Anat Kam i el Mètode Maquiavèlic

Franco, Hitler, Castro, Tsetung, Stalin, i molts d'altres se'm han passat pel cap quan he llegit avui El Periódico: L'estat d'Israel condemna Anat Kam, una periodista, a cadena perpètua per revelar les atrocitats que l'estat sionista comet impunement, com per exemple assassinats sistemàtics de presos palestins, a Cisjordània, o en llenguatge israelià, espionatge amb la funció de perjudicar la seguretat de la pàtria.

No són proves suficients? No ha arribat el crim institucional a un punt que és intolerable pels Estats Units, que mengen de la mà d'Israel? És penós que aquells que van clamar contra el genocidi ara fa setanta anys siguin qui el comet en l'actualitat. Perquè llavors la societat occidental, que tot i no fer res, és qui té la paella pel mànec, començarà a pensar que no val la pena ajudar gent perseguida per la seva ètnia, la seva sexualitat, la seva opinió política o o religió si acaben tots sent igual de capullos que els que els perseguiren a ells.

Conec gent de la meva edat, que aquí a Espanya és radicalment antisemita degut a les atrocitats comeses a Palestina. Ho dic perque tinc amics que pensen així, i perquè jo vaig pensar molt de temps com ells.

Hi havia països bons i països dolents. Per sort vaig començar a pensar, després de la Revolució Taronja a Ucraïna, que el països no pensen. Cadascú dels habitants d'un país pensa. I no hi ha ningú en el món que tingui la mateixa ideologia, perquè aquesta està basada en les experiències personals al llarg de la vida, com el caràcter. I si aquestes societats es descomponien en ideologies diferents, no es pot jutjar a tothom que estigui dins les fronteres del país segons la ideologia del president només perque hagi obtingut la majoria.

Tornant al tema, Anat Kam, per a mi, apart de tenir-los molt ben posats, és una persona digna d'admirar, que ha sabut criticar el seu país i ha volgut que la resta del món el pugui jutjar a través d'Uri Blau. Teòricament, no hi hauria res d'admirable en Anat Kam en una situació regular, ja que el que ha fet és quelcom de sentit comú, però en una societat malalta política i informativament, això surt de la regla i esdevé una proesa.

Per desgràcia, denunciar crims de guerra i contra la humanitat no acostuma a estar lliure de conseqüències i com Kam tregué les proves del propi exèrcit mentre hi feia el servei militar, la justícia l'ha incriminada. 

Si no l'alliberen, en realitat, serà igual.

Total, un altre periodista o activista a qui se li ha callat la boca per mètodes poc ortodoxos. Què més dóna destrossar-li la vida a una noia de 22 anys i fotre-la a la presó si així preservem l'estat sagnant d'Israel?

S'ha alimentat la població amb la ignorància i la falta de respecte a la resta de la humanitat, i espero, només per una venjança irracional, que el que estàn fent els passi factura. 

Treball de Recerca: 5. Actualitat (1) El Conflicte

En l’actualitat, l’expoli de Coltàn al Congo és més que evident, és una violació flagrant als drets humans, a la llibertat de les persones i a la sobirania nacional del poble congolès. Des del informe S/2003/1027 de la ONU, les exportacions de Coltàn del Congo s’han reduit teòricament a més de la meitat del que hi havia declarat abans de l’informe, però la realitat és molt diferent.

Les exportacions de Coltàn l’any 2001 de la República Democràtica del Congo eren del 11% mundial[1]. Se li ha de sumar el 9% de Ruanda, ja que aquesta xifra només l’exporta, però aquest país no té Coltàn al subsòl, per tant no el produeix, sinó que és el percentatge de mineral expoliat a través de la frontera amb el Congo. El preu del Coltàn per quilo ha baixat fins els 80$[2]. Les empreses exportadores, per la por a ser mal vistes, més que per ètica, buscaren llocs més segurs per extreure el Coltàn, com Canadà[3], Austràlia[4]  i Brasil, o simplement, deixaren el treball brut d’expoliar el país a guerrilles o a noves empreses que no apareixen a l’informe del 2003, per a convertir-se en intermediaris en un esglaó més alt de la cadena, peró sense tenir que ser investigades.

Entre les empreses referides a l’informe n’hi ha que són de països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic[5], i que, segons les directrius daquest organisme supranacional, violen flagrantment la llei amb les seves activitats al Congo. Però molts països als qui pertanyen empreses operants a la regió presionaren els experts que redactaren els informes per a que retiréssin els noms de les corporacions o afirméssin que els problemes ja estaven solucionats[6].

Aquest informe no tingué cap transcendència per a les empreses referides, ja que al Consell de Seguretat de l’ONU hi ha països implicats, i tampoc interessa al món occidental la pèrdua de recursos tan vitals com el Coltàn.

En canvi, l’única conseqüència visible a una empresa exportadora de Coltàn del Congo fou la supressió de les exportacions fins a Brussel·les de Sabena l’any 2001, quan Broederlijk Delen, un grup activista belga, organitzà una protesta[7] a l’aeroport de la capital belga on acusava l’aerolínia de finançar el conflicte. Sabena anuncià que deixaria d’exportar minerals dels quals no se’n pogués certificar l’origen, en especial, congolesos.

