre-cuita, perquè sap que se'ls acaba el chollo i que segurament CiU s'empassarà les eeves paraules, dites amb tant d'orgull per Artur Mas (sort que aquest cop no han hagut de fer el paripè amb notaris) i pactarà amb ERC, que és la que s'afanyà fa mes i pico a demanar a Montilla que avancés el•leccions perquè l'entesa agonitzava.
En aquestes el•leccions ens planten l'escenari com vitals per a Catalunya, uns per a no deixar-se emportar pel dimoni nacionalista, altres per sacsejar-lo com si d'ell els haguéssin de caure els vots a l'estil d'una pinyata.
I és el que fan els polítics nacionalistes, utilitzar el concepte com una pinyata a la que li van fotent d'òsties sense adonar-se'n que el que maltracten és el que els ha de donar de menjar. I si fós només un, encara es veurien poc els blaus, però les ànsies de poder han fet que sorgeixin nous partits "polítics" que amb molts diners poden esgarrapar uns quants vots.
Al principi, em va semblar bé, Esquerra Republicana de Catalunya és, dit alt i clar, una merda que agonitza per l'estupidesa dels seus líders, i per tant, se l'ha de substituir.
I reconec que em vaig fer simpatitzant de Solidaritat Catalana per la Independència.
Jo tenia l'esperança, com van dir que farien amb Mr. Carretero, de que unirien forces i es presentarien junts a les eleccions com una alternativa forta a ERC. Però no, els interessos personals han prevalgut per sobre de l'esperit nacionalista que diuen tenir.
I passo.
Ja n'he tingut prou, de gilipollades.
Estic indecís de què votar, ara que ja puc.
Com bé em van explicar, l'atomització de les ideologies només els fa mal, i el que estàn fent Carretero i Laporta és això, cuchillo jamonero e independentismo en tabla.
No sé si votar Esquerra o votar en Blanc.
Esquerra tindria l'avantatge de que, collons, és la meva ideologia, però l'inconvenient d'estar donant la meva confiança a quatre mitges merdes (sort que en Carod surt pitant).
I he de recordar, que per inèrcia encara sóc simpatitzant de SCxI.
Per altra banda, votar en Blanc (si, tiet, m'has mig convençut), és maco perquè et queixes, i llavors pots posar a parir a tothom perquè has complert amb el teu dret però no has recolzat ningú. El que em toca les pilotes és que si voto en blanc, el meu vot se'l emportarà Convergència i Unió, i això em provoca unes úlceres considerables que em fan fer un pas enrere.
Però bé, encara no ha començat ni la campanya, ja hi haurà temps per decidir!

Criminalització d'Estat

Ja no sé què fer per calmar-me quan veig programes a la televisió que no sigui TV3.
Aquests dies qualsevol programa de debat a una televisió espanyola toca el tema taurí i algun dels presents en tots ells posa Catalunya a parir potes avall.
Uns exemples són Veo7, Telecinco, CNN+, i la arxifamosa Intereconomía.

Criticar Catalunya dóna molts vots a la dreta, i a l'esquerra li'n resta, i la manipulació informativa mostra l'altra Catalunya.
Aquella que s'assimila a Corea del Nord, on els nens no poden parlar en castellà al pati perquè els professors els castiguen, on els comerciants són amenaçats de mort per no rotular en català i on les mares que demanen que els seus fills siguin educats en castellà se les tracta de malaltes mentals.
Per desgràcia dels catalans, aquesta Catalunya existeix, però no aquí, sinó a la resta d'Espanya, en les ments dels radicals, i aquests les transmeten a les ments dels ignorants.
Ara estic mirant Sálvame amb la meva àvia perque estàn fent un debat sobre els toros i la prohibició a Catalunya.
Hi ha un desgraciat que ens diu que som una dictadura.
I Paz Padilla, que a mi em cau bé, diu que una festa com aquesta no es pot prohibir, que és el públic qui decideix.
És a dir, la resta de catalans hem de permetre aquests assassinats en places de toros perque hi ha 13.000 persones (els que caben en la Monumental) que volen veure com s'hi tortura animals.

