Son

Madrid avui desperta i aixeca el cap.

Mira a la tauleta de nit i es troba un informe on diu que un espanyol pot haver mort a Al-Aaiun i que Àngels Barceló i dos periodistes més han estat detinguts i seràn expulsats del Marroc en breu.

Imatges de nens ferits. Polítics que per ell no ténen importància que condemnen l'acció marroquina sense embuts, i sahrauïns a Espanya fent declaracions i explicant les seves vivències.

A les últimes línies, Madrid nota com se li tanquen els ulls. Deixa l'informe a l'extrem del llit i es tapa amb la manta fins el coll.

Cinc minutets més. 

Jo m'estimo igual

"Si mi hijo fuera homosexual lo querría igual"
Això és el que va dir Alícia Sánchez-Camacho l'altre dia a TVE-Catalunya.

Com pot dir això i després recolzar Rajoy quan diu que no garanteix la llei de matrimoni homosexual? Com es pot ser tan falsa? Si t'estimessis de veritat el teu fill sent homosexual, voldries que es casés sense maldecaps de si és una unió civil, si les eleccions del 2012 em garantiràn que em pugui casar després d'aquella data, o si podré adoptar o no. Perquè a tu no et prohibiran de casar-te, però a nosaltres sí que poden, i vist des d'aquesta perspectiva, és molt fàcil.

Això són drets, que hem de poder tenir homosexuals, heterosexuals, i totes les altres opcions, (no, no sóm els únics).Després surt el papa, a dir que voldria abraçar tots els espanyols, però els fot una coça al cul als gays. Quina merda de raonament ténen? 

Alícia, jo tinc amics que han patit molt per culpa de ser gays. Els seus pares els han fet patir molt. Gent com tu és la que menja el coco i alimenta les ideologies més casposes, però ara dius això?

Per favor, no siguis hipòcrita, que ofens moltes sensibilitats.

Agdaym Izik, o la vergonya que hem volgut oblidar.

Abans de res, dir que del que està passant, Espanya en té una gran part de culpa, i no està pagant res, i s'està cobrint de glòria al desentendre-se'n i fer veure que és un dels principals actors, i que jurídicament, el territori encara pertany a l'estat espanyol, perquè la ONU no reconeix els Acords de Madrid del 14 de Novembre de l'any 1975.

Però això crec que ja ho vaig explicar en un post anterior i no em vull repetir. El que vull criticar ara és la colonització, el "tema de sempre", uns putegen, els altres són putejats i als qui no els afecta la situació miren cap a una altra banda. Ahir hi va haver sang. Avui n'hi ha també, i qui sap quants dies més n'hi haurà, si les tropes marroquines no deixen d'alimentar d'odi els colons marroquins per a que assaltin els comerços dels saharauis, els apallissin, o fins i tot puguin arribar a matar-los amb el seu consentiment.

El món segueix igual.

Podem ser més avançats tecnològicament i les gilipollades que vulguis, però seguim igual. Mor la gent, i a tothom li importa un rave si no li toquen les butxaques, i a vegades fins i tot, si els els toquen es queden igual també.

Quina merda.

La ONU va prometre l'any 1988 un referèndum al Sàhara Occidental per l'any 1991, i estem a 2010 (19 anys!) i encara res de res. I després Estats Units prometent a l'Índia que tindrà un seient permanent al Consell de Seguretat de l'ONU. Però de què serveix aquest consell, (tota la organitzacio!) si no fan res que sogui eficaç de veritat? Pura fatxada! Se la sua, bàsicament ens la sua a tots, i als estats perquè Estats Units, Espanya i França són més promarroquins. 

I tot és una merda.

No fa vergonya estar en un món on les vides humanes valen una puta merda? Que les matin per tenir una merda de fosfats enmig del desert? Que els posin mines antipersona per a que no tornin a casa seva des dels campaments al desert? Que hagin dividit el país en dos amb un mur per a evitar que puguin recuperar els seus pobles i les seves cases?

Que els colons marroquins assaltin les seves botigues i els calin foc? És casa seva! Creieu que ténen dret a fer això? A devorar un país sencer per quatre recursos? I a sobre després estratifiquen la societat segons la procedència. Si ets marroquí al Sàhara Occidental tindràs uns serveis, recursos i ajuts que sent sahrauí a casa teva et negaràn. Hassan II digué: "Hem aconseguit el Sàhara però no el cor dels sahrauins"I jo em pregunto: Ho pensen fer d'aquesta manera?

Democràcia de Fusell

Ahir es vàren celebrar eleccions a un país que no en vivia des del 1990. Birmània no ha tret les urnes de l'armari des que Aung San Suu Kyi guanyà amb un 90% però a canvi fou empresonada la major part dels últims 20 anys. Ara tornen les votacions, però no la democràcia. Aquests comicis no compleixen els mínims, ni s'ha deixat entrar al país observadors internacionals, i es preveu que guanyin els dos partits del govern, dirigits per militars.