---

[1] Dades d’un article de Alberto Vázquez Figueroa.

[2] A l’any 2000 el preu del quilo de Coltàn es situà als 400 dòlars, i grans revelacions tecnològiques com la Play Station 2 de la japonesa Sony van tenir que ser aplaçades per la falta de subministrament del mineral.

[3] Cabot Corp s’excusà i es lliurà de culpes argumentant que la seva política envers el Congo havia canviat, i que el Coltàn que obtenien era a partir de les seves mines a Manitoba, Canadà, a Pennsylvania i a Mozambique, però la realitat és que Cabot ha pujat graons en la cadena per a poder mantenir-se en el tràfic a l’Àfrica, comprant a Sabena entre d’altres.

[4] Les mines a Austàlia estàn monopolitzades per l’empresa autòctona Sons of Gwalia, que va acordar supervisar les activitats de les empreses operants al Congo, però sense resultats. Preferí ser subornada amb la compra d’accions a les mines australianes que investigar la realitat al continent negre. Curiosament, la seva producció de tàntal (una de les dues matèries del coltàn) s’ha incrementat des de l’any 2000 un 60%.

[5] Els països de la OCDE que tenen empreses operants al Congo referides en aquest treball són: Estats Units, Regne Unit, Alemanya, Bèlgica, Japó i Luxemburg. Altres països implicats són Kàzakhstan, Sudàfrica, la Xina i Ruanda.

[6] Article crític amb la OCDE: http://www.umoya.org/index2.php?option=com_content&do_pdf=1&id=225

[7] La protesta de Broederlijk Delen es pot veure al documental de Patrick Forestier referit a la bibliografia d’aquest treball.

Treball de Recerca: 1. Introducció

Per desgràcia, la República Democràtica del Congo és sovint notícia als mitjans de comunicació, però no se li dóna tanta rellevància com poden tenir altres temes d’actualitat que, en el context dels drets humans no són tan transcendents.

El Congo és especialment ric en recursos minerals com coltàn, cassiterita, or, diamants, cobre, zinc i cobalt. Aquesta gran riquesa que podria beneficiar tots els congolesos, paradoxalment, és la font de la seva misèria i desgràcia. Aquesta situació és deguda a grans empreses, que tenen els seus interessos en aquesta abundant quantitat de recursos que en roman al subsòl.

Però les minses notícies i capçaleres que arriben a occident, no tenen res a veure amb la realitat del conflicte, i la història ha estat tergiversada amb la finalitat de no embrutar els noms de les grans corporacions operants al sector de les noves tecnologies, que compren aquests recursos a intermediaris que els han adquirit de guerrilles congoleses i ruandeses, les quals violen repetidament els drets humans allà on hi ha explotacions minerals.

L’objectiu d’aquest treball és demostrar com una d’aquestes matèries primeres, el coltàn, ha provocat el conflicte degut a l’avarícia occidental, que ha desestabilitzat la zona des del descobriment d’aquest mineral en terres congoleses.

No tots tenim poder adquisitiu per a obtenir diamants o or, però tots tenim un mòbil, o un ordinador, i en menor mesura, GPS, Play Stations, i altres consoles, dels quals el coltàn n’és un material bàsic per a fabricar-ne els condensadors i altres components.

Basant-me en els precedents d’explotació colonial, he el·laborat el context històric bàsicament amb bibliografia, mentre que el context bèl·lic referit al punt quatre, degut a la dificultat d’extreure informació bibliogràfica he emprat fonts hemerogràfiques com mitjans d’informació escrita de diversos estats europeus, referides com a pàgines web degut a la recerca de la versió digital, o portals d’internet de diversos organismes internacionals com l’Organització de les Nacions Unides.

Al punt cinc, dedicat a les conseqüències de dotze anys de conflicte continuat, exposo les dades més significatives de la mà d’informes d’ONUSIDA i UNICEF. Seguidament, el punt sis és un anàlisi de l’actualitat del conflicte i com romanen les vertaderes causes de la guerra al país. La informació ha estat trobada a portals crítics amb l’economia capitalista, a blocs de periodistes de renom, diversos documentals i les pàgines web de les corporacions que exploten els recursos, establint una divisió entre la part frontal del conflicte, és a dir, el context bèl·lic, i el tema principal, que és l’espoli dels recursos com a causa real. Finalment estableixo una reflexió sobre les sortides a la situació actual, per demostrar definitivament que el remei al conflicte es veu obstaculitzat pels poders occidentals.

Si a algú li interessa, i vol tenir els tres capítols centrals del treball, que són el context històric, aquestes parts no les posaré al blog, qui les vulgui que m'ho escrigui per mail a Leo_funes92@hotmail.com

• 2.   Història del Congo prèvia al conflicte
  
•   2.1   El Congo Belga
•   2.2   El Congo Independent
• 3.   Els Conflictes
•   3.1   La Primera Guerra del Congo   (1996-1997)
•   3.2   Període d'Entreguerres   (1997-1998)
•   3.3   La Segona Guerra del Congo   (1998-2003)
•   3.4   El Govern de Transició   (2003-2006)
•   3.5   El Conflicte de Kivu   (2004-2009)
•   3.6   El Conflicte d'Ituri   (1999-2007)
• 4.   Conseqüències
  

Tot després de Katyn

El dissabte per la tarda estava davant de l'ordinador i em va sonar Nina Hagen al mòbil: un missatge.

