Guanyadors i Vençuts

Avui toca estatut. De bon principi estic més que decepcionat. Arriba ja l'estat d'impotència i ràbia, i també la incomprensió cap a aquells que aquí a Catalunya encara senten llaços amb Espanya.

Però també una satisfacció de llegir els comentaris que la gent escriu per arreu demanant la independència i que el que no volem és l'estatut, sinó una constitució catalana.

La meva opinió és que ens tornen a trepitjar, i nosaltres ens quedarem agilipollats al sofà, perquè a la gent això ara, mentre no faltin els calers, els és igual.

Em fa fàstic tot en general; la societat perque es queda com si no passés res, el PP per presentar el recurs (però aquest ja no té remei), Zapatero que va del pal de "aaah, esque yo lo apoyé, es culpa del TC", i el Montilla, que molt enrabiat que es fa, però en veritat se li'n fot, i l'única cosa que va fer ahir quan sortí al palau de la Generalitat va ser un intent d'amansar les feres i de deixar molt clar (no sé quantes vegades ho digué) que el gran perdedor era el PP.
Però això és mentida! És un bulo! Però a veure, com pots dir que el PP és el perdedor si fou qui presentà el recurs?!?! Aquí ja em va caure definitivament Montilla del pedestal que ja de per si no tenia.

I Alícia Sanchez-Camacho, que allà tot ufana deia que no hi havia guanyadors ni perdedors, també per calmar les masses i no quedar el seu partit demonitzat, que, per descomptat, ja l'ha quedat.

I el pitjor de tot, i el que em fa més por, és que els polítics han anat amb la voluntat de compondre una resposta unitària, i hom sap que acabaran fotent-se els plats pel cap, i Mas ja s'està fregant les mans per la pluja de vots que li suposa la sentència.

Reaccionem d'una vegada.

Us deixo amb el comentari que ha deixat un telespectador del programa "Divendres" de TV3: "Si kereis un pais compraros una isla y largo de españa"

La Lluna Vermella

La veritat és que ella és una completa desconeguda, per a mi i per la majoria dels occidentals (anava a dir dels que em llegeixen, ha, quin xist).

És una dona que em va sorprendre des del bon principi pel sol fet de ser dona, en un país bàsicament, pel que veig, islàmic. En ella vaig veure l'esperit de canvi que, fa anys, vaig veure al vel de la difunta Benazir Bhutto. És qui vol portar el seu país cap a la democràcia
després d'una llarga i depressiva dictadura de Bakíev, així com ho intentà Bhutto després de l'era Musharraf.

No sé quins defectes tindrà, perquè la conec poc, però Roza Otunbàieva m'ha sorprès per l'empenta i la determinació demòcrata que demostra, aposta, almenys ho diu, per la conciliació entre uzbeks i kirguisos al seu país de l'àsia central, i busca una estabilitat en les relacions exteriors del Kirguizistàn. Espero que Otunbàieva triomfi en els seus propòsits i que no corri la mateixa sort que la malaurada Benazir, o almenys, que no em decepcioni corrompent-se, com ho feren molts altres.

Escribo para que me quieran, escribo para no morir.

José Saramago

Comentari al Grup de Facebook "Tercera República Española"

Això és un comentari que he deixat a Tercera República Española, en el fil de conversa d'una imatge on es parla de "Reabrir las heridas del pasado"

"Yo hice en tercero de la ESO un treball de recerca sobre la guerra civil con testimonios directos, que en mi caso eran mi abuela y los abuelos de mi amigo, a través de fotos, carnets y documentos, nuestros abuelos nos narraban hechos relacionados durante la guerra civil. Tengo un documento del alcalde de Santa Coloma de Queralt que le dice a mi bisabuela que no se encontró el cuerpo de mi bisauelo en el municipio, que es donde murió durante una batalla. La pobre mujer estuvo buscándolo durante años, contactando con organizaciones españolas y francesas, y nunca lo encontró, y mi abuela ha llevado un estigma toda la vida por eso, todas estas cosas han de quedar en el olvido? Nos dicen que olvidemos, nosotros y sobretodo las personas que lo sufrieron de primera mano? Me avergüenzo de vivir en un país que pese a haber pasado más de 70 años sigue postrado en el pensamiento de los años 40. La culpa de que no se pueda resolver no es de los "putos rojos" sinó de los intransigentes que quieren mucho al país, si, pero con una venda en los ojos."

