dimarts, 27 de juliol del 2010

LVMH, l'Oasi de Sang

Al Treball de Recerca, que ja vaig penjar fa uns mesos al blog, vaig fer referència a un seguit d'empreses que explotaven els recursos del Congo, entre d'altres països africans.

Ahir, parlant amb un amic que està inmers en el món de la moda i la cosmètica, vam estar parlant del tema i va sorgir un nom, LVMH, que em va cridar l'atenció per haver inclòs el seu logo al meu TR en nom de Louis Vuitton.

Resulta ser un conglomerat francès d'empreses presidit per Bernard Arnault, la setena persona més rica del món. I una de les empreses que dirigeix, és, precisament, la mencionada Louis Vuitton, que compra diamants a una empresa anomenada Element Six (Luxemburg), participada en un 50% per De Beers, (Johannesburg, Sud-àfrica), que és qui obté els diamants comprats per Louis Vuitton a les guerrilles d'Angola, República Democràtica del Congo i Sierra Leone.

El més preocupant és el propietari de l'altre 50% de la companyia Element Six. Resulta ser, ni més ni menys que Umicore (Brusel·les, Bèlgica), coneguda per haver estat inclosa juntament amb Sogem/Traxys a l'informe de les Nacions Unides on es llistaven una sèrie d'empreses que expoliaven impunement el Congo i revifaven el conflicte en les èpoques més estables per poder extreu-re'n un benefici econòmic major fruit del desordre i la falta d'un govern en condicions.

Per tant, és clar que LVMH, és a dir, la 7ª fortuna més gran del planeta està inmersa en aquests tractes il·legals.

Òbviament, la majoria dels seus productes són de luxe, però si algú que llegeixi això pensa en comprar-se quelcom provinent d'aquesta corporació, l'animo a que no ho faci, i per això incloc una llista amb les empreses que en formen part, gràcies a l'amic al que m'he referit al principi, que me l'ha proporcionat.

Alcohol: Vodka Belvedere, Vodka Chopin, Whisky Glenmorangie, Whisky Ardbeg, Rom 10cane, Wenjun, Moët & Chandon, Dom Pérignon, Mercier, Veuve Clicquot-Ponsardin, Krug, Maison Ruinart.

Ténen dominis on produeixen aquests productes a: California, Argentina, Brasil, Nova Zelanda, Australia, i Espanya.

Moda: Louis Vuitton, Loewe, Fendi, Donna Karan (DKNY), Berluti, Givenchy, Marc Jacobs, Kenzo, Emilio Pucci, Thomas Pink, Céline, StefanoBi, Nowness.

Perfums: Christian Dior, Givenchy, Guerlain, Kenzo, Acqua di Parma, Loewe, Fresh, Benefit, Make Up for Ever, La Brosse et Dupont.

Joieria: TAG Heuer, Chaumet, Zenith, Fred, Dior, Hublot, De Beers.

Altres: Sephora, La Samaritaine, Le Bon Marchñe La Grande Epicerie, Franck et Fils, Miami Cruiseline Services.


diumenge, 11 de juliol del 2010

La Democràcia, l'al·liada de les Dictadures més cruentes

Sempre, o si més no, des que vaig veure l'entrada de la Xina a l'ONU, he volgut parlar sobre com les democràcies occidentals han tractat amb diferents graus de permissivitat les dictadures que s'han succeït al llarg dels últims anys, ja no parlem de la guerra freda. No se les valorava per com n'eren d'aperturistes, o si hi havia una repressió supèrflua o cruent. El que importa perque una dictadura sobrevisqui és la seva importància econòmica.

L'exemple més clar és la República Popular de la Xina. Amb les tortures que comet, la repressió que, per donar alguns exemples, tanca dissidents en sanatoris mentals o inflingeix cremades i descàrregues als practicants del Falun Dafa, i també als monjos budistes de tot l'estat, en especial del Tíbet, és reconeguda per quasi tots els estats del món i la xifra va in crescendo. La Xina ha establert la política d'una sola Xina, i per tant, la República de la Xina, o com es coneix internacionalment, Taiwan, només està reconeguda per 23 estats, els quals estàn condicionats econòmicament ja que la Xina Popular no els permet comerciar amb ella.

Però Occident prefereix recolzar un règim que tortura dissidents o gent arbitràriament, mata desenesde milions de persones (que es diu ràpid) de ana per una capritxosa Revolució Cultural del seu líder comunista Mao Tsetung, o fa desaparèixer milers de persones, és a dir, que es passa els drets humans per l'entrecuix, ja que és la segona potència mundial. I occident l'està ajudant a créixer cada vegada més.

El Crit que mai s'escolta

Al 3/24 ha sortit la opinió d'uns quants madrilenys comparant l'importància entre la manifestació catalana i la final del mundial.

