Amb el recent esdevenir de la política espanyola certs sectors i partits han adoptat una postura de "segrest" de certs tótems que han sacsejat com una bandera fins l'avorriment intentant, i aconseguint a ulls de la societat, convertir-se'n en els únics propietaris. Un d'aquests emblemes és la paraula "patriotisme".
En teoria un patriota és aquell que sent la seva pàtria, és a dir, un nacionalista, algú que té uns sentiments afectius irracionals (que no per això han de ser excessius i perillosos) envers la seva terra, la seva gent, llengua, costums i tradicions. Almenys en el meu entendre. Algú que vol el millor pel seu país i que vol el millor pels seus.
Partint d'això, vull plantejar la qüestió de la "res publica" és a dir, la cosa pública, allò a que tots els ciutadans només pel fet de ser-ho, hi podem tenir accés.
En la meva manera de pensar, allò que és públic i per tant de tots esdevé el fonament clau de la pàtria, ja que és la part institucional que crea un benestar dels ciutadans i per tant, per mi, és l'expresió més pura de patriotisme. Una escola, on es formen els nostres fills, un hospital, on s'atén a aquells que ho necessiten, un jutjat, on podem subsanar greuges i impartir justícia... Allò públic és allò que ens cohesiona, que ens uneix.
Ara bé. Quan penses en la pàtria, i ho intentes fusionar amb les idees d'un partit polític, sorgeixen inevitablement unes sigles: PP a Espanya i CiU a Catalunya.
Perquè el nacionalisme, el patriotisme, que és allò que ens cohesiona, és representat en la ment de tothom en partits que no recolzen en absolut el sector públic? Com es pot considerar patriota CiU, volent privatitzar el seu conseller Lluís Recoder la xarxa de rodalies? I Esperanza Aguirre, atacant l'escola pública constantment? PP i CiU poden desencaixar-se en moltes coses, però coincideixen en què la "res publica" ha de ser reduïda a la mínima expresió. Això és patriotisme? Deixar a l'estacada milers d'estudiants que l'any que ve no podran seguir la carrera a la universitat pública perquè la matrícula pujarà de 1.200€ a 2.200€? (Universitat de Barcelona) Ser patriota consisteix en fer pagar els acompanyants quan es queden amb els seus malalts a l'hospital? (Hospital de la Seu d'Urgell). No em sembla en absolut gens patriota.
Menys patriota em sembla un títol nobiliari, que marca distincions no meritocràtiques entre els ciutadans només per l'úter del que surten. I una monarquia és patriòtica? Algú que té un dels càrrecs públics més important d'un estat no pot ser escollit per la societat a la que governa? No hi ha res més antipatriòtic, en el meu parè.
Un polític realment patriota seria aquell que dominés aquells sectors de serveis i productius sense els quals no es pot garantir un nivell de vida digne per tots els ciutadans.
És aquell que controla totalment la banca, per a poder concedir crèdit a empresaris que vulguin començar una iniciativa sense possibilitats de frau ni apropiació indeguda. L'habitatge, per a que tothom pugui viure dignament sota un sostre, i qui vulgui que es compri un pis millor, però sense deixar al carrer milers de ciutadans. Controlar la sanitat, ja que ningú ha de morir perquè no pot pagar-se un tractament o una operació sense els quals pot perdre la vida. I finalment, crec que no pot haver-hi altra alternativa que una educació pública, per a que els nens siguin educats en uns valors respectuosos amb la res publica i els béns comuns, sense tergiversar la seva capacitat de raonament amb mites i creences personals i particulars que no se li haurien de transmetre a ningú en un àmbit on s'hi va per formar-se i adquirir coneixements necessaris pel desenvolupament personal però també coŀlectiu.
Salut i res publica
En teoria un patriota és aquell que sent la seva pàtria, és a dir, un nacionalista, algú que té uns sentiments afectius irracionals (que no per això han de ser excessius i perillosos) envers la seva terra, la seva gent, llengua, costums i tradicions. Almenys en el meu entendre. Algú que vol el millor pel seu país i que vol el millor pels seus.
Partint d'això, vull plantejar la qüestió de la "res publica" és a dir, la cosa pública, allò a que tots els ciutadans només pel fet de ser-ho, hi podem tenir accés.
En la meva manera de pensar, allò que és públic i per tant de tots esdevé el fonament clau de la pàtria, ja que és la part institucional que crea un benestar dels ciutadans i per tant, per mi, és l'expresió més pura de patriotisme. Una escola, on es formen els nostres fills, un hospital, on s'atén a aquells que ho necessiten, un jutjat, on podem subsanar greuges i impartir justícia... Allò públic és allò que ens cohesiona, que ens uneix.
Ara bé. Quan penses en la pàtria, i ho intentes fusionar amb les idees d'un partit polític, sorgeixen inevitablement unes sigles: PP a Espanya i CiU a Catalunya.
Perquè el nacionalisme, el patriotisme, que és allò que ens cohesiona, és representat en la ment de tothom en partits que no recolzen en absolut el sector públic? Com es pot considerar patriota CiU, volent privatitzar el seu conseller Lluís Recoder la xarxa de rodalies? I Esperanza Aguirre, atacant l'escola pública constantment? PP i CiU poden desencaixar-se en moltes coses, però coincideixen en què la "res publica" ha de ser reduïda a la mínima expresió. Això és patriotisme? Deixar a l'estacada milers d'estudiants que l'any que ve no podran seguir la carrera a la universitat pública perquè la matrícula pujarà de 1.200€ a 2.200€? (Universitat de Barcelona) Ser patriota consisteix en fer pagar els acompanyants quan es queden amb els seus malalts a l'hospital? (Hospital de la Seu d'Urgell). No em sembla en absolut gens patriota.
Menys patriota em sembla un títol nobiliari, que marca distincions no meritocràtiques entre els ciutadans només per l'úter del que surten. I una monarquia és patriòtica? Algú que té un dels càrrecs públics més important d'un estat no pot ser escollit per la societat a la que governa? No hi ha res més antipatriòtic, en el meu parè.
Un polític realment patriota seria aquell que dominés aquells sectors de serveis i productius sense els quals no es pot garantir un nivell de vida digne per tots els ciutadans.
És aquell que controla totalment la banca, per a poder concedir crèdit a empresaris que vulguin començar una iniciativa sense possibilitats de frau ni apropiació indeguda. L'habitatge, per a que tothom pugui viure dignament sota un sostre, i qui vulgui que es compri un pis millor, però sense deixar al carrer milers de ciutadans. Controlar la sanitat, ja que ningú ha de morir perquè no pot pagar-se un tractament o una operació sense els quals pot perdre la vida. I finalment, crec que no pot haver-hi altra alternativa que una educació pública, per a que els nens siguin educats en uns valors respectuosos amb la res publica i els béns comuns, sense tergiversar la seva capacitat de raonament amb mites i creences personals i particulars que no se li haurien de transmetre a ningú en un àmbit on s'hi va per formar-se i adquirir coneixements necessaris pel desenvolupament personal però també coŀlectiu.
Salut i res publica