Lior Haiat a CNN+

L'altre dia vaig estar fins les tres del matí mirant notícies al 3/24, TVE24h i CNN+ i em vaig topar amb un debat a l'última entre Berna G. Harbour, subdirectora del diari "El País", i el portaveu de l'embaixada israeliana a Espanya, Lior Haiat. Durant el debat van anar sortint frases de la boca de Haiat que vaig anar apuntant:

• "No hay una crisis humanitaria en Gaza"

• "El conflicto [amb la flotilla] fue en aguas exclusivas de Israel"

• "No es verdad [que l'ajuda no arribi a la població de Gaza]"

• "[En la flotilla] tenían cuchillos, pistolas, cócteles molotov"

• "IHH es un grupo terrorista incluido en las listas de Grupos
Terroristas de la Unión Europea y del departamento de estado de
Turquia"

• "En Gaza hay un gobierno iraní"

• "Una flotilla con 100 o más mercenarios no es una ayuda para la
paz"

• "La culpa es de los que van en contra de Israel desde hace años"

• "La población civil [en Gaza] adquiere el material que necesita"

• "La comunidad internacional ha de permitir que prosiga el proceso
de paz"

No em posaré a comentar perque em repetiria amb posts anteriors, només vull que penseu com es pot ser tant recargolat i fals.

"La llibertat es basa en poder dir el que els altres no volen escoltar" George Orwell

UNO Speech

El dia 8 d'Abril ens vàren fer fer una redacció sobre un de dos tòpics a classe d'Anglès. Com va sobre el tema i em van posar un vuit, la picaré a PC i la penjaré al blog.

El full comença aquí:

Part 2: Writing

Choose ONE topic. Write about number 1 or 2. Minimum lenght: 100 words.

1. You are a journalist. Write a short newspaper story about the labor exploitation of some groups of immigrants in Spain.

2. [Chosen] You are the representative of your country before the United Nations Organization (UNO). Write a speech addressed to the UNO general delegates denouncing the resurgence of slavery.

"Mr. Ban Ki-Moon, Representatives of the Council,

I am here today to denounce the situation of some countries where individual freedom is not an example for a globalized world in the XXI century. Some states are, in order to acquire the goods of another, creating modern slaves, people who are working hard not only in order to earn some cents for their mining labour: they only have this way to save their lives.

My speech is about a special country, the Democratic Republic of the Congo, where people have been forced to work in mines to extract Coltan, sometimes named Tantalum. Rwandan militia, as the Interahamwe ("Those who do not kill alone"), the CNDP of the General Laurent Nkunda, and sometimes the Congolese army too, have been denounced because of their human rights violation since 1997, when the war in DRC had involved several African countries.

Why couldn't the western forces end this situation? Because of you. All the people who sat on a chair at the beginning of this conference is related and responsible of those crimes. Not only militia, and hungry people in Africa are killing mining workers in that country. We are too. I think most of you would know which destiny the Coltan from the Congo has, this is not a new discovery.

The Coltan is in several of your pockets, inside your mobile phones, you have Congolese blood in your pockets. But not only Nokia, Motorola and Sony Ericsson have to pay for their crimes. In all our houses we have computers. And our children have Xbox and Play Station. Aren't we responsible?

And you, the Belgian representative, must take part in the solution. I am not refering to the colonial history of the belgian country there, but the implication of several corporations in the extracion of Coltan, and reporting it to Kigali (the exportations of Rwandan Coltan are the same quantity as the Congolese, but Rwanda has no Coltan), as Traxys, Trademet SA, Umicore any many more.

But... these chairs are comfortable, aren't they?

We are satisfied resolving the problems of this world in the United Nations Assembly, because we feel useful and important. Doesn't matter people who dies everyday in Africa, it has become a topic, and we have no solutions to the catastrophical situation, have we?

I wish most of you in a Congolese mining exploitation, working with your hands. You would then take part in the atrocities committed by your economic and comfort hungry. Well, then you wouldn't exist for those who were here."