Del meu tiet.

Ell és com un 3/24, quan passa algo gros, sempre m'envia un sms: "T'has enterat de lo del president polac?"

Uy... elpais.com i vaig veure en primera plana el tupolev.

Ara us pensareu (o et pensaràs) que el criticaré fins deixar-lo sec o que l'afalagaré només perque ha mort. Na de na. Només diré que Lech Kaczyński sempre va ser un polític que em va agradar en el mal sentit.

Bé, ell i el seu germà Jaroslaw, i tot el partit PiS. Era d'aquells que divergien tant de la meva visió que cada vegada que llegia quelcom seu a El Periódico se'm acudien infinitat de coses per escriure aquí. Però bé, tampoc li vull fer un homenatge, em sap greu tot el que em pot saber greu un polític que no coneixia del tot bé, però que va fer que em sobtés el seu discurs polèmic envers temes actuals com la homosexualitat, suposo que tothom recordarà l'episodi dels teletubbies.

No crec que se'n hagi de fer pas escarni de la mort d'una persona. Per tant, només vull dir que lamento la mort del president polonès, així com de totes les persones que anaven al tupolev cap a Smolensk.

Tandebò la primera vegada que hagués fet referència a Kaczyński aqui no hagues sigut per la seva mort. 

La Dialèctica de Casa Nostra

L'altre dia estàvem sopant a casa i vam posar la sessió parlamentària on la ex-presidenta del Partit Verd Europeu es postulava en contra de la festa dels toros. Primer vàrem escoltar el discurs de la política italiana, i despres la del portaveu del grup parlamentari socialista. La gràcia fou quan el senyor Rull, de Convergència, exigí que als taurins se'ls deixés fer "el que els donés la gana" i proposà que les places de toros fossin tancades quan els taurins
volgueren.

La declaració més sorprenent fou la del parlamentari del grup mixt (Ciudadanos - Partido de la Ciudadanía), Albert Ribera. Aquest afirmà que, si la ex-presidenta europea estava en contra dels toros, també ho havia d'estar de la caça, la pesca, o la ramaderia, etc...

Personalment, em postulo en contra de les curses de braus, i estic a favor de la prohibició, pero independentment d'això, el que vull analitzar, més que la postura de cada ponència, és la demagògia i la prepotència amb la que parlaren els parlamentaris.

La societat no és imbècil, i si argumenten així, no es pensin que la gent l'aplaudirà, perquè la retòrica a la política s'ha empobrit de tal manera, que fins i tot quan escolto el Losantos percebo que té més gràcia i bon parlar que la vomitera que se'n extreu del parlament.

Però clar, també té més gracia fer una comparativa com aquesta. Si canviem quatre conceptes del senyor Rull obtenim resultats interessants: el senyor Rull, de Convergència, exigí que als nazis se'ls deixés fer "el que els donés la gana" i proposà que els camps de concentració fossin tancats quan els nazis volgueren. 

O aquesta, una mica més suau: el senyor Rull, de Convergència, exigí que als americans se'ls deixés fer "el que els donés la gana" i proposà que Guantánamo fos tancat quan els americans volgueren.

O sigui, eliminar l'esperit crític de la societat, senyor Rull? Jo mataré les 28 persones que van amb mi a classe, però puc fer el que em doni la gana. Això és moralment correcte? Sé que un parlamentari no es passarà mai pel meu blog, i no se'n adonarà de la penositat del que digué, però almenys algú assenyat segurament s'hi passarà. No és una afirmació una mica prepotent la de Rull?

També m'agrada l'Albert Rivera. Em recorda les nenes pijes de la ESO de l'escola. Les de "Osea tia". Cal aquesta estupidesa? Aquestes ganes d'"anem a criticar, que ja ens han votat i hem de passar l'estona"? Em sembla patètic el raonament de que la senyora italiana hauria d'estar en contra de la caça, la pesca o la ramaderia. A veure, Albert. Anem a la part més fàcil. Tu et menges els toros? Ara una de més complicada. Què pateix més, una vaca a la que li foten un tret en un escorxador i ja està, o un toro clavant-li de tot i més (personalment mai m'he preocupat per saber gaires detalls de la tauromàquia) enmig d'una plaça fins ser dessagnat? De debò que no m'extranya que no et voti ni Déu.

Retrocés en els Dret a la Vida al segle XXI

Yupi per Museveni. En un món com l'actual, on els drets dels homosexuals només fan que avançar, aquest president africà retrocedeix a contracorrent amb el món sencer, i proposa aprovar la pena de mort a Uganda, motivat per Martin Ssempa, un pastor ex-rapero que va patir tres morts a la seva família pel SIDA, i que exibeix pancartes per Kampala amb el lema "Africans uniu-vos contra la sodomia".

No jutjo el senyor Ssempa per la seva religió, només considero que, si tan en desacord està amb la homosexualitat, estaria bé que, pels mètodes que tingui a l'abast, s'informés. No pot ser que un payo estigui dient per una ciutat que els homosexuals son pederastes i que violen nens.