Ha sortit un desgraciat, perquè no té altre nom, que es diu Álex, com sortiaa la tele, que deia que "han tenido que poner la manifesación el dia antes de la final del mundial, que las cosas no se hacen así". S'ha de ser patètic d'opinar de quan es fa o no es fa la manifestació sense saber perquè es fa ara. No la fem per gust el 10 de juliol, hem estat nosaltes els que hem estat esperant durant quasi 4 anys, però és clar, que TVE, CNN+, Telecinco i Antena3 ténen el poder de tergiversar la informació que volen, i no hi podem fer res.

Aquestes cadenes de televisió han deixat la manifestació com una olla de radicals que agredien Montilla i Duran i Lleida i els escridassaven constantment. Només faltava que diguéssin que la gent tirava còctels molotov al veure'ls fumar. Ahir al estar davant de la furgoneta de TVE a la Plaça de Tetuan vaig pensar que Espanya se'n ressentiria, que tot allò li faria mal. Però avui al veure les notícies me'n he adonat.

Aquí va causar rebombori, però l'abans i el després no es palparan ni aquí ni a Madrid.

Els Drets Humans es violen també amb Paraules

Avui fa 15 anys del genocidi a la població de Serbrenica, a Bòsnia i Herzegovina. Milers de bosníacs musulmans han viatjat fins la població on han clamat pels seus familiars que eren entre els 8000 morts el 10 de Juliol de 1995, i encara no s'ha trobat totes les víctimes. 

Però si penses que aquesta és la cara esgarrifosa de la jornada, és perquè no saps que, mentre els musulmans ploraven al memorial de Potočeni, els serbobosnis eren retent homenatge al seu president d'aleshores, Radovan Karadzić, ara sent jutjat a l'Haia, i també la seva dona, present a l'acte, a la que deien que no s'havia d'avergonyir de res del que havia fet el seu marit.

Aquest gest, apart d'una provocació, em sembla una violació del respecte als morts durant la guerra i un acte d'enaltiment al genocidi. Això es podria arribar a veure, que no respectar, en una dictadura posterior en la que els dirigents fossin favorables a Karadzić, però no en una democràcia!

Autoritat Moral

Ahir vaig escoltar la secció de Mapamundi a Catalunya Informació i van parlar de Paul Kagame, el president de Ruanda, i de la seva petició d'extradició a Espanya per l'audiència nacional per l'assassinat d'un pastor evangelista català durant el genocidi de 1994.

L'anècdota divertida és que Zapatero es reunirà pròximament amb Kagame a Madrid, pero no el detindràn, tot i haver una ordre d'extradició i que ell mateix vindrà a "territori hostil".
I jo em pregunto: es poden passar les normes per alt d'aquesta manera?

Tant que es diu dels drets humans, si a una persona que ha sigut partícep d'un genocidi no se la deté, quina autoritat moral té Espanya per decidir o no decidir si arresta Paul Kagame?

dimarts, 6 de juliol del 2010

Treball de Recerca. 6. Solucions


La solució real a aquest conflicte, si és que existeix, encara està molt lluny de la situació actual, i cap proposta encara ens pot donar una sortida fàcil i que garanteixi una pau llarga i estable.

Per a buscar el final de la guerra ens podem basar en altres conflictes que s’han tancat satisfactòriament, o no, però que han tingut intents per a restablir la pau que ens podrien ser útils, o en estratègies econòmiques que pogueren complaure totes les parts, tot i tenir una d’elles uns interessos injustos.

Solució basada en Occident

La societat occidental acomodada i engreixada, podria fer molt de mal (o vist des d’un altre punt de vista, molt de bé) a les empreses com Nokia, Motorola, Alcatel, Compaq, Dell, HP, Sony Ericsson, Siemens, Hitachi i Intel que són el penúltim esglaó de la cadena del coltàn de sang del Congo (no oblidem que el final de la cadena està en nosaltres mateixos).

Si aquest boicot es fés realitat, faria canviar la política empresarial de les grans corporacions, que deixarien de comprar a proveïdors amb les mans tacades i buscarien a altres fonts de coltàn, com a Austràlia, Brasil, Canadà o Tailàndia.

Això acabaria amb el finançament de les empreses involucrades, i de retruc amb les guerrilles, que ja no podrien comprar material bèl·lic, i per tant, amb el conflicte. Com Ruanda no seria un lloc de pas pel Coltan, els seus ingressos es veurien disminuïts, per tant, tampoc no podria finançar les guerrilles.

El problema és el monopoli exercit per aquestes empreses, que faria que la gent si canviés la marca del seu ordinador o mòvil, ja que és evident que no se’n estalviaria la compra, aquesta nova també estaria involucrada. Però la consciència de la societat occidental no és suficientment sensible per a poder entendre tots els conflictes que hi ha actualment i per fer presió sobre les empreses que se’n aprofiten vilment, ja que està en una situació còmoda, en el seu estat de benestar, i això faria fracassar aquesta solució.

Solució basada en els Estats Units

Els Estats Units, com a superpotència, han esdevingut una font econòmica, tecnològica, cultural i de presa de decisions, però degut al seu pes també una força d’ocupació. Una infinitat de casos han omplert portades de diaris durant més de cent anys de com els Estats Units havien ocupat algun país degut a que hi havia una dictadura o perquè, simplement, no responien als seus interessos. Els casos més recents que podem trobar, i que segueixen vigents, són Iraq i Afghanistan, però al llarg de la història són quantiosos[1].