I els arguments que mostren són els següents:
• Hi ha toreros que també moren.
Ah, em sembla fantàstic. Hi ha una diferència abismal entre el torero i el brau. El torero escull ser-hi, mentre que el brau és a l'arena per obligació, ell no escull el risc.

• Els toros de lidia desapareixerien sense les corrides perque no hi hauria cap ramader que els mantingués.
Ara sí que es tornen ecologistes. Aquest argument es descarta amb una sola pregunta. Què és millor, mantenir una espècie que mor amb tortures o millor deixar-la al seu albir, i intentar mantenir-la si és necessari en captivitat?

dimarts, 3 d’agost del 2010

When the violence causes silence we must be mistaken.

Avui us poso un bonic cant contra la guerra d'Irlanda del Nord, que també és aplicable a tots els altres conflictes arreu del món.


Another head hangs lowly
Child is slowly taken
And the violence caused such silence
Who are we mistaken

But you see, it's not me
It's not my family
In your head,
In your head they are fighting

With their tanks and their bombs
And their bombs and their guns
In your head,
In your head they are cryin'

In your head, in your head
Zombie, zombie, zombie
What's in your head, in your head
Zombie, zombie, zombie

Another mother's breakin'
Heart is taking over
When the violence causes silence
We must be mistaken

It's the same old theme since 1916
In your head
In your head
They're still fighting

With their tanks and their bombs
And their bombs and their guns
In your head,
In your head they are dyin'

In your head, in your head
Zombie, zombie, zombie
What´s in your head, in your head
Zombie, zombie, zombie

dimarts, 27 de juliol del 2010

LVMH, l'Oasi de Sang

Al Treball de Recerca, que ja vaig penjar fa uns mesos al blog, vaig fer referència a un seguit d'empreses que explotaven els recursos del Congo, entre d'altres països africans.

Ahir, parlant amb un amic que està inmers en el món de la moda i la cosmètica, vam estar parlant del tema i va sorgir un nom, LVMH, que em va cridar l'atenció per haver inclòs el seu logo al meu TR en nom de Louis Vuitton.

Resulta ser un conglomerat francès d'empreses presidit per Bernard Arnault, la setena persona més rica del món. I una de les empreses que dirigeix, és, precisament, la mencionada Louis Vuitton, que compra diamants a una empresa anomenada Element Six (Luxemburg), participada en un 50% per De Beers, (Johannesburg, Sud-àfrica), que és qui obté els diamants comprats per Louis Vuitton a les guerrilles d'Angola, República Democràtica del Congo i Sierra Leone.

El més preocupant és el propietari de l'altre 50% de la companyia Element Six. Resulta ser, ni més ni menys que Umicore (Brusel·les, Bèlgica), coneguda per haver estat inclosa juntament amb Sogem/Traxys a l'informe de les Nacions Unides on es llistaven una sèrie d'empreses que expoliaven impunement el Congo i revifaven el conflicte en les èpoques més estables per poder extreu-re'n un benefici econòmic major fruit del desordre i la falta d'un govern en condicions.

Per tant, és clar que LVMH, és a dir, la 7ª fortuna més gran del planeta està inmersa en aquests tractes il·legals.

Òbviament, la majoria dels seus productes són de luxe, però si algú que llegeixi això pensa en comprar-se quelcom provinent d'aquesta corporació, l'animo a que no ho faci, i per això incloc una llista amb les empreses que en formen part, gràcies a l'amic al que m'he referit al principi, que me l'ha proporcionat.

Alcohol: Vodka Belvedere, Vodka Chopin, Whisky Glenmorangie, Whisky Ardbeg, Rom 10cane, Wenjun, Moët & Chandon, Dom Pérignon, Mercier, Veuve Clicquot-Ponsardin, Krug, Maison Ruinart.

Ténen dominis on produeixen aquests productes a: California, Argentina, Brasil, Nova Zelanda, Australia, i Espanya.

Moda: Louis Vuitton, Loewe, Fendi, Donna Karan (DKNY), Berluti, Givenchy, Marc Jacobs, Kenzo, Emilio Pucci, Thomas Pink, Céline, StefanoBi, Nowness.

Perfums: Christian Dior, Givenchy, Guerlain, Kenzo, Acqua di Parma, Loewe, Fresh, Benefit, Make Up for Ever, La Brosse et Dupont.