Si és cristià i no veu bé els gays, em sembla perfecte, jo personalment no veig bé el cristianisme, són opinions. Però que escupi mentides i a sobre, partint de l'ignorància fa que perdi la credibilitat, però clar, només per als que sabem la veritat, no per als milers d'ugandesos als que els menja el cap amb aquestes gilipollades.

Per sort, Obama, i la comunitat occidental en general, han amenaçat de tancar l'aixeta a Uganda si s'aprova la llei contra l'homosexualitat, i això ha fet que Museveni suavitzi les seves intencions.

Sembla increible que, per poder garantir la simple existència, el dret de viure, de milers de persones en un pais pel que senten, s'hagi d'amenaçar un govern en suspendre ajudes per a la població. És l'única solució?

Tot el problema està basat en els occidentals, segons Ssempa, l'homosexualitat vingué d'Occident, però, no és possible adonar-se'n, de les mentides d'aquest pastor, per a la població?

Això no pot quedar així.


Basat en "El Cazador de Homosexuales" de Joana Socías, El Mundo, 09-03-2010.

Avorriment a Classe

Això no té res a veure amb el blog, però em venia de gust penjar-ho, i aquí està. Són dibuixos que faig a classe o por ahí quan m'avorreixo.

Casa Kaufmann, Bear Run, Pennsylvania. (Frank Lloyd Wright)

Edifici del Bauhaus, Dessau, Alemanya. (Walter Gropius)

Cúpula de Santa Maria dei Fiori, Florència, Itàlia. (Brunelleschi)

Basílica de Santa Sofia de Constantinoble, Istambul, Turquia. (Antemi de Trales i Isidor de Milet)

Mistos, Barcelona. (Claes Oldenburg)

Espero que us agradin :D

La Tercera Guerra Mundial

L'altre dia érem a classe d'història amb Elena Vallès i va sorgir el tema de la definició de guerres mundials. Això em va fer pensar en la possibilitat d'una tercera guerra mundial, i em vaig començar a menjar el cap de si seria EEUU-Xina, Rússia-EEUU, UE-Rússia, un front aquí, una bomba atòmica allà... Però vaig deixar de cavilar i vaig pensar en la realitat actual, on les guerres ja no són un front al bell mig d'un territori, on avança l'infanteria a mesura que arriba la calor de l'estiu mentre se'ls mengen els polls.

Ara una guerra implica homes, dones i nens, grans i petits, de qualsevol classe, qualsevol professió. Tothom en un país en guerra pot morir-hi, encara que sempre hi ha excepcions.

En el moment en que em vaig plantejar això, també va sorgir la idea d'Al-Qaeda, i amb aquesta, la idea de que possiblement, una guerra mundial ja no seria una guerra entre entitats polítiques, encara que aquestes hi participessin.

I llavors va ser quan tot em va encaixar, i vaig pensar que potser la Tercera Guerra Mundial ja l'estàvem visquent.

Penseu fredament, per aquest nou tipus de guerres es necessiten obligatòriament dos bel·ligerants, perquè sinó, ja no és una guerra.

Aquests són: Per una banda, els països occidentals, entesos com EEUU, Canadà, la Unió Europea, Austràlia, Nova Zelanda, Japó, Corea del Sud i països amb tractats econòmics o militars amb EEUU, és indiferent que siguin governs de països musulmans (ex. Iraq, Marroc, Indonèsia).

Per l'altre banda no hi ha estats, només una ideologia, la islamista radical d'Al-Qaeda, que no té una bandera, però sí ciutadans, i els ciutadans no són tancs. Els ciutadans es poden infiltrar en la societat occidental i en un avió, en un tren, en un centre comercial... És un front obert, una guerra vertaderament mundial, on tota la població pot patir-ne les conseqüències.

Això també dóna espai de crítica al model social actual, de com els moviments de masses poden convertir a persones en una secta compacta i violenta, una manera de reaccionar més que criticable des del meu punt de vista a les injustícies "fabricades" des d'Occident i que afecten econòmicament, socialment, o políticament a les societats del tercer món.

Però aquestes injustícies han topat amb una generació d'àrabs desencisats, que veuen com la independència de les colònies musulmanes de Gran Bretanya i França no va portar el creixement econòmic esperat, sempre putejats per Occident.

És un peix que es mossega la cua; Occident els va picar, ells es van rebel·lar, van fotre-hi bombes pel mig, els occidentals van envair-los, ells van fotre-hi més bombes. L'un ha quedat com un invasor despiadat i imperialista i l'altre com el bàrbar analfabet, irracional i dogmàtic.

Tot es basa en el coneixement de l'enemic, perquè aquest deixi de ser-ho, i tolerància, molta tolerància. El dogmatisme social porta, després de la confrontació i la violència, a la guerra, sigui religiosa o per interessos, i eliminar això és un repte que s'hauria de plantejar el món en aquest segle per fer un avenç en la humanitat, per deixar quelcom de bé que poguessin recordar els nostres fills.

Perdó pel Retard

Perdó, perdó i mil vegades més perdó per haver estat set mesos sense fotre ni l'ou en aquest blog, però he estat ficat en altres projectes com JGBCN i m'he despistat de coses que crec que hauria de recuperar, com aquesta.