Veient aquesta tònica, una invasió al Congo no seria pitjor que el que hi succeeix, ja que és evident que les forces de la MONUC no són per a res eficaces, i, si no fos perquè empreses americanes tenen interessos econòmics a la zona, podrien establir una força d’ocupació i desarmament de guerrilles eficaç i més coordinada que la MONUC.

Però els Estats Units són el país que hi té més interessos econòmics, i una de les potències que més ha pressionat per a extreure els recursos, fins i tot manipulant països com Uganda, i no n’estaria gens interessat a solucionar el conflicte, a no ser que la seva societat estigués posicionada a favor, cosa també bastant difícil.

Solució Basada en la Organització de les Nacions Unides

Un problema global en l’actualitat és el Consell de Seguretat de l’ONU, degut a la falta de democràcia que té un dels òrgans de poder més importants del món. Els membres permanents no haurien d’existir, i per altra banda, s’haurien d’allargar les estades al consell de tots els membres provisionals.

L’ONU té molt de poder, però no el pot exercir perque si un dels cinc països permanents al consell exerceix el dret de vot, les propostes no prosperen i esdevé un òrgan ineficaç.

Els Estats Units són un dels membres permanents, i amb els interessos de Cabot Corp, Phelps Dodge, Anglo-America, OMGroup, Freeport McMoRan, entre d’altres, amb ex-secretaris d’Energia entre les seves files, no li convé econòmicament la pau al Congo. També ho són França i el Regne Unit, que han participat en l’expoli del Congo a través d’empreses o ajudant altres països.

Només amb l’apertura del Consell de Seguretat, i la dissolució de la permanència, es podria aplicar la solució d’una actuació eficaç i neutra de l’ONU i una MONUC sense corrupció ni interessos.

Solució basada en el Capitalisme

La voràgine a la que estàn sotmesos els congolesos es podria pal·liar amb la privatització de les explotacions mineres, és a dir, que les empreses que adquireixen el coltàn ara per ara de guerrilles, haguéssin d'explotar les mines elles mateixes, contractant els propis congolesos com a mà d'obra o personal extranger. Això estaria lligat a les guerrilles, ja que aquestes es mantenen amb els diners que les empreses els donen pel coltàn, si les milícies desapareixen de la cadena, no rebran financiació, per tant, deixaràn de comprar armes i no tindrien tant de poder.

Amb la desaparició, almenys parcial, de les guerrilles, els treballadors tindrien una major estabilitat i protecció, i els que no treballéssin a les mines, es dedicarien a l'agricultura, que ara és quasi inexistent degut a que les guerrilles s'emporten les collites i maten els agricultors. Així la fam ja no seria un problema tan catastròfic, tot i que el capital de les mines continuaria sortint del pais, almenys no afectaria el dret a la vida dels congolesos.

Aquesta opció sembla la més factible de totes, ja que beneficïa les empreses, que hi guanyen eliminant les guerrilles com a intermediaris, la seva imatge no es veu envoltada de la ilegalitat actual i s’asseguren el subministrament.

Per altra banda, la población en surt ben parada al tenir treball, sigui en les mines o en l’agricultura, i en qualitat de vida, per la suficiencia alimentària i la fi de les matances.

Solució basada en Ruanda

És bastant clar que una de les causes fonamentals del conflicte és el petit estat de Ruanda. Aquest país rep més ajudes del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial que la República Democràtica del Congo, tot i tenir molta menys població i un desenvolupament substancialment major.

Una manera de restar poder econòmic a les empreses, i en conseqüència poder militar a les guerrilles, seria paralitzar les ajudes a Ruanda, un bloqueig comercial, o fins i tot una supervisió de l’economia per una ONU reforçada.

Això tallaria el subministrament a les grans empreses de tecnologia, ja que Ruanda és pas obligat en la cadena, el que faria augmentar els preus, però també tallaria el finançament del conflicte, ja que les milícies no obtindrien els diners de les corporacions.


Les solucions a aquest conflicte, en general, sense una resposta ètica occidental, es poden considerar una utopia, ja que es necessita una acció decisiva que doni un cop de puny sobre la taula. Però, com sempre, els interessos econòmics prevalen, així que continuarem somiant en un Congo lliure i pacífic. Algunes de les solucions aporten projectes que permeten una millor qualitat de vida dels congolesos a curt termini, i d’altres que necessiten un temps per a desenvolupar-se. En tot cas, sense l’aportació de la Unió Europea i els Estats Units com a superpotències democràtiques a una solució viable i desinteressada, el Congo continuarà essent un punt negre en un continent ja de per sí prou oblidat.



[1] Haití (1915 i 1994), Panamà (1989), Granada (1983), Cambodja (1970), República Dominicana (1965), Vietnam (1962), Cuba (1961) i les Colònies Espanyoles (1898), sense remuntar-nos més enrere.