Birmània és una dictadura a l'estil de les més tancades del món, i tot i que no fa mai gaire soroll, a diferència de Corea del Nord, està disposada a fer-ho d'aquí a poc, i amb una estratègia emprada per aquesta última: La bomba nuclear. I, és clar, aprendrà a fer-ne amb Corea qui la proporcionarà amb material i ingenieria, i Birmània li pagarà amb urani i arròs. És una gran paradoxa, no?

Països que es disputen la supremacia regional aconseguint míssils nuclears però són països devastats per la fam, i la falta de drets humans.

Tot gràcies als seus governs.

Ambdós dictatorials, prefereixen l'agonia de la gana dels seus pobles a lliberar-los de les cadenes de la represió! I és que a Corea del Nord, l'esquizofrènia i l'obsessió del règim fa que es prohibeixi qualsevol mostra d'afecte en públic fins i tot de parelles heterosexuals!

El més trist és que aquests dos estats col·laboren només en matèria militar per influència, control sobre la població, i sobretot, quelcom molt preocupant: Lluitar contra la democràcia.Que algú freni aquest crim!

L'altre dia vaig llegir un comentari a la versió digital de El País d'algú que deia que més valia que Ai Weiwei deixés de protestar contra el seu règim, que només li portaria problemes. Per sort, un altre lector el va respondre: "Por suerte cada vez hay más gente que se preocupa más del bien de todos que el bien individual"

La Primera damnificada de la Guerra és la Veritat

Ahir vaig flipar en colors com mai ho havia fet per una qüestió així.
He descobert qui és Julien Assange i l'organització que porta a les seves espatlles. Primer de tot crec que han fet una gran obra i no hi ha res de les seves accions que es pugui reprovar.

Han fet sortir a la llum la veritable cara de la Guerra de l'Iraq i de l'Afghanistan, i també la dels Estats Units d'Amèrica.
I aquesta cara és molt més terrorífica i desagradable del que ja en coneixiem.

108.000 morts, si no m'equivoco, és la xifra oficial. Molt bé. Ara sí que em sento impotent políticament, i no sé com els americans no se'n senten.

Ens han près el pèl, han utilitzat els nostres impostos per a matar 66.000 civils, i nosaltres tot i que ens manifestarem l'any 2003 amb el No a la Guerra, aquí el Mr. Aznar va sudar olímpicament de nosaltres.

Ara surt tot això i a Washington diuen que no cal investigar i que és un fet casual sobre un altre, que sumats dónen una xifra massa polemitzada.

Així que no val la pena indignar-nos, quedem-nos com estem, que facin el que vulguin amb l'exèrcit i amb els impostos que van a parar a "DEFENSA", tant aquí com als Estats Units, el Regne Unit, Alemanya, França, els Països Baixos, Dinamarca, Polònia, Itàlia, Austràlia, Turquia, Ucraïna...

És igual, no ens faràn cas, i qui hagués maquinat la guerra d'Iraq sia aquí a Espanya o als EEUU no tindrà cap resposta judicial per crims de guerra ni violacions dels drets humans, res d'això, on anem a parar!

Continuaràn als seus seients, alimentant-se de nosaltres com Aznar amb la seva pensió vitalícia per a haver donat el servei "inqüestionable" a la nació sent president durant 8 anys.
Quin fàstic!!!

Si em voleu seguir més de prop, us deixo el meu twitter, on aviso quan penjo els articles al blog. www.twitter.com/lewgratz

Interès per la Democràcia: L'Esperança

El premi Nobel de la Pau d'enguany és un merescut reconeixement a l'activista Liu Xiaobo i a tots els que, com ell, defensen els valors de les llibertats i la democràcia a la Xina Popular, que destaca a l'escenari mundial per ser la dictadura més potent del món.
Tot i l'empresonament de Liu Xiaobo i la repressió i estricta censura que rep la població xinesa continental, és bo saber que hi ha un fil d'esperança allà, i que sigui pel Nobel de la Pau 2010.
Gràcies al silenciament i la prohibició del govern, la població prèn consciencia de què és el que ha passat, i com no en treu l'aigua clara, el que fa és indagar. I per molt control que hi hagi, amb el món actual tot s'acaba descobrint. Per tant la gent a aquestes altures s'està informant, i s'està familiaritzant amb les idees de Liu Xiaobo.
Per tant, això portarà cua i sorgiràn, hi poso la mà al foc, moviments de resistència, i el govern no en sortirà net.
Per sltra banda s'ha de recordar el Falun Dafa (法轮大法), els practicants del qual, una disciplina com el tai-chi o similars, sofreixen una dura repressió només pel fet d'estar associats, tot i no tenir cap ideologia política. O les colonitzacions forçades del Tibet o de l'Uiguristàn amb xinesos d'ètnia Han per a homogeneïtzar les províncies de cultures que per ser minoritàries, podrien esdevenir una oposició al règim, com succeí amb les revoltes de Lhasa i Ürümqi farà dos anys.
Altre tema és la contaminació. Hi ha llius i llacs als que no s'hi pot accedir degut a la gran contaminació que sofreixen. Els nivells de càncer a les poblacions adjacents són alarmants, així com a les grans ciutats, on la pol·lució cobreix el cel bona part dels dies de l'any. 
A principis dels anys noranta es creà un gran sistema de donació de sang que la recollia sense controls sanitàris suficients. Allà es considerava que la SIDA no existia, ja que era un problema dels "lliberals occidentals". El resultat: Més de 400.000 persones a les províncies del sud, principalment, infectades per les transfusions. Per haver rebut sang infectada i també per haver estat punxats per extreure'n la sang sense sanejament previ dels instruments.
El que està clar és que la Xina Popular ha de fer un canvi radical, per respecte als seus propis ciutadans.

