Israel ha tornat a cagar-la profundament amb el bombardeig a Gaza avui (27 de Desembre) a les 11 del matí.
Han assassinat 220 persones, de moment.
Ehud Barak, llur Ministre de Defensa (la Chacón israeliana) ha dit que era necessari i que s'ha bombardejat "infraestructura terrorista". La xifra de morts contradiu fermament els arguments de Barak. També ha declarat que es poden repetir, intensificar i expandir per a fer caure Hamás, que governa Gaza des de que trencà amb Al-Fatah, que controla Cisjordània.
Seguidament han anat els pitufillos de torn que han dit des de París, Berlin, Wàshington i Moscou entre d'altres "Pareu, volem un alto al foc, no us mateu" però, que com sempre, es queden als seus despatxos impassibles.
Només Egipte ha obert el pas de Rafah per a l'evacuació dels ferits i Líbia ha volgut moure fitxa, coincidint que li toca estar al Consell de Seguretat de l'ONU per a reclamar justícia i una reunió per a condemnar la massacre.
Il·lusos els israelians que diuen, seguint cegament el seu fanatisme característic, que amb quatre pets a Gaza Hamàs es rendirà. Aquests esdeveniments alimenten l'odi, odi cec que farà que els palestins continuin bombardejant amb bazoques i missils Qassam la població d'Ashkelon, que creguin cegament en els líders que diguin que combatiràn Israel.
Això és el que es conseguirà. I si Hamàs caigués, cosa improbable, sorgiria un altre grup rebel, que seguiria la feina.
El que ha de fer Israel és deixar d'alimentar l'odi palestí, i deixar de buscar el somni d'una nació amb Jerusalem per ells sols, un pais net ètnicament, només hebreu, del Litani a Eilat.
Però aquest conflicte no té final. Acabarà quan comprenguin les dues parts el seu enemic, que es construeixin les nacions separades, encara que sigui d'esquenes, però en pau, amb una frontera fixada, sense incursions bèl·liques, ni colonitzacions hebrees d'Hebron, i altres poblacions cisjordanes, sense fanatisme nacionalista de crear un Gran Israel, ni una Palestina islàmica. Només quan hagi mort molta més gent, quan la guerra esgoti l'odi, els recursos, la moral i l'esperança, llavors potser comprendràn les parts que és necessari seure a parlar, mirar-se a la cara, i fer un gest. Un gest no només pels dirigents, un gest per onze mil·lions de persones cegats i fatigats pel rencor.
Han assassinat 220 persones, de moment.
Ehud Barak, llur Ministre de Defensa (la Chacón israeliana) ha dit que era necessari i que s'ha bombardejat "infraestructura terrorista". La xifra de morts contradiu fermament els arguments de Barak. També ha declarat que es poden repetir, intensificar i expandir per a fer caure Hamás, que governa Gaza des de que trencà amb Al-Fatah, que controla Cisjordània.
Seguidament han anat els pitufillos de torn que han dit des de París, Berlin, Wàshington i Moscou entre d'altres "Pareu, volem un alto al foc, no us mateu" però, que com sempre, es queden als seus despatxos impassibles.
Només Egipte ha obert el pas de Rafah per a l'evacuació dels ferits i Líbia ha volgut moure fitxa, coincidint que li toca estar al Consell de Seguretat de l'ONU per a reclamar justícia i una reunió per a condemnar la massacre.
Il·lusos els israelians que diuen, seguint cegament el seu fanatisme característic, que amb quatre pets a Gaza Hamàs es rendirà. Aquests esdeveniments alimenten l'odi, odi cec que farà que els palestins continuin bombardejant amb bazoques i missils Qassam la població d'Ashkelon, que creguin cegament en els líders que diguin que combatiràn Israel.
Això és el que es conseguirà. I si Hamàs caigués, cosa improbable, sorgiria un altre grup rebel, que seguiria la feina.
El que ha de fer Israel és deixar d'alimentar l'odi palestí, i deixar de buscar el somni d'una nació amb Jerusalem per ells sols, un pais net ètnicament, només hebreu, del Litani a Eilat.
Però aquest conflicte no té final. Acabarà quan comprenguin les dues parts el seu enemic, que es construeixin les nacions separades, encara que sigui d'esquenes, però en pau, amb una frontera fixada, sense incursions bèl·liques, ni colonitzacions hebrees d'Hebron, i altres poblacions cisjordanes, sense fanatisme nacionalista de crear un Gran Israel, ni una Palestina islàmica. Només quan hagi mort molta més gent, quan la guerra esgoti l'odi, els recursos, la moral i l'esperança, llavors potser comprendràn les parts que és necessari seure a parlar, mirar-se a la cara, i fer un gest. Un gest no només pels dirigents, un gest per onze mil·lions de persones cegats i fatigats pel rencor.