Primer de tot, dic que, després de tant de temps de no entrar, miro els posts de fa mesos i em satisfà veure que he conseguit el meu objectiu. Aquest no era ni tenir èxit, ni ser vist arreu del món, ni fer-me famós. L'objectiu d'aquest blog era, i continua sent, veure jo mateix l'evolució en la meva manera de pensar al llarg del temps, des del començament d'aquest projecte fins que s'acabi. I això he vist. Veig que el post de Panmunjeom, un dels més nous, sense anar més lluny, ja no té res a veure amb la meva forma de pensar en l'actualitat, i això és el fet principal que m'anima a reprendre-ho.

Enric: La Grip Nova

Ja he acabat el curs ^^
Així que ara tinc tot el temps per escriure al blog, i ho faré, però abans, crec que s'hauria de rectificar quelcom que dic a la meva presentació, i és la part de que els de la meva edat estàn alobats perduts.
No, des que vaig començar a ensenyar el meu blog a amics i familiars, he descobert que hi ha molta més consciència de la que em pensava.
La qüestió és que me'n he adonat quan un amic meu m'ha parlat de la Grip Nova (Grip mexicana, Grip A, Grip Nova, Grip Nosequè), que m'ha dit dades que són molt interessants. Aqui les deixo!
Gràcies Enric!!!

Roche i Bayer, grans companyies farmacèutiques, perdien abans de l'aparició de la Grip Nova un 80% de les seves accions, és a dir, que perdien el valor de la seva empresa. La Grip A va ser una farsa, començant que s'extén per un pais subdesenvolupat però amb un gran turisme. La elecció no ha estat a l'atzar. Mèxic és un pais al que van ciutadans de gairebé tot el món, no és com el Perú ni Paraguai, per tant, allà hi tenien les víctimes (que serien els pobres ciutadans) i els portadors (que serien els turistes que ho extendrien per tot el món), la OMS, l'altre gran mentida, puja el nivell d'alerta en pocs dies al nivell màxim alarmant la població, que entra en pànic, comença la histèria, el medis de comunciació són còmplices d'aquesta mentida.

Les paraules parlen per elles soles, suposo que no fa falta explaiar res, perquè ja queda bastant clar.

(Semblarà que ja no publico res meu xD)

ComentAri

Avui he penjat el post de Corea i m'he adonat de que tenia comentaris. He clicat a un i m'ha sortit quelcom que crec que mereix, encara que no sigui reflexió meva, un apartat al blog, perquè val molt. Gràcies Aryakimara!!!:

<<Si tant van patir durant el nazisme es pot saber què punyetes fan ara?
Només espero que tots aquests líders tan porcs (per dir-ho d'una manera relativament fina) acabin patint el que ells matiexos fan (ja que no és just tampoc culpar a la petita part d'israelians civils que està en contra dels atacs del seu país a Palestina)
Però només es la opinió de, segons els politics, una adolescent revolucionària que no te dret ni vot en el món polític mundial...¬¬ >>

Firmat: Aryakimara Linman

Pamunjeom 판문점

Per fi. Per fi algo seriós a Corea.
No sóc partidari de les guerres, almenys les injustes o inutils, però si ha de morir un petit nombre de persones per a que seixanta-sis milions de coreans visquin en pau...
Com ja hauràs llegit pels diaris o vist efímerament per les notícies d'A3 entre carros de la compra i gent queixant-se del Zapatero, Corea del Nord ha estat jugant a proves nuclears aquesta setmana.
Aquestes proves provocaren un terratrèmol de 4.5* en l'escala de Richter a la Xina.
Condemna del Consell de Seguretat de l'ONU, i tot el món en contra seu, cosa que exalta el nacionalisme dels nordcoreans, i el senyor Kim Jong-Il amenaça a Lee Myung-Bak que com els toquin qualsevol vaixell amb el tractat del PSI contra les armes de destrucció massiva, els fotràn una bomba atòmica al bell mig de Seül.
I això és el que em fot, que van de "guais".
És un règim prepotent, com el famós Chávez: Els dos tenen algun poder; estratègic o petroli, i la situació internacional del seu pais els hi sembla igual, perquè ténen la paella pel mànec (Chávez subministra un ou de petroli als EEUU encara que anomeni Mister Danger al expresident Bush i fagi el paperina com un nen per cridar l'atenció).

Khàbarovsk és entre Rússia i els 27

Com el meu pare està donant sang i no tinc res a fer, em llegeixo la Vanguàrdia i escric.

Rússia cada vegada em treu més de polleguera. És un d'aquells països en els que no hi pots depositar la confiança perque saps que te la fotran a la primera que puguin.
A la cimera de Khàbarovsk, a l'altra punta de Rússia, aquesta ha protestat contra l'hegemonia de l'OTAN i l'acostament als seus antics "lacayos" que ara reneguen de la Mama Rússia que ha fet i continuarà fent tot el que pugui per putejar-los.
I el més divertit és que insinua que la guerra del gas entre Rússia i Ucraïna i que toca a tota l'europa de l'est es pot repetir.

