Ahir Corea del Nord onejà bandera de guerra al provocar la seva veïna democràtica (de veritat) amb un bombardeig sobre població civil a l'illa fronterera de Yeongpyeong, de Corea del Sud.
El govern de Lee Myung-Bak va respondre amb un altre bombardeig i acusacions mútues de voler provocar una guerra fratricida.
El règim nord-coreà ha bombardejat Yeongpyeong, i conseqüentment, ha posat en risc la seguretat de 60 milions de persones, perquè necessita cohesionar-se.
El major problema és el context on succeeixen els fets: Corea és enmig de les dues grans potències mundials: El Sud el recolzen els Estats Units, i el Nord, primer ho va fer la Unió Soviètica, i ara la Xina.
Cal disseccionar els factors que han provocat el bombardeig nordcoreà en aquest precís moment.
El règim, tot i l'hermetisme que es respira, està en constant tensió. L'estirp presidencial s'ha garantit un relleu generacional que segurament no agrada a molts dels que ostentàven el poder fora de la família, ja que no només s'ha col·locat en primera fila a Kim Jong-Un, sinó també a diversos parents de l'actual líder Kim Jong-Il.
Un altre factor és la fam constant i crònica que pateix la població nordcoreana, que ja ha passat més enllà de ser una crisi humanitària cap a una crisi ideològica i d'estat: Ningú creu ja en el règim. No sé si ja vaig dir en un altre post que els nordcoreans medeixen de mitjana deu centímetres menys que els seus parents a Seül.
El drama de les persecucions no ha deixat de banda el règim estalinista, a part de per definició pròpia, i ja són molts els desapareguts per sospita externa, i també per professar qualsevol religió (ja sabem que la més irracional de les pors en aquest tipus de règims és a qualsevol organització que no sigui fèrriament controlada per l'estat, com el Falun Dafa a la Xina).
El descrèdit ha arribat a límits quasibé còmics: el govern construí a finals dels anys 80 un immens hotel de 500 metres d'altura al centre de Pyongyang: L'hotel Ryugyong. L'estructura fou acabada, havent ja gastat uns recursos que hagueren ajudat molt la població a sobreviure a la fam dels anys 90. Quan s'anava a iniciar els treballs finals, es detectaren problemes d'estructura i de qualitat del ciment de l'hotel. Hauria estat molt car volar una estructura piramidal de 500 metres. I allà ha quedat. Tal fou la vergonya que els habitants de Pyongyang ténen prohibit indicar, si preguntes, on és el Ryugyong, encara que el tinguin davant dels nassos.
El factor clau, i que dificulta moltes negociacions és la tinença d'armes nuclears per part del règim. La gran anècdota és com un país que està fet una merda, amb una població desnutrida i amb unes sancions internacionals de les que pocs països se'n sortirien a dures penes, hagi aconseguit armes nuclears. La major sospitosa és la República Popular de la Xina, de la que ja m'ho crec tot.
El problema és que tenim un conflicte localitzat geogràficament però amb un risc d'expansió brutal, amb la Xina i els Estats Units. Tots dos també amb armes nuclears.
Aquest seria el primer conflicte armat que podria suposar l'inici d'una guerra freda entre les dues grans potències, cosa que no és broma, ni fa gaire gràcia vista la mà dura del govern xinès quan se li toquen els collons.
Per la seva part, Corea del Sud és la gran perjudicada, la que rebria de tots costats al estar situada al punt més calent.
Però, un segon. No us fa ràbia haver de parlar de coses com guerres nuclears al segle XXI?