Shalom | Si vis pacem, para bellum

La meva mare sempre m'ha dit que tinc vocació de politòleg i de periodista, i que m'hi hauria de dedicar.
Sento contradir-la, però crec que no posseeixo imparcialitat, que hauria de ser la característica més significativa d'algú que exerceix aquestes professions.

Avui he arribat a casa després de classe i he encès la tele per mirar les notícies (Antena3) i la notícia portada era ni més ni menys que l'assalt de l'exèrcit d'Israel a una flota de vaixells humanitaris que havien près rumb a Gaza des del port d'Estambul, a Turquia. Dins hi viatjaven amb ajuda humanitària per a la franja 600 persones de 40 nacionalitats, de les quals n'han mort 20 en l'assalt.

No trobo normal, ni pel que seria normal dins l'esquizofrènia políticosocial israeliana, que s'ataqui una flota amb AJUDA HUMANITÀRIA! A sobre ténen els sants pebrots de dir que portaven armes als vaixells i hi havia islamistes. A veure, hi havia fins i tot tres espanyols i eren membres de diferents ONG's i periodistes. És ja quelcom delirant atacar mediàticament aquestes ONG's dient que infiltren integristes a Gaza.

Però més del mateix, Israel surt guanyant a tots bàndols, sense cap resposta (ui, si, s'han enfilat a l'enreixat del consulat israelià a Estambul uns cent turcs) que valgui la pena, i els palestins continuen morint a les seves cases per l'aïllament al que estàn sotmesos. Quan
aprendrà Israel que els integristes islàmics de Gaza no els porten en vaixell de fora, si no que els crea l'estat sionista juntament amb el terror, la ocupació, la gana i la sed, també de venjança?

Daniel Diges, Qüestió de Política

Em fa un fàstic impressionant, i ho dic com a independentista català, Jimmy Jump i les seves subnormalitats, en especial la que ha fet a Eurovisión.

Ja ens apunyalen suficient des de la resta d'Espanya des de sempre, perque ara surti un desgraciat i ens destrossi la imatge no només a Espanya sinó que ara ens pillaran mania a tota Europa, olé tu, gilipolles.

Es creu molt inteligent, després deu posar-se a ell mateix a Google i busca el que posen els diaris sobre ell. Però el que no sap ni vol veure és que mina la percepció que tenen fora de Catalunya de nosaltres, i estem pagant tots per aquest desgraciat.

Treball de Recerca: 5. Actualitat (3) L'Esperança

Al Congo, tot i el caos i l’infern en el que s’ha convertit, com a tot arreu hi ha esperança, i aquesta vé de la mà d’uns pocs que han prioritzat els escrúpuls a formes de vida que haurien denigrat la població. Christine Schuler Descryver, una activista contra la violencia a les dones de Bukavu, assegura: “La dona és la base de la societat. I la destrueixen [amb violacions i segrestos] per a destruir la societat. És una forma d’expulsar la gent dels seus pobles per a fer-se amb el control dels cultius, de les matèries primeres. És una forma de terrorisme[1].”

Descryver ajuda les dones que han estat segrestades de les seves viles, portades a la selva, i violades sistemàticament per soldats del bàndol del FDLR, del CNDP o del propi exèrcit congolès.

Organitzacions com el Fòrum Social Congolès pretenen construir una societat més justa i solidària, i conscienciar la població políticament. Martín Lofete Nkake, vicepresident de la Confederació Sindical del Congo, afirmà que l’objectiu del FSC és aconseguir unes bones condicions de vida i de treball[2].

El Centre Salesià Don Bosco Ngangi, a les afores de Goma, Kivu Nord, ha ajudat 26.000 nens al llarg de la seva història, dirigit pel pare Mario Pérez Duque. Aquí hi dormen 500 nens, i 3.000 hi van a l’escola. Són aproximadament 30 persones espanyoles, franceses i italianes. El projecte està recolzat per la FAO, Unicef, Cáritas, la Agència Espanyola de Cooperació i Desenvolupament Internacional i el Programa Mundial d’Aliments[3].

Jean Bosco Waso Kazamwali, sacerdot, ofereix el seu sermó amb una crítica visió dels poders occidentals i en general estrangers a l’església catòlica de Bukavu. També és l’encarregat de la Iniciativa d’Evolució de la Comunitat, per a ancians desemparats[4].