Joieria: TAG Heuer, Chaumet, Zenith, Fred, Dior, Hublot, De Beers.

Altres: Sephora, La Samaritaine, Le Bon Marchñe La Grande Epicerie, Franck et Fils, Miami Cruiseline Services.


diumenge, 11 de juliol del 2010

La Democràcia, l'al·liada de les Dictadures més cruentes

Sempre, o si més no, des que vaig veure l'entrada de la Xina a l'ONU, he volgut parlar sobre com les democràcies occidentals han tractat amb diferents graus de permissivitat les dictadures que s'han succeït al llarg dels últims anys, ja no parlem de la guerra freda. No se les valorava per com n'eren d'aperturistes, o si hi havia una repressió supèrflua o cruent. El que importa perque una dictadura sobrevisqui és la seva importància econòmica.

L'exemple més clar és la República Popular de la Xina. Amb les tortures que comet, la repressió que, per donar alguns exemples, tanca dissidents en sanatoris mentals o inflingeix cremades i descàrregues als practicants del Falun Dafa, i també als monjos budistes de tot l'estat, en especial del Tíbet, és reconeguda per quasi tots els estats del món i la xifra va in crescendo. La Xina ha establert la política d'una sola Xina, i per tant, la República de la Xina, o com es coneix internacionalment, Taiwan, només està reconeguda per 23 estats, els quals estàn condicionats econòmicament ja que la Xina Popular no els permet comerciar amb ella.

Però Occident prefereix recolzar un règim que tortura dissidents o gent arbitràriament, mata desenesde milions de persones (que es diu ràpid) de ana per una capritxosa Revolució Cultural del seu líder comunista Mao Tsetung, o fa desaparèixer milers de persones, és a dir, que es passa els drets humans per l'entrecuix, ja que és la segona potència mundial. I occident l'està ajudant a créixer cada vegada més.

El Crit que mai s'escolta

Al 3/24 ha sortit la opinió d'uns quants madrilenys comparant l'importància entre la manifestació catalana i la final del mundial.

Ha sortit un desgraciat, perquè no té altre nom, que es diu Álex, com sortiaa la tele, que deia que "han tenido que poner la manifesación el dia antes de la final del mundial, que las cosas no se hacen así". S'ha de ser patètic d'opinar de quan es fa o no es fa la manifestació sense saber perquè es fa ara. No la fem per gust el 10 de juliol, hem estat nosaltes els que hem estat esperant durant quasi 4 anys, però és clar, que TVE, CNN+, Telecinco i Antena3 ténen el poder de tergiversar la informació que volen, i no hi podem fer res.

Aquestes cadenes de televisió han deixat la manifestació com una olla de radicals que agredien Montilla i Duran i Lleida i els escridassaven constantment. Només faltava que diguéssin que la gent tirava còctels molotov al veure'ls fumar. Ahir al estar davant de la furgoneta de TVE a la Plaça de Tetuan vaig pensar que Espanya se'n ressentiria, que tot allò li faria mal. Però avui al veure les notícies me'n he adonat.

Aquí va causar rebombori, però l'abans i el després no es palparan ni aquí ni a Madrid.

Els Drets Humans es violen també amb Paraules

Avui fa 15 anys del genocidi a la població de Serbrenica, a Bòsnia i Herzegovina. Milers de bosníacs musulmans han viatjat fins la població on han clamat pels seus familiars que eren entre els 8000 morts el 10 de Juliol de 1995, i encara no s'ha trobat totes les víctimes. 

Però si penses que aquesta és la cara esgarrifosa de la jornada, és perquè no saps que, mentre els musulmans ploraven al memorial de Potočeni, els serbobosnis eren retent homenatge al seu president d'aleshores, Radovan Karadzić, ara sent jutjat a l'Haia, i també la seva dona, present a l'acte, a la que deien que no s'havia d'avergonyir de res del que havia fet el seu marit.

Aquest gest, apart d'una provocació, em sembla una violació del respecte als morts durant la guerra i un acte d'enaltiment al genocidi. Això es podria arribar a veure, que no respectar, en una dictadura posterior en la que els dirigents fossin favorables a Karadzić, però no en una democràcia!

