L'Imperi de la Telebasura

Ahir va succeïr un fet que em va regirar l'estómac. Crec que aquest post és quelcom que necessito fer per necessitat. Ara tothom se'n recorda de CNN+ i de "oh com n'era d'alt nivell i què professional" i mil gilipollades més. Mirava bastant la CNN+ sobretot per la nit, i la preferia al 3/24 perquè havien variat el seu programari amb apartats que no eren estrictament informatius però si d'actualitat.

He estat seguint el comiat dels presentadors a través de Twitter i YouTube i se m'ha regirat l'estómac quan el vídeo s'acabava i començava el nou canal Gran Hermano 24 Horas. Era tètric i sàdic alhora.

Un canal com CNN+ substituit per una merda sobre un Reality Show que mostra la cara més repugnant de l'estat espanyol. Els capos de tota aquesta degradació d'estat són, com no, Telecinco (en aquest cas) i Antena3. Aquests canals són els responsables de la "chonització" de la societat, i d'apostar per graelles plenes de merda i seccions que l'únic que fan és idiotitzar la població.

Ho ténen ben clar.

Als joves, merda. Posa'ls sèries on hi surti tios en boles, o almenys que ensenyin carn per a que les nenes i els marietes s'hi quedin incondicionalment. Posa quatre xorrades més, lliga un culebrón, posa-hi alguna tia que estigui bona i ja està! D'aquí hi surten Física o Química, El Internado, i molts més!

A les senyores, chonització. Aquí hi ha Belén Esteban, Jorge Javier Vázquez, Lídia Lozano, Donde estás Corazón, i aquest programa que té molts noms i molts espais, però que en realitat és tot el mateix: Salsa Rosa (2002-2006), Aquí Hay Tomate (2003-2008), Dolce Vita (2006-2008) Sálvame (2009-)

Després també Realitys, que, si, admetreu que la majoria vau mirar la primera temporada de Gran Hermano, o potser com a molt la segona. Ara van per la 12ª, i n'han parit molts més, el format surt rendible: Hotel Glam, Las Joyas de la Corona, Supervivientes, Esta Cocina es un Infierno, La Casa de tu Vida, La Isla de los Famosos, Hombres y Mujeres y Viceversa... (Els he mirat en una web, no m'en recordava de tots).

L'única cadena que encara es salvava era Cuatro', que no ha atacat per la banda rosa de la televisió. Però ara Gestevisión i Prisa han unit o no sé què cony han fet amb la televisió, que Telecinco ha fagocitat Cuatro'. Bé, el país va com va, i al final, acabarem tots éssent uns chonis, i ja veureu, que al final la Belén Esteban acabarà presentant-se a unes eleccions.

Ernest Lluch, la conseqüència del diàleg

Imatge de www.noucicle.com

Crec que és obligatori abans que acabi aquest any, commemorant el Xè aniversari del seu assassinat, fer un homenatge, des de la més estricta humilitat, a un polític emblemàtic de la història recent del nostre país i que patí una sort que horroritzà la nostra societat.

M'he estat llegint la seva biografia per fer un resum amb el que sabia, com vaig fer amb Politkóvskaya o les Madres de Plaza de Mayo.

I no per mandra, ni molt menys (m'he passat el dia tirat al llit i al sofà i encara em queden hores), però més aviat per respecte, prefereixo aquesta biografia o descripció del "llegat humanista" com l'anomena la web (www.fundacioernestlluch.com). Les altres biografies no estàven fàcilment i d'una font fiable en català, i com aquesta sí que l'és, aprofito per penjar l'original.

Ernest Lluch, Catalunya

Vilassar de Mar (21 de Gener de 1937) - Barcelona (21 de Novembre de 2000)

Ernest Lluch era un intel·lectual valorat, un polític respectat i un comunicador enormement popular, quan l’assassinaren el 21 de novembre del 2000. Investigador, escriptor, professor, parlamentari, ministre, rector d’Universitat, articulista, tertulià... tot això fou Ernest Lluch, i per tot això se’l recorda, se’l reconeix i estima.

La seva vida compromesa en la defensa de les llibertats va ser precoç. Quan era un jove estudiant es va sumar a l’oposició democràtica al franquisme esdevenint el representant democràtic dels alumnes de la Facultat d’Econòmiques. Ja com ajudant del catedràtic Fabià Estapé, fou expulsat de la Universitat de Barcelona per la seva significació política. Durant la dictadura fou detingut diverses vegades per participar en moviments socials i polítics contra el règim. El seu activisme continuà a València, on fou vice-degà de la Facultat d’Econòmiques i fundador del Partit Socialista del País Valencià. Mort Franco continuà amb el seu compromís militant i tornà a Catalunya el 1977 on va ser elegit diputat per Girona amb la coalició “Socialistes de Catalunya”, del qual el 1980 en fou portantveu en el Congrés dels Diputats. El 1982 formà part del govern socialista com a Ministre de Sanitat i Consum, des del qual i fins a 1986, enfrontat als sectors més conservadors del món sanitari, va generalitzar la cobertura sanitària estatal i va crear el departament dels drets del consumidor, per primera vegada a Espanya.