Apadrina un Fill de Comunista

El màxim representant del PP a Leganés avui s'ha cobert de glòria. En declaracions a no sé on (jo ho he llegit a la República.es i suposo que a ElPaís.com que es el que llegeixo habitualment) ha dit que els comunistes haurien de ser despropiats dels seus fills, ja que els dónen uns valors que poden provocar-los problemes d'adaptació social. I amb tot el rotllo ha dit que el dret a l'educació no és un dret fonamental, però el de la propietat si que ho és. Quins collons. Amb aquest pallasso es veu que l'extrema dreta a Espanya no mor mai, i que continuaràn donant pel cul una bona temporada. Després els seus fills són gays, follen tot el que volen i es passen els valors dels papis pel forro de la collonada, però de portes enfora a mantenir la compostura que és el que toca. Actualitzeu-vos, que es riuen de vosaltres fins i tot a casa vostra!

Els 5 Idiomes Balears

Ahir el Partit Popular a les Illes Balears va fer unes bones declaracions per a que els nacionalistes, o simplement els parlants de la llengua catalana se'ls tirin a sobre: A les illes no existeix el català com a tal, sinó que s'hi parla el mallorquí, menorquí, l'eivissenc i el formenterí, a part, òbviamnt del castellà. Una altra jugada del PP per a distanciar els territoris tradicionalment catalanoparlants de la seva llengua, que només s'hauria de parlar a Catalunya, o ni això, perquè cada vegada flipo més, aviat diràn que la llengua pròpia de Catalunya no és el català sinó que hi ha una llengua a cada municipi, jo què sé.
La qüestió està en el bombardeig demagògic inflingit pel PP arreu dels Països Catalans* per a fomentar l'odi o el distanciament amb el nostre país. El mateix Rajoy anava per terres castellanes pregonant que l'estatut era una arma per al secessionisme.
Ja ho van fer al País Valencià, on els van menjar el coco per a tenir una llengua pròpia quan tots els lingüistes estàn d'acord en que el valencià és un dialecte de la nostra llengua, i no és per fotre, és perquè la llengua no té unes característiques tan clarament diferenciades del català per a esdevenir llengua, així com el rossellonès, les parles balears i l'alguerès, però òbviament, per al PP això no compta.
Encara no comprenen que si reconeguéssin les diferències que existeixen en aquest conglomerat de cultures, afavoririen la unió i el benestar de la ciutadania de totes elles, però mentrestant seguirem mossegant-nos la llengua quan sentim declaracions així de brillants.

(*) Sí, he dit Països Catalans, i em ve de gust fer una referència al que penso sobre aquesta denominació.
Per a mi els Països Catalans com a agrupació més enllà de la llengua ni ha existit mai, ni existirà, ni hauria d'existir, tampoc com a projecte polític. Jo em considero independentista, però reconec que hi ha territoris que tot i parlar català no ténen la cultura catalana o sí que la ténen però no es veuen reflectits en nosaltres. A mi no se'm cauen els anells ni clamo al cel per a això. Per a mi, Catalunya és Catalunya, i punt. Si algun dia algun altre territori s'hi vol incorporar em sembla fantàstic, millor, però no tenim perquè aglutinar territoris perillosament. Els catalans no hauriem de buscar la independència dels valencians a menys que ells ho vulguin, i ara per ara, votant Rita Barberà i Francisco Camps, ja es veu que no la volen, doncs nosaltres a lo nostre, que hi ha molta feina a fer al país per estar mirant portes enfora.

L'Herència d'una Dictadura

 "Kogda osvobodjat Hodorkovskogo?" Margarita Zhuravljeva, 3ºCurs.

Avui ha sortit una noticia que m'ha impactat a El Periódico, a la secció d'Internacional. Semblava una broma de mal gust. «Los incendios forestales se han apagado, pero yo estoy ardiendo» era un dels titulars. Nàusea. Eren 12 noies estudiants de periodisme de l'Universitat Lemonosov a Moscou. En un calendari. Per a l'aniversari de Putin. Dient-li coses guarres. Déu meu. 