Autoritat Moral

Ahir vaig escoltar la secció de Mapamundi a Catalunya Informació i van parlar de Paul Kagame, el president de Ruanda, i de la seva petició d'extradició a Espanya per l'audiència nacional per l'assassinat d'un pastor evangelista català durant el genocidi de 1994.

L'anècdota divertida és que Zapatero es reunirà pròximament amb Kagame a Madrid, pero no el detindràn, tot i haver una ordre d'extradició i que ell mateix vindrà a "territori hostil".
I jo em pregunto: es poden passar les normes per alt d'aquesta manera?

Tant que es diu dels drets humans, si a una persona que ha sigut partícep d'un genocidi no se la deté, quina autoritat moral té Espanya per decidir o no decidir si arresta Paul Kagame?

dimarts, 6 de juliol del 2010

Treball de Recerca. 6. Solucions


La solució real a aquest conflicte, si és que existeix, encara està molt lluny de la situació actual, i cap proposta encara ens pot donar una sortida fàcil i que garanteixi una pau llarga i estable.

Per a buscar el final de la guerra ens podem basar en altres conflictes que s’han tancat satisfactòriament, o no, però que han tingut intents per a restablir la pau que ens podrien ser útils, o en estratègies econòmiques que pogueren complaure totes les parts, tot i tenir una d’elles uns interessos injustos.

Solució basada en Occident

La societat occidental acomodada i engreixada, podria fer molt de mal (o vist des d’un altre punt de vista, molt de bé) a les empreses com Nokia, Motorola, Alcatel, Compaq, Dell, HP, Sony Ericsson, Siemens, Hitachi i Intel que són el penúltim esglaó de la cadena del coltàn de sang del Congo (no oblidem que el final de la cadena està en nosaltres mateixos).

Si aquest boicot es fés realitat, faria canviar la política empresarial de les grans corporacions, que deixarien de comprar a proveïdors amb les mans tacades i buscarien a altres fonts de coltàn, com a Austràlia, Brasil, Canadà o Tailàndia.

Això acabaria amb el finançament de les empreses involucrades, i de retruc amb les guerrilles, que ja no podrien comprar material bèl·lic, i per tant, amb el conflicte. Com Ruanda no seria un lloc de pas pel Coltan, els seus ingressos es veurien disminuïts, per tant, tampoc no podria finançar les guerrilles.

El problema és el monopoli exercit per aquestes empreses, que faria que la gent si canviés la marca del seu ordinador o mòvil, ja que és evident que no se’n estalviaria la compra, aquesta nova també estaria involucrada. Però la consciència de la societat occidental no és suficientment sensible per a poder entendre tots els conflictes que hi ha actualment i per fer presió sobre les empreses que se’n aprofiten vilment, ja que està en una situació còmoda, en el seu estat de benestar, i això faria fracassar aquesta solució.

Solució basada en els Estats Units

Els Estats Units, com a superpotència, han esdevingut una font econòmica, tecnològica, cultural i de presa de decisions, però degut al seu pes també una força d’ocupació. Una infinitat de casos han omplert portades de diaris durant més de cent anys de com els Estats Units havien ocupat algun país degut a que hi havia una dictadura o perquè, simplement, no responien als seus interessos. Els casos més recents que podem trobar, i que segueixen vigents, són Iraq i Afghanistan, però al llarg de la història són quantiosos[1].

Veient aquesta tònica, una invasió al Congo no seria pitjor que el que hi succeeix, ja que és evident que les forces de la MONUC no són per a res eficaces, i, si no fos perquè empreses americanes tenen interessos econòmics a la zona, podrien establir una força d’ocupació i desarmament de guerrilles eficaç i més coordinada que la MONUC.

Però els Estats Units són el país que hi té més interessos econòmics, i una de les potències que més ha pressionat per a extreure els recursos, fins i tot manipulant països com Uganda, i no n’estaria gens interessat a solucionar el conflicte, a no ser que la seva societat estigués posicionada a favor, cosa també bastant difícil.