Denis Mukwege és un metge que treballa al hospital Panzi, a Bukavu. Tracta dones que han estat violades. Aquestes dones sovint no sofreixen només la violació, sinó una tortura posterior, com la introducció d’ampolles trencades, pals i ganivets, l’amputació de diverses extremitats, trets, o cremades. A l’hospital Panzi, aquest doctor opera les dones en la reconstrucció dels seus cossos després de patir la Fístula Obstètrica, una fissura als genitals femenins que provoca la seva marginació, producte de les tortures i els parts prematurs. 3.500 dones varen ser operades per Mukwege fins el 2008[5].

---

[1] Declaracions de Christine Schuler Descryver recollides per Hernán Zin, periodista de guerra: http://aexto.blogspot.com/2008/09/mujeres-del-congo.html

[2] Informació de Frères des Homes: http://www.fdh.org/Republica-Democratico-de-Congo-El.html

[3] Somalo Joven, “Congo, La Mirada de la Esperanza”, Alfonso Armada (02-02-2009): http://www.somalojoven.org/?p=812

[4] Article “Bukavu; Sense futur, els joves es suïciden” (02-10-2009) de Syfia Grands Lacs. http://www.fundacionsur.com/spip.php?article4561

[5] Article a 20 Minutos: “El medico que lucha por las mujeres violades en el Congo” (28-08-2008), d’Hernán Zin: http://blogs.20minutos.es/enguerra/post/2008/08/29/el-maodico-lucha-las-mujeres-violadas-del-congo

La Marxa sobre Ceuta

Ara que l'economia està pel terra i el govern espanyol trontolla com mai, les aus carronyeres sobrevolen Ceuta i Melilla per avistar la necrosi política i poder-ne treure cullerada.

El rei Mohamed VI del Marroc, com la seva línia "polític" expansionista dicta, ha avistat el cadàver espanyol i ha reclamat les dues ciutats autònomes, en una clara acció d'oportunisme, així com va ser la Marxa Verda el 1975, amb Franco penjant d'un fil, per ocupar el Sàhara Occidental.

En la meva opinió, és irracional reclamar un territori que no té cap vincle cultural, encara que sigui un "peñasco" que només comparteix frontera amb tu. Per mi, Ceuta no és d'Espanya perque és com ha de ser, Ceuta és dels seus habitants, i si aquests volen pertànyer a
l'estat espanyol, és quelcom que se'ls ha de respectar. I com Ceuta i Melilla, també el Sàhara, Casamance o tots aquells territoris que estàn sotmesos a un poder exterior en contra de la seva voluntat.

El meu parè pot ser considerat utòpic. És clar que ho es. Però per a mi és l'ideal. En canvi, jo no considero que el Quebec sigui un territori dominat per un poder exterior. Hi ha un independentisme molt notable, però s'ha consultat la població i aquesta ha decidit
romandre al Canadà.

No crec que Ceuta i Melilla vulguin convertir-se en سيبتا i ميليليا, bàsicament perque no existeixen més llaços culturals amb el Marroc que els que hi ha des de la península i per la baixada del potencial econòmic (ja sabem que aqui estem malament, però la diferència és abismal), entre d'altres. Això ho crec jo, ho creu el govern espanyol que ja va respondre a Mohamed VI, i crec que ho pot veure el propi monarca magrebí, és una pèrdua de temps.

La Parcel·la

Després de llegir el blog sobre conflictes oblidats de Queralt Riera, Laura Coma i Marta Olivet, vaig decidir parlar sobre el Sàhara aquí.

En referència a les declaracions d'un polític català, crec que Espanya hauria de reduïr les despeses que suposa el ministeri de Defensa de Carme Chacón, i dedicar els diners invertits en quelcom més necessari, i com bé n'indica el nom, defensiu. Heu vist els nous uniformes militars? Últimes tecnologies, "ver sin ser avistados", radar, mil i una prestacions, que segur que deuen fer que els equipaments ens costin un ull de la cara a tots els contribuents a Espanya (jo encara no ho sóc, però).