Les crítiques han sigut maques, des de l'universitat, fins els altres estudiants.

Per sort uns companys d'aquestes noies amb tanta consciència humana, i política, han fet un "contracalendari" on apareixen preguntes per a Putin, amb els estudiants vestits de negre i cinta a la boca recordant la falta de llibertat d'expressió a Rússia.

Les preguntes són del pal de "Qui matà Anna Politkòvskaia?", que precisament, estudià a la mateixa facultat, o "Quan alliberaran Jodorovski?". Simplement m'encanta.

Després de veure un cap d'estat/govern/primer ministre que fa el trallat fent del seu poder un espectacle, mentre el país crema en corrupció, terrorisme i crims d'estat que no ténen ni culpables ni sol·lucions, toca que algú li enganxi els dits així, amb ressò mediàtic. Evenkia pot haver guanyat les eleccions russes moltes vegades democràticament, però tant que parlem de la Xina Popular, Rússia, amb una democràcia (tot i que qüestionable) no fa res per millorar els drets humans al seu país, tals com la llibertat d'expressió, ja anunciada, que els costà la vida a Anna Politkòvskaia, o, no sé si recordeu un altre cas, Aleksandr Litvinenko, per Urani-236.Rússia segresta, tortura i assassina càrrecs escollits democràticament al càucas només perquè no responen als seus interessos, imposen governs regionals, maten a persones pel que diuen o pel que escriuen, així, veiem una vegada més que la democràcia no ho fa tot, sinó que es necessita cultura humana i consciència popular per a fer un millor país.

Però ésclar, a Rússia li surt, igual que a la Xina, tot molt barat, ja que l'economia d'Europa depèn del gas rus en la seva gran majoria, així que altre cop, la pela és la pela, i les llibertats són trepitjades.

Felicitats sr. Putin, un altre aniversari provocant la decadència al seu país.

Un home aturat

Aquesta setmana han fet altre cop el numeret de "Presupuestos 2.0" amb la foto del llapis USB i la parafernàlia subsegüent.

En aquests pressupostos hi ha retallades de tot tipus, en la major part per a Foment (Tot i que...).

Però després del ball de xifres me n'ha cridat l'atenció una: la família reial passarà a veure un 5,8% menys del seu pressupost.

En aquell moment em van quedar al cap les xifres, i al seguir escoltant, anuncien el que cobra a l'any el rei: 8 milions d'euros.

José Luis Rodríguez Zapatero es redueix un 15% el sou i es queda en 6.500€ al mes, el que són a l'any uns 90.000 euros, que tot i que és bastant, no té res a veure en si dividim el sou del rei entre les 14 pagues de qualsevol persona normal.

Juan Carlos I de Borbón s'emporta uns 571.000 euros al mes, només per la sang que porta a les venes i "representar" el poble espanyol.

Traduït en pessetes, que és com molts s'orienten, són 95.000.000 de pessetes al mes.

Després vas a qualsevol mercat o comerç dels barris més convergents de Barcelona i els preguntes a les senyores que si el rei serveix per a quelcom. Us diràn que de molt: Ens salvà del retorn a la època negra l'any 1981 pel 23-F.

I aquesta és la mentalitat que ha quedat en la retina de la gent, i pel que el rei gaudeix de tanta popularitat, a part del fenòmen "Letissia que guapa éreh!", que sembla una tonteria, però ha marcat més del que hauria.

I ara que parlen de la crisi i de la desgràcia de les famílies per l'atur i com tot cau i com tot s'aixafa...

Això fa pujar-me per les parets.

Però bé, almenys una bona notícia al tema econòmic: Catalunya fa dos trimestres que va sortir de la recessió. Cada vegada més interessant l'escenari.

Cheonan (츠난)

Si en els temps de la Revolució Russa o la Comuna Parisina els diguéssin als comunistes que un govern de la seva ideologia esdevindria una dinastia s'hagueren tirat tots al riu.

El Partit dels Treballadors de Corea del Nord ha ascendit avui a Kim Jong-un, el fill del president Kim Jong-il, que ja està amb un peu al jardinet, i que a la vegada és fill del fundador de la República "Popular" "Democràtica" de Corea (Del Nord).

I cada vegada em fa més ràbia com aquests règims patètics surten a les notícies cada vegada quees tiren un pet, però no cauen mai. La diferència entre coreans del nord i del sud no és només que estiguin separats per una frontera.

Els primers mesuren de mitjana deu centímetres menys que els seus veïns del sud, i ténen una esperança de vida molt més curta per culpa de la mala alimentació i de la fam crònica que pateix aquest poble.

I és que tots els murs de la guerra freda no varen caure als anys 90, i aquesta és la prova més cruenta.