Solució Basada en la Organització de les Nacions Unides

Un problema global en l’actualitat és el Consell de Seguretat de l’ONU, degut a la falta de democràcia que té un dels òrgans de poder més importants del món. Els membres permanents no haurien d’existir, i per altra banda, s’haurien d’allargar les estades al consell de tots els membres provisionals.

L’ONU té molt de poder, però no el pot exercir perque si un dels cinc països permanents al consell exerceix el dret de vot, les propostes no prosperen i esdevé un òrgan ineficaç.

Els Estats Units són un dels membres permanents, i amb els interessos de Cabot Corp, Phelps Dodge, Anglo-America, OMGroup, Freeport McMoRan, entre d’altres, amb ex-secretaris d’Energia entre les seves files, no li convé econòmicament la pau al Congo. També ho són França i el Regne Unit, que han participat en l’expoli del Congo a través d’empreses o ajudant altres països.

Només amb l’apertura del Consell de Seguretat, i la dissolució de la permanència, es podria aplicar la solució d’una actuació eficaç i neutra de l’ONU i una MONUC sense corrupció ni interessos.

Solució basada en el Capitalisme

La voràgine a la que estàn sotmesos els congolesos es podria pal·liar amb la privatització de les explotacions mineres, és a dir, que les empreses que adquireixen el coltàn ara per ara de guerrilles, haguéssin d'explotar les mines elles mateixes, contractant els propis congolesos com a mà d'obra o personal extranger. Això estaria lligat a les guerrilles, ja que aquestes es mantenen amb els diners que les empreses els donen pel coltàn, si les milícies desapareixen de la cadena, no rebran financiació, per tant, deixaràn de comprar armes i no tindrien tant de poder.

Amb la desaparició, almenys parcial, de les guerrilles, els treballadors tindrien una major estabilitat i protecció, i els que no treballéssin a les mines, es dedicarien a l'agricultura, que ara és quasi inexistent degut a que les guerrilles s'emporten les collites i maten els agricultors. Així la fam ja no seria un problema tan catastròfic, tot i que el capital de les mines continuaria sortint del pais, almenys no afectaria el dret a la vida dels congolesos.

Aquesta opció sembla la més factible de totes, ja que beneficïa les empreses, que hi guanyen eliminant les guerrilles com a intermediaris, la seva imatge no es veu envoltada de la ilegalitat actual i s’asseguren el subministrament.

Per altra banda, la población en surt ben parada al tenir treball, sigui en les mines o en l’agricultura, i en qualitat de vida, per la suficiencia alimentària i la fi de les matances.

Solució basada en Ruanda

És bastant clar que una de les causes fonamentals del conflicte és el petit estat de Ruanda. Aquest país rep més ajudes del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial que la República Democràtica del Congo, tot i tenir molta menys població i un desenvolupament substancialment major.

Una manera de restar poder econòmic a les empreses, i en conseqüència poder militar a les guerrilles, seria paralitzar les ajudes a Ruanda, un bloqueig comercial, o fins i tot una supervisió de l’economia per una ONU reforçada.

Això tallaria el subministrament a les grans empreses de tecnologia, ja que Ruanda és pas obligat en la cadena, el que faria augmentar els preus, però també tallaria el finançament del conflicte, ja que les milícies no obtindrien els diners de les corporacions.


Les solucions a aquest conflicte, en general, sense una resposta ètica occidental, es poden considerar una utopia, ja que es necessita una acció decisiva que doni un cop de puny sobre la taula. Però, com sempre, els interessos econòmics prevalen, així que continuarem somiant en un Congo lliure i pacífic. Algunes de les solucions aporten projectes que permeten una millor qualitat de vida dels congolesos a curt termini, i d’altres que necessiten un temps per a desenvolupar-se. En tot cas, sense l’aportació de la Unió Europea i els Estats Units com a superpotències democràtiques a una solució viable i desinteressada, el Congo continuarà essent un punt negre en un continent ja de per sí prou oblidat.



[1] Haití (1915 i 1994), Panamà (1989), Granada (1983), Cambodja (1970), República Dominicana (1965), Vietnam (1962), Cuba (1961) i les Colònies Espanyoles (1898), sense remuntar-nos més enrere.

dimarts, 29 de juny del 2010

Guanyadors i Vençuts

Avui toca estatut. De bon principi estic més que decepcionat. Arriba ja l'estat d'impotència i ràbia, i també la incomprensió cap a aquells que aquí a Catalunya encara senten llaços amb Espanya.