Sé que els soldats espanyols són una bona formació per a l'estabilitat al Líban, Kosovo, Bòsnia, Iraq i Afghanistan, però no seria millor que aquests es dediquéssin a participar en l'estabilització de territoris que la pròpia Espanya ha desestabilitzat? Poso per exemple, és clar, el Sàhara Occidental, que acumula a les seves esquenes 35 anys d'ocupació i espoli marroquins, gràcies al desinterès colonial, ja que el 1975 l'estat "franquista sense Franco" tenia problemes interns més interessants i sucosos que un tros de desert amb quatre personetes que, de ben segur, eren molt espanyols quan interessava la pela i els recursos, però que a la
pràctica, eren ciutadans de segona, i així s'ha demostrat després de tantes dècades.

Els pobres sahrauïns que resideixen exiliats en haimes als camps de refugiats a Tindouf, Algèria, varen ser ciutadans espanyols durant els anys seixanta i fins el 1975, com tu o jo, ja que el Sàhara no era una colònia com qui diu, va ser l'Àfrica Occidental Francesa. El Sàhara
estava dividit en dos províncies espanyoles durant tot aquell període, així com ho són Bizkaia, Toledo o Pontevedra, també ho fou Río de Oro.

Però quan la Marxa Verda va arribar a les portes del Sàhara i els espanyols (els dirigents, el poble al 1975 estava en la inòpia) se'n van desentendre. Massa feina un govern a tres per un lloc que no ens interessa.

Però la responsabilitat hi queda, i aquest tema només ha quedat fins els nostres dies per a anècdota de "ui, aqui hi ha follón", i com a gra al cul si algun dia esquitxava a Madrid, com l'afer d'Aminatu Haidar, mentre la policia marroquina buida ulls a estudiants en manifestacions a El-Aaiún a cops de culata.

Per altra banda, és difícil poder molestar el Marroc amb un tema tant espinós com el Sàhara, ja que és un aliat dels EEUU a la regió, i perquè Espanya hi té altres temes en letargia com són la immigració, Ceuta i Melilla, el turisme, el narcotràfic, i molts altres que poden malmetre la imatge d'Espanya al món.

Zapatero, ara estàs molt ocupat amb la crisi, i tens excusa, però quan els populars deixin de menjar-te el tarro i decideixin fer política conjuntament, podries fer el favor de dedicar una estona al Sàhara? És responsabilitat de tots els espanyols, i jo crec que faig la meva part reclamant-ho des d'aquí.

El Toro Gay

Jo no coneixia Javier Clemente, sincerament me la bufava, perquè el futbol no m'interessa. Però avui he vist les seves "declaracions" sobre el símil entre el partit amb el Barça i les curses de braus. I m'he quedat flipant amb la frase aproximada de "Al toro si sale y no es bravo, se coge un rifle y se le pega un tiro. Nos ha salido gay. Nos ha salido blandito."

Callo perquè sinó la lio.

Treball de Recerca: 5. Actualitat (2) La Responsabilitat d'Occident

Aquestes són unes quantes empreses que operen al Congo a favor del conflicte:

Cabot Corp: Una de les dues empreses que entraren més aviat en el conflicte, i que reconegueren, després de negar els fets, que havien participat en tractes il·legals, comprometent-se a respectar l’embargament de l’ONU, però, en la pràctica, no es dugué a terme cap mesura de control nova per evitar problemes[1], i ha establert, mitjançant nous intermediaris, una nova cadena d’aprovisionament[2]. La seva seu és a Boston, Massachussets. El seu director durant els anys noranta, fou el Secretari d’Energia dels Estats Units durant l’era Bush fill, Samuel Bodman.

HC Starck: Aquesta empresa, filial de Bayer, entrà al Congo amb Cabot Corp, i tal com va fer aquesta, reconegué els errors, però no intentà resoldre’ls, sinó que, a través d’altres proveïdors també alimentats del Congo, com Traxys o la britànica A&M Metals, continuen a la cadena alimentària que acaba en empreses de telefonia mòbil, ordinadors o consoles.

Umicore: Aquesta empresa amb seu a Brusel·les, fou el producte d’una fusió d’empreses mineres operants a l’Àfrica, com la Union Minière du Haut Katanga (UMHK) reconvertida en Gécamines, empresa que extragué l’urani del Congo per fabricar les bombes atòmiques del Projecte Manhattan. Vengué les seves participacions del Congo basades en Cobalt i Diamants a dues empreses: La britànica Adastra, que continua explotant a Angola, el Congo i Zàmbia i Société Minière de Bakwanga (MIBA), del govern congolès en un 80%.