Corea del Sud pot lluitar molt per la democràcia a la seva veïna i tot el que tu vulguis, però no mou un dit per a unificar les dues parts, només quan li toca una mica les pilotes perquè li enfonsen un submarí o li reclamen un tros de mar.

Corea del Sud reparteix propaganda amb canons de panflets i megàfons a l'altra banda de la frontera, però no li interessa reunificar-se amb la seva germana.

Comparem Corea amb la reunificació alemanya, que va ralentir el desenvolupament del país durant més d'una dècada i encara té moltes ferides obertes, no només en matèria econòmica, sinó també social (el 52% dels alemanys Orientals es sent ciutadà de segona i el 20% vol la separació de les dues Alemanyes altre cop). A Alemanya els orientals, dit sense complexos, els pobres, eren 1/4 de la població total, i el PIB de la República Federal superava la comunista en un 500%.

En canvi a Corea les coses són més complicades. En matèria social hi ha una classe benestant molt nombrosa que ha assolit un nivell de vida considerable, i no es vol la reunificació perquè la població de Corea del Nord és 1/3 de la població coreana, 8% més que la alemanya comunista en comparació, i perquè Corea del Sud multiplica per 10 el PIB de Corea del Nord.

I la pela és la pela, encara que més amunt de Panmunjōm s'estiguin morint de gana, jo vull tenir el meu iPhone.

Així que, a qui em llegeixi, si ho fa algú, li dic: El món és una puta merda, i això no millora.

La Dictadura dels Cobards

Avui, dia de vaga general. I per les notícies de TV3 mostren tot el terrabestall que han ocasionat els piquets a Barcelona.

I és que actualment una vaga general es tradueix en por.

Es tradueix en la dictadura d'aquells que pels seus sants collons tanquen negocis aliens, tiren contenidors per les escales del metro de Paral·lel, incidències a Badal, Maria Cristina i Santa Coloma, d'aquells que creuen que putejar la gent que va a treballar és la millor opció per a actuar i també fer-se veure, durant un dia com aquest.

I és que ara ja no existeix la concepció de piquets, aquells que en teoria havien d'informar sobre la vaga general i perquè es fa. Ara els piquets són vàndals i seccions d'assalt. Fas el que volen, sinó et destrossen el local i et rebenten els vidres.

Diu Cándido Méndez que és un èxit democràtic. És clar, per a ell sí, però aquells que impotents anaven a treballar, i els paraven o amenaçaven no n'esarien tant d'acord.

Cada cop que miro la televisió m'indignen més les imatges de grups antisistema a la plaça Universitat que ajuden encara més a desprestigiar els sindicats, als que la gent ja no veu com a defensors del poble treballador, sinó com a partits polítics. I ja sabem com estàn valorats els partits aquí.

A més, em diuen reaccionari si critico els piquets, jo ja no sé què pensar de la gent. Sembla que en dia de vaga hi hagi estat de guerra al país.

Només una pregunta: Si Méndez i Toxo callen quan els seus "camarades" sellen les portes dels comerços amb silicona, de què ens titllarien si féssim el mateix a les seves seus de Via Laietana? Espero que algú ho faci i coneguin la impotència, que se'ls ha donat massa carta blanca.

La Bona Fe

Ha acabat la moratòria a l'estat d'Israel per a la construcció de més colònies jueves a Cisjordània.

Netanyahu havia de prendre una decisió: Per una banda, podia extendre la moratòria, i per tant perdre la coalició de govern amb el radical ultranacionalista Liebermann, i adéu Netanyahu. Per l'altra banda, podia no extendre-la, i preservar el pacte de govern a Tel-Aviv Yafo, però a canvi de pau al govern, obtenia que Mahmud Abbas s'aixequés i marxés de Sharm-al-Sheikh.

Al final ni l'una ni l'altra. La moratòria no s'ha prolongat, però Mahmud Abbas ha continuat a les negociacions. l jo ja no sé per quina altra paret ja pujar-me.

Israel torna a sortir-se'n, i Palestina es menja els mocs mentre continuen plantant-li colònies al pati de casa.

Espero que a partir d'aquí, si s'aconsegueix quelcom més, Palestina no hagi de cedir en res més, ja que la decisió que ha près de mantenir les negociacions ja em sembla de molt bona fe per a continuar-les.

Esperem que Obama es pugui apuntar un punt diplomàtic en aquest afer, però que no ho faci beneficiant encara més els seus al·liats tradicionals, que ja han estat complaguts, i Palestina rebi una mica de compassió, que ja tocaria, després de tant de temps.

Els Conflictes del Món Actual: Visió Global 2010

En el conte de mai acabar cada dia sorgeixen problemes o conflictes que mereixen una bona parrafada de crítiques i discussió.

Però passa com amb tots els problemes en la vida.

Al final ens acabem curtint i tot allò pel que abans ens posàvem les mans al cap ara ens fa pensar "quina merda" i seguir passant les pàgines del diari en direcció. La parrilla televisiva.