Però també una satisfacció de llegir els comentaris que la gent escriu per arreu demanant la independència i que el que no volem és l'estatut, sinó una constitució catalana.


La meva opinió és que ens tornen a trepitjar, i nosaltres ens quedarem agilipollats al sofà, perquè a la gent això ara, mentre no faltin els calers, els és igual.

Em fa fàstic tot en general; la societat perque es queda com si no passés res, el PP per presentar el recurs (però aquest ja no té remei), Zapatero que va del pal de "aaah, esque yo lo apoyé, es culpa del TC", i el Montilla, que molt enrabiat que es fa, però en veritat se li'n fot, i l'única cosa que va fer ahir quan sortí al palau de la Generalitat va ser un intent d'amansar les feres i de deixar molt clar (no sé quantes vegades ho digué) que el gran perdedor era el PP.
Però això és mentida! És un bulo! Però a veure, com pots dir que el PP és el perdedor si fou qui presentà el recurs?!?! Aquí ja em va caure definitivament Montilla del pedestal que ja de per si no tenia.

I Alícia Sanchez-Camacho, que allà tot ufana deia que no hi havia guanyadors ni perdedors, també per calmar les masses i no quedar el seu partit demonitzat, que, per descomptat, ja l'ha quedat.

I el pitjor de tot, i el que em fa més por, és que els polítics han anat amb la voluntat de compondre una resposta unitària, i hom sap que acabaran fotent-se els plats pel cap, i Mas ja s'està fregant les mans per la pluja de vots que li suposa la sentència.

Reaccionem d'una vegada.

Us deixo amb el comentari que ha deixat un telespectador del programa "Divendres" de TV3: "Si kereis un pais compraros una isla y largo de españa"

La Lluna Vermella

La veritat és que ella és una completa desconeguda, per a mi i per la majoria dels occidentals (anava a dir dels que em llegeixen, ha, quin xist).

És una dona que em va sorprendre des del bon principi pel sol fet de ser dona, en un país bàsicament, pel que veig, islàmic. En ella vaig veure l'esperit de canvi que, fa anys, vaig veure al vel de la difunta Benazir Bhutto. És qui vol portar el seu país cap a la democràcia
després d'una llarga i depressiva dictadura de Bakíev, així com ho intentà Bhutto després de l'era Musharraf.

No sé quins defectes tindrà, perquè la conec poc, però Roza Otunbàieva m'ha sorprès per l'empenta i la determinació demòcrata que demostra, aposta, almenys ho diu, per la conciliació entre uzbeks i kirguisos al seu país de l'àsia central, i busca una estabilitat en les relacions exteriors del Kirguizistàn. Espero que Otunbàieva triomfi en els seus propòsits i que no corri la mateixa sort que la malaurada Benazir, o almenys, que no em decepcioni corrompent-se, com ho feren molts altres.

dissabte, 26 de juny del 2010

dimecres, 16 de juny del 2010

Comentari al Grup de Facebook "Tercera República Española"

Això és un comentari que he deixat a Tercera República Española, en el fil de conversa d'una imatge on es parla de "Reabrir las heridas del pasado"

"Yo hice en tercero de la ESO un treball de recerca sobre la guerra civil con testimonios directos, que en mi caso eran mi abuela y los abuelos de mi amigo, a través de fotos, carnets y documentos, nuestros abuelos nos narraban hechos relacionados durante la guerra civil. Tengo un documento del alcalde de Santa Coloma de Queralt que le dice a mi bisabuela que no se encontró el cuerpo de mi bisauelo en el municipio, que es donde murió durante una batalla. La pobre mujer estuvo buscándolo durante años, contactando con organizaciones españolas y francesas, y nunca lo encontró, y mi abuela ha llevado un estigma toda la vida por eso, todas estas cosas han de quedar en el olvido? Nos dicen que olvidemos, nosotros y sobretodo las personas que lo sufrieron de primera mano? Me avergüenzo de vivir en un país que pese a haber pasado más de 70 años sigue postrado en el pensamiento de los años 40. La culpa de que no se pueda resolver no es de los "putos rojos" sinó de los intransigentes que quieren mucho al país, si, pero con una venda en los ojos."