A la pàgina web d’Umicore hi ha un manifest de l’empresa[3] on reconeix haver fet tractes amb una empresa com Sogem, inclosa dins de l’informe de les Nacions Unides, però manifesta que Sogem[4] no s’ha vist mai involucrada en tractes il·legals, i que els tractes amb Sogem ja no es duen a terme, ja que vengué la seva participació a Traxys el 2005 i finalitzà l’operació el 2007.

Per altra part, d’Umicore en deriva una filial, Element Six, amb seu a Luxemburg, que és l’encarregada dels diamants provinents del Congo, que es venen a grans marques de moda, com Louis Vuitton. L’altra propietària d’Element Six, De Beers[5], sud-africana, està acusada per la ONU des del gener de 2001 de comprar diamants de sang a les guerrilles de la República Democràtica del Congo, Angola i Sierra Leona.

Sogem / Traxys: L’inici de Sogem, començà amb l’auge de la comercialització de Coltan. Utilitzà mètodes il·legals per a obtenir el producte i exportar-lo, i caigué a l’informe de 2003 de les Nacions Unides sobre empreses que treballaven en negocis obscurs al Congo, amb el Coltan i involucrades en el conflicte com a cooperant amb Umicore. La solució fou molt fácil, l’empresa canvià de nom, i s’anomenà Traxys, però continuà amb els tractes bruts[6]. Aquesta nova empresa, investigada per Bloomberg i Reuters, compra Coltan i Cassiderita als rebels del FDLR, que han assassinat per aquest negoci centenars de milers de congolesos a l’est de la RDC i les exporta a Bèlgica on té la seva seu principal, apart de Luxemburg, París, Barcelona, Madrid i per la resta de continents, inclòs Hong Kong, la gran porta de la Xina. La dada més greu, és que Traxys finançava les cases comptoirs a Bukavu del Groupe LIVE, propietat d’un militar company d’armes del General Laurent Nkunda, guerriller banyamulengue al Kivu Nord. A les cases comptoirs és allà on s’empaqueta i centralitza el Coltan per a ser exportat pels blancs, plagades de militars corruptes, fins i tot soldats de la MONUC, que han participat en cobraments il·legals d’impostos o extorsions. L’empresa es defensa dient que compra un Coltàn net de sang, de cooperatives de congolesos lliures, però el volum de mineral que produeixen les cooperatives lliures no justifica les quantitats que Traxys exporta del país[7].

Sabena: Empresa intermediària aèria que fou durant més de 80 anys la línia aèria nacional de Bèlgica fins el 2001, quan fou substituïda per SN Brussels Airlines. Ara compra el Coltan a la RCD, però, des de l’any 2001 ja no realitza vols de Bukavu a Brusel·les, sinó que els desvia a través de Kigali, o altres aeroports africans[8]. És al mateix graó de la cadena que Traxys, i els seus clients són HC Starck i Cabot Corp.

Trademet SA: Empresa amb seu a Bèlgica que exporta el Coltàn en vaixell o avió fins al port de Mombasa, Kènia, des d’on viatgen a les fàbriques de Motorola o Nokia a la Xina. El propietari de l’empresa confessa[9]  totes les acusacions sobre la seva corporació, afegint que després de l’informe de l’ONU de 2003, no va succeir res, i que no va comportar cap transcendència sobre les exportacions desde Bukavu i Goma, ja que les empreses occidentals continuen les seves tasques impunement.

Noves empreses, de països asiàtics comencen a fer-se veure a Bukavu i Goma, com són la xinesa Ningxia Non-Ferrous Metals Smeltery, NAC Kazatomprom, propietat del gendre de Nursultan Nazarbayev, el president del Kàzakhstan, i la japonesa Showa-Denko, d’una generació posterior a les empreses afectades per l’informe de l’ONU, que actuen amb més impunitat, i que ja controlen el 30% de les exportacions[10].