Míster Klaus, que ha estat a l'òrbita soviètica durant unes dècades, per molt euroescèptic que sigui, no pot reaccionar i protestar davant d'aquesta amenaça tan poc subtil? Vol demostrar, com ha passat fins ara amb les presidències eslovena i txeca que els que realment dirigeixen europa són les potències occidentals? Una mica de sentit comú, si ets euroescèptic, renuncïa a ser el president de la UE. I si tant et repugna, fes un referèndum i ves-te'n a beure cervesa! [Cría Cuervos].

Però tornem a Rússia. El que ha de fer la pròxima presidència sueca de la UE són tractats gasístics amb Algèria i promoure el tràfic de gas des de Libèria, aquell macroprojecte de l'Atlàntic i deixar progressivament d'abastir-se de Rússia; amb matèries d'altres països o amb energies renovables, però que a Rússia no se li ha de donar ni pa, que ara va molt d'amigotes i tal, però quan talli altre cop el subministrament de gas a europa de l'est l'hivern que vé (no dubteu que ho farà) ja em direu.

Rússia s'ha de fotre una bona òstia i adonar-se'n que ja mai tornarà a ser la gran superpotència com la URSS i que les tres bàltiques, Bielorússia, Ucraïna i el Càucas ja no són el seu pati del darrere, ara l'ha comprat el veí del davant perque ha tractat les rpúbiques ex-soviètiques a patades, allà que no hi busqui una esfera d'influència, que el darwinisme social és correcte quan no afecta la opinió pública mundial, i les intervencions a Geòrgia van embrutar molt la seva imatge.
Que s'empassi una mica l'orgull, que respecti els seus veïns i s'acosti una mica als enemics que no pretenen mossegar-la.

El Govern juga la carta de les Espanyes

Zapatero ha demostrat com ens veuen els espanyols als "catalufos".
Ha demostrat que sóm l'ovella negra i ha caigut a les mans de l'ara Vicepresident Tercer del govern, Manuel Chaves.
Aquest personatge és el que anava despotricant de Catalunya i de l'Estatut mentre era el presi d'Andalusia.
Ara, el seu "lacayo" a la presidència l'ha posat al millor lloc on el podia col·locar, de Ministre de Pol·lítica territorial, on pot fer valer la posició andalusa davant la separatista catalunya, que no es mereix ni aigua perque el 18% del PIB espanyol surt de sota les pedres. De les pedres d'extremadura sobretot.
Però no entraré en el dèficit fiscal i tots aquests lios econòmics perque no en tinc ni fava.
Quelcom és clar des de fa molt de temps i és que som uns pringats, i per molt que es mobilitzin alguns, en aquesta cutrada de país a la gent li fa mandra fins i tot mirar l'hora.
Però mai fem res, i ens putejen, i nosaltres aquí ben assegudets mentre el Pellicer ens explica tot això però ens és igual.

Die Welle

Avui era l'ultim dia d'escola i hem fet programa cultural.
Hem mirat l'obra de teatre, les interpretacions musicals i al pati.
Després havíem de fer una xerrada i jo vaig triar una sobre els grans llacs de l'Àfrica i llurs conflictes, però a últim minut ahir varen posar un apartat on mirarien la pel·lícula alemanya «Die Welle», sobre un projecte el·laborat per un professor d'institut a Alemanya per a respondre a la pregunta de si era possible un règim feixista a l'actualitat.
(A partir d'aquí, si no heu vist la pel·lícula, no llegiu)
La qüestió és que ningú no es creia que pogués passar i el professor decideix fundar un grup, amb uniforme (camisa blanca, com les negres de les Brigades Feixistes a Itàlia o les marrons de les Seccions d'Assalt alemanyes), un nom, la Ola, i una salutació una mica freak.
Però la resta, si heu llegit això i m'heu fet cas és que ja l'heu vist i no fa falta que us la expliqui.
Ara portem la classe del Gymnasium Marie Curie a Espanya... Aquí hi ha els factors que afavoreixen el sorgiment del totalitarisme:
• Descontent amb la Política.
• Immigració/Minories Ètniques.
• Governs ineficaços en situacions crítiques.
• Atur
Entre d'altres.
Per tant, segons el director, la societat individualista ens porta cap al triomf d'uns i a la depressió social dels altres, i si es destrueix aquest sistema, amb les anteriors circunstàncies, si s'unifica el pensament i també l'aparença sota l'influència d'un líder i formant part d'un col·lectiu, es crea una societat totalment manipulable, discriminadora dels que no pensen ni actuen igual.
El que no s'ha reflexionat al CineFòrum de l'escola és «l'oposició» al moviment: Karo i Mona són dues “dissidents” de la classe de Rainer Wenger, que veuen com el projecte s'està convertint en quelcom paranoic i malaltís, i llançen i reparteixen panflets per arreu on poden per evitar l'expansió de la Ola, que recorda el moviment de la Rosa Blanca de Sophie Scholl.
Ara amb tot el marró de la crisi, la societat és més vulnerable de ser influida per totalitarismes.
Encara que diguem que és impossible.