Si mor un nen, oh déu meu.

Si en moren milers, és llei de vida i no hi fem res.

Això mateix passa a occident. El terratrèmol de Haití i posteriorment el de Xile van sacsejar realment les consciències d'aquells que són a El Dorado europeu? Haití sí que ho fé. Xile ja no, perquè la història era repetida i ja no feia peneta.

El Tsunami de Sant Esteve 2005.

L'ajuda internacional s'hi volcà de seguida i Antena3 fé una bona obra, poques n'ha fet, per no oblidar el desastre i mantenir la ferida oberta a les ments occidentals per a que hi ragés capital.

Però el terratrèmol de 四川 poc temps després no va rebre res. Silenci al cap de dues setmanes.

El mateix ha passat amb les inundacions monzòniques al Pakistàn aquest estiu. Hi ha mort més persones que no pas en la llaminadura informativa d'un fenòmen com un tsunami. Total, d'inundacions ja en tenim a Andalusia, ens la sua.

A més a més, un factor que no es té en compte però que hi influeix sobremanera: són "moros". I això tampoc ven.

Del tsunami encara en n'en recordem, de les inundacions del Pakistan ens n'oblidarem d'aquí a poque setmanes. Total, jo l'únic que he vist és un cartell a Maria Cristina dient "Pakistan et necessita". Això és tot.

Els conflictes del món actual no són només negres amb el fusell a la sabana matant-se entre ells com algú pot pensar. Són tot el que produeix malaltia, definida per la OMS com a malestar físic, psicològic o social.

Tant pot ser la manipulació informativa que sofrim a casa amb Antena3, TeleCinco i d'altres de postura més radical que creen una visió de país perjudicial per a nosaltres però de retruc també a ells, o al Perú amb la premsa sensacionalista, vestida de veraç, que amb la campanya de la por a l'esquerra i el comunisme, frena, volent o inconscientment, el desenvolupament, més que del país, de la gent que els llegeix.

Els conflictes del món actual han florit a Palestina i Israel, al Sudàn, la Somàlia, la Xina, el món àrab i, en efecte, també el Congo, però també la vulneració dels drets fonamentals de ciutadans europeus per part de representants de nacions poderoses, o que recorden amb nostàlgia altres èpoques quan fóren el melic del món.

Els conflictes del món actual poden sorgir en la confrontació ètnica i/o lingüística, però cada vegada més per ocupacions, i el que és més preocupant, per no poder portar-se res a la boca, com passà a l'Amèrica Central ja fa temps pel preu de matèries primeres. Es prioritzava l'alimentació dels cotxes a les persones!

Però realment, el gran conflicte actual és que tot això encara estigui succeïnt, i que ningú amb suficient força ni de voluntat s'hagi aixecat en contra d'això.

La Contrarevolució

Hoy las elecciones legislativas son un barómetro de cómo está el Chavismo en la Venezuela del siglo XXI. Seguidores, detractores y neutrales se han levantado hoy con la idea de defender sus ideales, tarea no fácil en un estado militarizado donde las guerrillas urbanas controlan barrios enteros de Caracas como la Comuna Socialista La Piedrita, Petare o el 23 de Enero entre otros.

Las elecciones son peligrosas, pues la polarización que sufre el país ha dado pie a las mentes más ignorantes a la lucha armada por una ideología ya de por sí violenta y desorganizada.

Y es que la ideología chavista es claramente schadenfreude, es decir, se alimenta básicamente de las debilidades de las ideologías contrarias, como el capitalismo de la IV República, que se acabó hace más de una década, y los argumentos del comandante Hugo Rafael parece que empiezan a perder fuelle.

Está claro que los Carapaicas, entre otros grupos armados/milicias/grupos terroristas, van a alzarse para defender la revolución si Chávez pierde la omnipresencia en los órganos de gobierno. Y parece que es lo que ocurrirá con más seguridad.

Si en Caracas se alzan, las milicias populares van a defender con las armas que ha proporcionado el PSUV la revolución en el resto del país. 123.091 homicidios violentos se han sucedido desde la entrada de Chávez en Miraflores.

Se ha demostrado que las FARC están en territorio venezolano junto con el Frente Bolivariano de Liberación y que no están siendo combatidos por el gobierno por "la debilidad del ejército venezolano" para hacerles frente, mentira monumental, pues si lo fuera, Hugo Chávez no hubiera tenido la osadía de entrar en guerra con Colombia en 2008. Hugo Chávez reserva estos grupos junto con las milicias populares y las guerrillas urbanas de la capital por si las cosas se tuercen.

Lo que está claro es que Chávez ha educado a un gran porcentaje de su población dentro de los parámetros de la defensa de la revolución por la vía democrática y si ésta falla, por la armada.

Todo se verá esta noche cuando los resultados hagan a los venezolanos decidir cuál es su posición respecto al conflicto que surgirá a partir de hoy.