Shamika: Potser el cas més vergonyós és el d’aquesta empresa canadenca, que a mitjans de 2006 arribà al poble de Kalehe i assegurà a la població nadiua un salari més que quantiós per tres mesos de treball de cadascú dels miners per a extreure Coltàn. Al haver passat el temps i haver estat extret el Coltàn, l’empresa abandonà el poble, entre Bukavu i Goma, sense pagar tres mesos de feina a homes i nens de la vila[11]. A la pàgina web de la corporació, en canvi, s’hi mostren les diferents explotacions que té Shamika per tot el Congo (Kivu, Maniema, Équateur, Katanga) i Kalehe hi apareix com una mina com qualsevol altra, d’on s’hi extreuen regularment minerals[12]. Si Kalehe, on succeiren aquests fets, aparenta ser una explotació organitzada, s’hauria d’investigar quina mena d’explotacions són Idjwi, Poko, Manono, Shabunda, Lubutu i Punia, que figuren com a similars.

A la zona de les explotacions els jaciments són administrats per guerrilles com l’FDLR, els Mai-Mai, el propi exèrcit de la República Democràtica del Congo, o el Reagrupament Congolès per a la Democràcia, que s’encarreguen de les explotacions mineres fent servir gent dels pobles pròxims.  Controlen els miners que, éssent homes, dones i nens, del Kivu més rural, són explotats en unes coves inestables que maten gent a centenars cada any per esfondraments o per fuites de gas, apart de les condicions en les que viuen, dormint a peu de mina, amuntegats en una tenda de campanya, i fent torns.

La gent del camp ja no treballa la terra, a Kivu no hi ha una agricultura exhuberant, encara que la terra és rica i podria ser una gran font d’aliment. La gent es mor de gana per un altre motiu; explotar el Coltàn en una mina, encara que sigui una vida mísera, tot i els tributs que se’ls ha d’oferir als milicians, amb el risc elevat de morir atrapat, surt més a compte que no pas treballar el camp. En conseqüència, no hi ha productes per alimentar la població.

Degut a la guerra, els països veins també s’aprofiten de la situació, el que representa una violació de la sobirania, i una exposició en front de la comunitat internacional. Ruanda, per exemple, utilitza la situació bèlica per a participar del saqueig, i amb la seva “Oficina Congo” a Kigali, la capital, financia el 70% del pressupost militar, i òbviament, l’exèrcit va al Congo a participar de més expoli.

La ONU envià un informe a finals del 2008 on es mostra en 78 pàgines les atrocitats de l’exèrcit ruandès, i la complicitat i suport obert que va tenir sobre el Congrés Nacional per a la Defensa del Poble, utilitzant tancs per a atacar l’exèrcit congolès a Goma[13], al que tampoc no deixa en bon lloc, acusant-lo de ser còmplice de matances a Kivu i de cobrar impostos i extorsionar els pocs habitants que s’atreveixen a passar per punts de control, així com el robatori de collites senceres als camperols per a alimentar les tropes.

---

[1] La Posició Oficial de Cabot és de no comprar coltàn de la República del Congo, de la República Democràtica del Congo, Zàmbia, Burundi o Ruanda. http://www.cabot-corp.com/Tantalum/GN200809161037AM6983/

[2] Cabot compra el Coltàn a intermediaris com A&M Metals, Traxys o Sabena http://www.attacmadrid.org/d/7/061231120841.php

[3] “Umicore for decades was also active in the purchase of coltan and cassiterite in the DRC via its former marketing arm Sogem.” (Umicore, durant dècades, fou activa en la compra de Coltan i Cassiderita a la Rep.Dem.del Congo, a través del seu braç comercial, Sogem)

[4] En la pràctica, Umicore no es redimeix fent aquestes declaracions, assegurant que ja no participa en tractes amb Sogem, ja que a l’informe de les Nacions Unides, a la casella número 24 hi apareix “Umicore | Sogem”

[5] Tractes de De Beers a l’Àfrica: http://www.un.org/ecosocdev/geninfo/afrec/subjindx/144diam.htm

[6] Rodrick Mukumbira (11-05-2009) “Traxys comprà 1.631 tones d’estany i 226 tones de Coltàn a les cases comptoirs de Bukavu, que les compren directament a milicians de la FDLR: http://www.allbusiness.com/company-activities-management/operations-supply/13789816-1.html

[7] Declaracions de Patrick Martineau: “Comprem un coltàn net, explotat per cooperatives autòctones”, criden els intermediaris. Impossible, aquestes cooperatives representen una part ínfima de la producció local. Els intermediaris enriqueixen els militars i els milicians.” http://www.attacmadrid.org/d/7/061231120841.php

[8] El Coltàn desviat és camuflat com a provinent de Brasil o Tailàndia http://www.diagonalperiodico.net/imprimir.php3?id_article=3223

[9] Aquestes declaracions del director de Trademet SA a casa seva apareixen al reportatge de Patrick Forestier, on el visiten amb una càmera oculta.