Actualització

Aquesta és una actualització de la llista dels països no reconeguts, que són estats independents de facto, però que no tots els països els reconeixen com a estats.
N'hi ha de diversos tipus i en diferent estatus.
__
TIPUS A:
Aquest primer grup es caracteritza perque cap pais els reconeix com a independents. No surten a cap mapa oficial. Els dos primers són fruit de la guerra civil somalí i Transnístria és una franja de terra a Moldàvia, l'únic territori comunista de l'ex-URSS.
__
1. Somalilàndia (a Somàlia)
2. Puntlàndia (a Somàlia)
3. Transnístria (a Moldavia)
__
TIPUS B:
A aquests països els reconeix entre 1 i 99 països. Són països als quals se'ls ha reconegut per interès d'altres estats. No surten als mapes oficials excepte Kosovo, República de la Xina i República Sahrauí Democràtica en comptades ocasions.
__
4. República Turca del Nord de Xipre (1: Turquia)
5. Alt Karabakh (a l'Azerbaidjan) (1: Armènia)
6. Abkhàzia (2: Rússia i Nicaragua)
7. Ossètia del Sud (2: Rússia i Nicaragua)
8. La República de la Xina o Taiwan (23)
9. República Àrab Sahrauí Democràtica (49)
10. Kosovo (52)
__
TIPUS C:
Aquest grup, el més voluminós, té com a punt comú que els països interessats són els que no els reconeixen. La majoria, tansols un pais els ignora, per qüestions ètniques (Turquia no reconeix Xipre), ideològiques (les Corees) per la política Xinesa de "Una-Xina" o per la rabieta [1]. Surten sempre als mapes oficials, excepte Palestina.
11. Palestina (108)
12. Israel (166)
13. República Popular de la Xina (168)
14. Liechtenstein (190)
15. Belice (191)
16. Burkina Faso (191)
17. Ciutat del Vaticà (191)
18. Corea del Nord (191)
19. Corea del Sud (191)
20. El Salvador (191)
21. Eslovàquia (191)
22. Gàmbia (191)
23. Guatemala (191)
24. Haití (191)
25. Honduras (191)
26. Illes Marshall (191)
27. Illes Salomó (191)
28. Kiribati (191)
29. Nauru (191)
30. Nicaragua (191)
31. Palau (191)
32. Panamà (191)
33. Paraguai (191)
34. República Dominicana (191)
35. Saint Lucia (191)
36. Sant Kitts i Nevis (191)
37. Sant Vicenç i les Grenadines (191)
38. São Tomé i Príncipe (191)
39. Swazilàndia (191)
40. Tuvalu (191)
41. Txèquia (191)
42. Xipre (191)
__
[1]: Liechtenstein no reconeix Txèquia ni Eslovàquia perquè després de la Segona Guerra Mundial se'ls hi va requisar els béns als germanoparlants i als hongaresos de Txecoslovàquia i van ser expulsats del pais (Tractat de Beneš). Entre ells estava el rei de Liechtenstein, que hi tenia propietats i terres. I Txèquia i Eslovàquia no reconeixen Liechtenstein perque ell no els reconeix.

Ja ho aniré ampliant i actualitzant.

Excessos

Al final, tot surt a la llum, i els soldats israelians confessen les atrocitats comeses a Gaza. Assassinats a sang freda de civils, atacs a ambulàncies i equipaments sanitaris, utilització de nens com a escuts humans, esfondraments d'edificis amb civils reclosos dins...Etc, etc, etc...
Això no sorprèn a ningú, les homiliacions públiques, el saqueig de cases i la tortura ja varen caracteritzar el principi de la segona intifada a inicis de dècada.
Una activista catalana anà a Israel i Palestina pels volts del 2004 i ens relatà en una "xerrada" a clase com vivien els palestins, al seu propi pais com a gossos. Ens explicà petits detalls com la marca en forma d'estrella de david que hi havia a molts locals. Eren locals àrabs, que havien estat saquejats i si tornàven a obrir, havien de preveure'n conseqüències.
Més d'un n'havia mort.
Això té alguna similitud amb el « 卐 Deutsche! Wehrt Euch! Kauft nicht bei Juden! 卐 » de Berlin l'any 1933? O un gueto polonès amb l'humiliació a la vida a la ciutat d'Hebrón.
És tan exasperant que la gent no se'n adoni...
Ho tenen davant dels ulls! A la gent els hi interessa més la caçera del Bermejo, la Esperanza Aguirre amb els 007s, la "repressió policial" dels mossos o tonteries com lleis de refrigeradors a la Unió Europea.

Un Salt de Generació

És bastant esgarrifós veure a les notícies nois de la meva edat llençant còctels molotov contra la policia a l'Ulster.
Ho és, més que perquè en els seus actes hi hagi radicalitat, més que perquè hi hagi odi, ho és perquè hi ha ignorància. Ignorància mesclada amb l'odi i el radicalisme. I aquest sí que és un dels còctels més perillosos. Aquesta ignorància vé donada per la joventut: aquests que es fan el milhomes atacant les porqueres ni s'arribaven a menjar els mocs quan l'IRA i els Unionistes es mataven als carrers de Belfast.
L'adoctrinament ideològic és un dels perills més grans que poden sorgir en una societat. Jo sóc un dels més afèrrims a transmetre el sentiment polític a la gent jove, crec que seria millor si es tingués una mica de coneixement sobre el tema, però mai ni adoctrinant ni manipulant.
He llegit all diari "El Mundo" (perdona'm mama) que fa uns mesos uns policies nordirlandesos van anar a detenir un vell camarada de l'IRA i el van trobar amb un grup d'adolescents escoltant-li les batalletes. Ara que havien aconseguit la pau, després de tant de temps i tants morts...
Que no es deixin acollonir per quatre desgraciats, que si els hi planten cara, es dissoldràn, perquè un grup polític i alhora terrorista no pot existir sense el suport d'una part de l'espectre polític.
S'ha de recordar a tothom que la democràcia és la bandera de la pau i la veritat.