Richtung Europas

La socialdemocràcia europea ha rebut una altra bufetada, aquest cop a Suècia, de la mà de Hendrik Reinfeldt, que ha estat reelegit. Això succeeix després de la trepitjada dels tories als laboristes, del sinistre total de Ségolène Royal a França i de la continuitat de Merkel a l'Alemanya.

Papandreu, Sócrates, Zapatero, Kristofias i pocs més sonen entre els caps d'estat que encara recolzen idees esquerranes.

Zapatero, per poc que volguem, tots sabem que de 2012 no passa, i de Gyorgyos Papandreu millor no parlar-ne...

La socialdemocràcia, i les esquerres en general, sofreixen un daltabaix digne d'analitzar.

Des de sempre, s'ha confiat en la dreta per a solucions econòmiques ràpides i eficaces, tot i que es retallin drets de l'estat de benestar que tant cofois mostrem els europeus a la resta del món.

Això ha passat sempre i seguirà passant, però l'addenda d'aquesta crisi son altres factors que es sumen a que no hi ha pel•les i que en volem.

Aquests factors són la immigració, que si es sap com sacsejar-la, sí que dóna fruits, la llibertat religiosa (Hello, I'm Terry Jones), que va lligada a l'anterior, i també el terrorisme, que pot anar de la maneta amb les altres o en el cas d'Espanya, també per ETA.

I el que fa més respecte no és pas un Sarkozy, o un Reinfeldt, sinó les ultradretes que s'aixequen per tota Europa. Le Pen, Demòcrates de Suècia, el difunt Jorg Haider, el British National Party, Vlaams Belang o la Lliga Nord Italiana, entre d'altres, que s'alimenten de les pors de les classes mitjanes europees i de les campanyes dels partits dretans. Alerta que bufa.

Guanyar Vots, Hipotecar Vides

Sarkozy trepitja merda i cada vegada cau més avall.

L'intent d'adquirir popularitat amb l'escàndol de Cecilia i Carla va perjudicar-lo fins el punt de que les portades dels diaris n'anaven tant plenes que els francesos se'n van cansar. Va ser conegut, si, però ell havia aspirat a quelcom millor.

Des de llavors, de tot una mica, fins arrivar al show de Bétencourt, que va suposar un altre daltabaix.

Tal com està Sarkozy, es veu com sortirà de l'Elisi amb els peus per davant, políticament parlant, però l'UMP no es rendeix, i com per la crisi no pot conquerir cap a mà esquerra, ha decidit atacar un partit més feble que el PSF...va per a Jean-Marie Le Pen.

I per a això ha decidit una mesura més polèmica que efectiva, que tots ja hem llegit a les planes de tots els diaris.

El ressò mediàtic és brutal, però a ell es juga el desenllaç de la guerra en aquesta batalla, i no té alternativa. Si es retracta, cau.

I com no ho pot fer, defensa les seves expulsions de gitanos amb mà de ferro, primer amb la Comissió Europea i després, fins i tot amb arrogància, amb el seu veí, Luxemburg, al vacil•lar Viviane Reding dient-li que si no està d'acord amb les expulsions, que Luxemburg acolleixi gitanos.

I aquest poc tacte en relacions internacionals només em recorda a un altre líder contemporani. Aquell que també està desmantellant campaments gitanos a les afores de les seves ciutats.

Aquell que va crear polèmica al separar ciutadans i gitanos en diferents autobusos.

Si, el que sembla ser el nou mecenes de Sarkozy és ni més ni menys que Il Cavaliere, que ha fet servir un discurs provocador i populista per tornar al poder.

Esperem que Sarko no acabi legislatura animant les franceses a casar-se amb homes rics i als homes amb dones riques, amb menció especial a "els homes també, però clar està que ha de ser amb dones, no amb homes".

Desgraciat.

28-N - 1ª Part

Tots sabem que s'acosten eleccions. Des de fa la tira, quan va començar la precampanya (que la pròxima legislatura durarà dos anys si continuem així) el tripartit o govern d'entesa va inaugurant trams de metro a corre-cuita, perquè sap que se'ls acaba el chollo i que segurament CiU s'empassarà les eeves paraules, dites amb tant d'orgull per Artur Mas (sort que aquest cop no han hagut de fer el paripè amb notaris) i pactarà amb ERC, que és la que s'afanyà fa mes i pico a demanar a Montilla que avancés el•leccions perquè l'entesa agonitzava.

En aquestes el•leccions ens planten l'escenari com vitals per a Catalunya, uns per a no deixar-se emportar pel dimoni nacionalista, altres per sacsejar-lo com si d'ell els haguéssin de caure els vots a l'estil d'una pinyata.