[10] Grupo Tortuga Antimilitarista Elx – Alacant “Relato del Saqueo de las Minas de Coltán en Congo”: http://www.nodo50.org/tortuga/Relato-del-saqueo-de-las-minas-de

[11] Al documental realizat per Patrick Forestier, aquest realitza una parada al poble de Kalehe, on la població nadiua explica els successos.

[12] A la web de Shamika, Kalehe hi apareix com a font de 196 “blocks” el dia 1 de Desembre de 2007. http://www.shamikaresources.com/mining_properties.cfm

[13]Notícia d’Oriol Güell a El País (15 -12-2008): http://www.elpais.com/articulo/internacional/ONU/prueba/Ruanda/instiga/guerra/Congo/elpepiint/20081215elpepiint_3/Tes

Anat Kam i el Mètode Maquiavèlic

Franco, Hitler, Castro, Tsetung, Stalin, i molts d'altres se'm han passat pel cap quan he llegit avui El Periódico: L'estat d'Israel condemna Anat Kam, una periodista, a cadena perpètua per revelar les atrocitats que l'estat sionista comet impunement, com per exemple assassinats sistemàtics de presos palestins, a Cisjordània, o en llenguatge israelià, espionatge amb la funció de perjudicar la seguretat de la pàtria.

No són proves suficients? No ha arribat el crim institucional a un punt que és intolerable pels Estats Units, que mengen de la mà d'Israel? És penós que aquells que van clamar contra el genocidi ara fa setanta anys siguin qui el comet en l'actualitat. Perquè llavors la societat occidental, que tot i no fer res, és qui té la paella pel mànec, començarà a pensar que no val la pena ajudar gent perseguida per la seva ètnia, la seva sexualitat, la seva opinió política o o religió si acaben tots sent igual de capullos que els que els perseguiren a ells.

Conec gent de la meva edat, que aquí a Espanya és radicalment antisemita degut a les atrocitats comeses a Palestina. Ho dic perque tinc amics que pensen així, i perquè jo vaig pensar molt de temps com ells.

Hi havia països bons i països dolents. Per sort vaig començar a pensar, després de la Revolució Taronja a Ucraïna, que el països no pensen. Cadascú dels habitants d'un país pensa. I no hi ha ningú en el món que tingui la mateixa ideologia, perquè aquesta està basada en les experiències personals al llarg de la vida, com el caràcter. I si aquestes societats es descomponien en ideologies diferents, no es pot jutjar a tothom que estigui dins les fronteres del país segons la ideologia del president només perque hagi obtingut la majoria.

Tornant al tema, Anat Kam, per a mi, apart de tenir-los molt ben posats, és una persona digna d'admirar, que ha sabut criticar el seu país i ha volgut que la resta del món el pugui jutjar a través d'Uri Blau. Teòricament, no hi hauria res d'admirable en Anat Kam en una situació regular, ja que el que ha fet és quelcom de sentit comú, però en una societat malalta política i informativament, això surt de la regla i esdevé una proesa.

Per desgràcia, denunciar crims de guerra i contra la humanitat no acostuma a estar lliure de conseqüències i com Kam tregué les proves del propi exèrcit mentre hi feia el servei militar, la justícia l'ha incriminada. 

Si no l'alliberen, en realitat, serà igual.

Total, un altre periodista o activista a qui se li ha callat la boca per mètodes poc ortodoxos. Què més dóna destrossar-li la vida a una noia de 22 anys i fotre-la a la presó si així preservem l'estat sagnant d'Israel?

S'ha alimentat la població amb la ignorància i la falta de respecte a la resta de la humanitat, i espero, només per una venjança irracional, que el que estàn fent els passi factura.