Lior Haiat a CNN+

L'altre dia vaig estar fins les tres del matí mirant notícies al 3/24, TVE24h i CNN+ i em vaig topar amb un debat a l'última entre Berna G. Harbour, subdirectora del diari "El País", i el portaveu de l'embaixada israeliana a Espanya, Lior Haiat. Durant el debat van anar sortint frases de la boca de Haiat que vaig anar apuntant:


• "No hay una crisis humanitaria en Gaza"

• "El conflicto [amb la flotilla] fue en aguas exclusivas de Israel"

• "No es verdad [que l'ajuda no arribi a la població de Gaza]"

• "[En la flotilla] tenían cuchillos, pistolas, cócteles molotov"

• "IHH es un grupo terrorista incluido en las listas de Grupos
Terroristas de la Unión Europea y del departamento de estado de
Turquia"

• "En Gaza hay un gobierno iraní"

• "Una flotilla con 100 o más mercenarios no es una ayuda para la
paz"

• "La culpa es de los que van en contra de Israel desde hace años"

• "La población civil [en Gaza] adquiere el material que necesita"

• "La comunidad internacional ha de permitir que prosiga el proceso
de paz"

No em posaré a comentar perque em repetiria amb posts anteriors, només vull que penseu com es pot ser tant recargolat i fals.

"La llibertat es basa en poder dir el que els altres no volen escoltar" George Orwell

dimarts, 1 de juny del 2010

UNO Speech

El dia 8 d'Abril ens vàren fer fer una redacció sobre un de dos tòpics a classe d'Anglès. Com va sobre el tema i em van posar un vuit, la picaré a PC i la penjaré al blog.

El full comença aquí:

Part 2: Writing

Choose ONE topic. Write about number 1 or 2. Minimum lenght: 100 words.

1. You are a journalist. Write a short newspaper story about the labor exploitation of some groups of immigrants in Spain.

2. [Chosen] You are the representative of your country before the United Nations Organization (UNO). Write a speech addressed to the UNO general delegates denouncing the resurgence of slavery.

"Mr. Ban Ki-Moon, Representatives of the Council,

I am here today to denounce the situation of some countries where individual freedom is not an example for a globalized world in the XXI century. Some states are, in order to acquire the goods of another, creating modern slaves, people who are working hard not only in order to earn some cents for their mining labour: they only have this way to save their lives.

My speech is about a special country, the Democratic Republic of the Congo, where people have been forced to work in mines to extract Coltan, sometimes named Tantalum. Rwandan militia, as the Interahamwe ("Those who do not kill alone"), the CNDP of the General Laurent Nkunda, and sometimes the Congolese army too, have been denounced because of their human rights violation since 1997, when the war in DRC had involved several African countries.

Why couldn't the western forces end this situation? Because of you. All the people who sat on a chair at the beginning of this conference is related and responsible of those crimes. Not only militia, and hungry people in Africa are killing mining workers in that country. We are too. I think most of you would know which destiny the Coltan from the Congo has, this is not a new discovery.

The Coltan is in several of your pockets, inside your mobile phones, you have Congolese blood in your pockets. But not only Nokia, Motorola and Sony Ericsson have to pay for their crimes. In all our houses we have computers. And our children have Xbox and Play Station. Aren't we responsible?

And you, the Belgian representative, must take part in the solution. I am not refering to the colonial history of the belgian country there, but the implication of several corporations in the extracion of Coltan, and reporting it to Kigali (the exportations of Rwandan Coltan are the same quantity as the Congolese, but Rwanda has no Coltan), as Traxys, Trademet SA, Umicore any many more.

But... these chairs are comfortable, aren't they?

We are satisfied resolving the problems of this world in the United Nations Assembly, because we feel useful and important. Doesn't matter people who dies everyday in Africa, it has become a topic, and we have no solutions to the catastrophical situation, have we?

I wish most of you in a Congolese mining exploitation, working with your hands. You would then take part in the atrocities committed by your economic and comfort hungry. Well, then you wouldn't exist for those who were here."