I és el que fan els polítics nacionalistes, utilitzar el concepte com una pinyata a la que li van fotent d'òsties sense adonar-se'n que el que maltracten és el que els ha de donar de menjar. I si fós només un, encara es veurien poc els blaus, però les ànsies de poder han fet que sorgeixin nous partits "polítics" que amb molts diners poden esgarrapar uns quants vots.

Al principi, em va semblar bé, Esquerra Republicana de Catalunya és, dit alt i clar, una merda que agonitza per l'estupidesa dels seus líders, i per tant, se l'ha de substituir.

I reconec que em vaig fer simpatitzant de Solidaritat Catalana per la Independència.

Jo tenia l'esperança, com van dir que farien amb Mr. Carretero, de que unirien forces i es presentarien junts a les eleccions com una alternativa forta a ERC. Però no, els interessos personals han prevalgut per sobre de l'esperit nacionalista que diuen tenir.

I passo.

Ja n'he tingut prou, de gilipollades.

Estic indecís de què votar, ara que ja puc.

Com bé em van explicar, l'atomització de les ideologies només els fa mal, i el que estàn fent Carretero i Laporta és això, cuchillo jamonero e independentismo en tabla.

No sé si votar Esquerra o votar en Blanc.

Esquerra tindria l'avantatge de que, collons, és la meva ideologia, però l'inconvenient d'estar donant la meva confiança a quatre mitges merdes (sort que en Carod surt pitant).

I he de recordar, que per inèrcia encara sóc simpatitzant de SCxI.

Per altra banda, votar en Blanc (si, tiet, m'has mig convençut), és maco perquè et queixes, i llavors pots posar a parir a tothom perquè has complert amb el teu dret però no has recolzat ningú. El que em toca les pilotes és que si voto en blanc, el meu vot se'l emportarà Convergència i Unió, i això em provoca unes úlceres considerables que em fan fer un pas enrere.

Però bé, encara no ha començat ni la campanya, ja hi haurà temps per decidir!

Criminalització d'Estat

Ja no sé què fer per calmar-me quan veig programes a la televisió que no sigui TV3.

Aquests dies qualsevol programa de debat a una televisió espanyola toca el tema taurí i algun dels presents en tots ells posa Catalunya a parir potes avall.

Uns exemples són Veo7, Telecinco, CNN+, i la arxifamosa Intereconomía.

Criticar Catalunya dóna molts vots a la dreta, i a l'esquerra li'n resta, i la manipulació informativa mostra l'altra Catalunya.

Aquella que s'assimila a Corea del Nord, on els nens no poden parlar en castellà al pati perquè els professors els castiguen, on els comerciants són amenaçats de mort per no rotular en català i on les mares que demanen que els seus fills siguin educats en castellà se les tracta de malaltes mentals.

Per desgràcia dels catalans, aquesta Catalunya existeix, però no aquí, sinó a la resta d'Espanya, en les ments dels radicals, i aquests les transmeten a les ments dels ignorants.

Ara estic mirant Sálvame amb la meva àvia perque estàn fent un debat sobre els toros i la prohibició a Catalunya.

Hi ha un desgraciat que ens diu que som una dictadura.

I Paz Padilla, que a mi em cau bé, diu que una festa com aquesta no es pot prohibir, que és el públic qui decideix.

És a dir, la resta de catalans hem de permetre aquests assassinats en places de toros perque hi ha 13.000 persones (els que caben en la Monumental) que volen veure com s'hi tortura animals.

I els arguments que mostren són els següents:

• Hi ha toreros que també moren.

Ah, em sembla fantàstic. Hi ha una diferència abismal entre el torero i el brau. El torero escull ser-hi, mentre que el brau és a l'arena per obligació, ell no escull el risc.

• Els toros de lidia desapareixerien sense les corrides perque no hi hauria cap ramader que els mantingués.

Ara sí que es tornen ecologistes. Aquest argument es descarta amb una sola pregunta. Què és millor, mantenir una espècie que mor amb tortures o millor deixar-la al seu albir, i intentar mantenir-la si és necessari en captivitat?

When the violence causes silence we must be mistaken.

Avui us poso un bonic cant contra la guerra d'Irlanda del Nord, que també és aplicable a tots els altres conflictes arreu del món.

http://www.youtube.com/watch?v=6Ejga4kJUts

Another head hangs lowly

Child is slowly taken

And the violence caused such silence

Who are we mistaken

But you see, it's not me

It's not my family

In your head,

In your head they are fighting

With their tanks and their bombs

And their bombs and their guns

In your head,

In your head they are cryin'

In your head, in your head

Zombie, zombie, zombie

What's in your head, in your head

Zombie, zombie, zombie

Another mother's breakin'

Heart is taking over

When the violence causes silence

We must be mistaken

It's the same old theme since 1916

In your head

In your head

They're still fighting

With their tanks and their bombs

And their bombs and their guns

In your head,

In your head they are dyin'

In your head, in your head

Zombie, zombie, zombie

What´s in your head, in your head

Zombie, zombie, zombie