Obscenitat és la Paraula

Obscenitat és la paraula amb la que el New York Times ho ha calificat i amb la qual tothom hi està d'acord, és quelcom que només pot haver pensat un mal parit, penso jo.
Les xifres són vertiginoses:
2.000 Ampolles de xampany preferiblement Moët & Chandon
8.000 Llagostes
3.000 Ànecs
100 Kg de Gambes
4.000 PORCIONS DE CAVIAR
3.000 Pastissos de xocolata i vainilla
16.000 Ous
8.000 Caixes de Bombons de Ferrero Rocher
Qui és l'afortunat?? Vladimír Putin?? Hu Jintao?? Johánna Sigurdardóttir?? (per cert, felicitats) o potser el rei del Món Barack Obama??
No, a qui tots hem de felicitar el dia 21 de Febrer perque fa 85 anys és el suprem Robert Mugabe.
...
Sí, aquell tirà sagnant de Zimbabue, aquell país on la gent mor desesperadament i irremediable per l'epidèmia polifèmica de còlera, o del brot de sida, un dels països on ha près més virulència, o perquè no? De malària també. Una altra dada del pais és el percentatge d'aturats és del 94%, però no crec que això disminueixi amb la "festeta" de Mugabe; no voldrà que un senyor que està a l'atur li serveixi el xampany o una dona que se li hagi mort un fill de fam o de qualsevol malaltia, si sapigués llegir i escriure, cosa bastant incerta allà, no crec que li agaféssin el currículum per un treball temporal tant "modest" com parar les taules del banquet. Això és per a privilegiats que segurament pagarà amb els diners que li ingressin els convidats, entre 38.000 i 45.000 euros.
El que passi per aquest blog, si és que hi passa algú algun dia, que reflexioni, si creu que una persona així ha de seguir al poder d'un estat amb una inflació del 231.000.000% per molt alliberador de Rodèsia que hagi sigut.
Hitler abans de saber-se tot lo de les cambres de gas, el seu poble també el tenia en un pedestal per haver erradicat l'atur.

Go Shopping!

Avui pensant sobre el vídeo d'Annie Leonard, The Story of Stuff, he llegit el blog de Carme Colomina, l'escrit titulat "crisi social" que parla sobre les vagues i protestes sorgides per tota la Unió Europea.
I això m'ha fet pensar encara més, barrejant-ho amb el vídeo i he arribat a la llum.
Estem tant acostumats a l'economia linial actual, que després que Bush digués l'11-S que havíem d'anar de compres, ara l'economia planificada s'ha girat en contra dels governs i la societat occidental s'aixeca no perque els falti menjar, sinó Perquè no poden contribuir tant sovint a la fletxa! Hem arribat a aquest punt!
No estic dient que no hi hagi gent que s'hagi quedat sense casa o sense treball (això és molt cert) però qui no ha vist al Telenoticias A3 després d'un acudit dolent del Matias una senyora que diu que aquest any no podrà comprar tal i qual i que "se habrá de ceñir el cinturón"; i n'hi ha d'altres que contribueixen dient a càmara "estamos mu mal!!!". Fora conyes.
S'hauria de pensar algun tipus d'economia circular que no esgotés els recursos ni contaminés... Annie Leonard proposa un sistema així, però ni l'argumenta ni l'exposa ni el desenvolupa.
Sí, és clar, i també serem tots pitufos i viurem en cases ecològiques-xampinyó d'aqui a deu anys.
Éssent realistes fins que algun gordinflón empresari no tingui una il·luminació i digui: Estem destrossant el planeta, fins aleshores, no canviarem el món.
Utopia total la de l'empresari, ja que la màxima humanitat que podria tenir seria si la seva empresa s'enfonsés en la merda que fabriquen, però abans de que se li emmerdi el xalet, destrossarà la vida a uns quants mil·lions de persones al tercer món o a l'altra banda del carrer: Tot sigui fet pels diners i per als diners.
Il·lusos de nosaltres!!
Quelcom que em preocupa és els pitufillos com jo, els de la meva edat, que no es conciencïen de res ni que els hi ho posin a un pam de la cara, viuen a la societat de Viva la Vida Loka i com dic a la meva descripció del perfil del blog, si veuen les notícies, és perque no fan res millor i si un dia els hi ensenyen un video, ni que sigui a classe, es queden "Déu meu, què estem fent" uns minuts i després si t'he vist, no me'n recordo.

Estaria bé pensar un sistema econòmic circular. No tinc ni idea de economia però com que això no ho llegeix ningú, i a mi, encara que no em sobra el temps, em fa il·lusió, ja pensaré coses d'aquestes.