Deixant la política professional va concentrar la seva activitat principal a la universitat, a la docència i investigació. El 1986 va guanyar la càtedra de Doctrines econòmiques de la Universitat de Barcelona i entre 1989 i 1995 fou rector de la Universitat Menéndez i Pelayo que rellançà a una nova etapa d’activitat i presència. Paral·lelament a una permanent acció pública com a articulista, tertulià i comentarista polític, continuà amb els seus treballs minuciosos i erudits especialment d’història i pensament econòmic. Fruit d’aquestes recerques ens deixà just acabades dues obres sobre el segle XVIII que essent històriques tenien una connexió directe sobre els problemes dels nostres dies. Era un coneixedor profund de la qüestió nacional catalana i per això s’interessà tant pel País Valencià i, el darrers anys per Euskadi. S’enamorà talment del País Basc que hi posà pis i hi passava temporades. Estudià a fons el problema basc i es comprometé una i altra vegada a favor d’Euskadi, la seva identitat i la seva cultura, contra els violents i a favor del diàleg, cercant camins constitucionals per resoldre els problemes. I fou per aquestes idees que el van matar.

Transport Públic Gratuït

Aquest post és bastant especial. A molt estirar es podria considerar política, tot i que tracta de transports. Aquí em vull plantejar la gratuïtat del transport públic, és a dir, que no paguéssim quan anem a utilitzar el metro, el bus, tram, tren, etc... Aquesta acció, la de validar les nostres T-10's, seria, més que eliminada, traduïda en un impost de transport sostenible, que cobriria els gastos de la xarxa de transport públic i que pagaria tothom, fins i tot qui no l'utilitza, penalitzant així l'ús del vehicle privat. 

Per altra banda, seria un estalvi molt considerable, ja que, posant l'exemple de la xarxa de metro de Barcelona com a plantilla per a l'explicació, quant es gasta TMB i FGC en validadores, màquines expenedores de bitllets, revisors, els propis bitllets...?

Fa un temps vaig llegir un article en el que es parlava del frau al metro. Col•locar 3 màquines validadores de bitllets noves substituint els torniquets en l'accés d'una estació costava X€. Les estacions tipus de la nova L9 en ténen 6 de mitjana. Sort que ténen un sol accés, ja que només en les 12 noves estacions del tram IV (compto Santa Rosa, que li queda poc per obrir) s'han gastat 46X€. I ja no sé quant costen les expenedores. 

És una despesa molt important i que tarda molt en ser amortitzada. Pensem que els bitllets que paguem i gastem només signifiquen un 50% de la financiació del transport públic. Llavors perquè no fer el 100%?

No hi hauria frau, ja que tothom es "colaria" i pagariem tots igual a casa, tampoc farien falta els revisors, que, sense reduir la despesa (no estic dient que paguéssim menys) se'ls podria reconvertir en agents de seguretat, ja que una de les problemàtiques del metro és la seguretat.

Aquells diners que es dediquen als catxarros que posen per tot arreu per les T-10's es podrien dedicar, per posar exemples, a adaptar amb ascensors estacions que no en ténen, que són unes quantes:

L1 Rambla Just Oliveras
L1 Torrassa
L1 L5 Plaça de Sants
L1 L3 Espanya
L1 L4 Urquinaona
L1 Clot
L3 Poble Sec
L3 L4 Passeig de Gràcia
L3 Vallcarca
L4 L5 Maragall
L4 L5 Verdaguer
L4 Jaume I
L4 Ciutadella
L4 Bogatell
L4 Llacuna
L4 Poblenou
L4 Selva de Mar
L5 Collblanc
L5 Virrei Amat
L6 L7 Gràcia
L6 Sarrià
L7 El Putxet

També millorar les andanes d'algunes estacions deteriorades, noves ampliacions, millorar instalacions en general...

Pensem que a la L9 s'hi ha d'inaugurar en els pròxims 4 anys 40 estacions més, més la d'Ernest Lluch de la L5. Això són 41 estacions, multiplicades per 6 validadores, 246, i això pel preu d'una validadora: 246X€. Es gastaràn 246X€ en 4 anys que no fan falta. 

Per altra banda, l'impost que proposo seria sostenible, ja que penalitzaria aquells ciutadans que utilitzen el vehicle privat, que també finançarien el transport públic. Pensem ara en la demanda. Si és gratuït, hi haurà gent que ara no l'utilitza que començarà a utilitzar-lo, en detriment del cotxe, que sortiria més car bàsicament perquè més barat que lo gratuït no seria. 

No és una bona idea? Jo crec que estaria molt bé!

(El preu de les X aquestes el posaré quan trobi l'article o ho descobreixi per algun altre lloc)

Foto del vestíbul de l'estació Església Major de la L9 del Metro de Barcelona. Font: www.trenscat.cat

Chirvoni Ruchnikow: L'última dictadura a Europa

Com era d'esperar, la jornada electoral a Bielorrússia ha acabat malament. El candidat que ha guanyat és el que ha guanyat en totes i cada una de les eleccions dels últims 16 anys. L'últim dictador d'Europa continuarà, almenys, fins 2015, o fins quan vulgui, ja que ha eliminat el límit de dues legislatures.

Les notícies informen que hi ha hagut un munt de ferits al centre de Minsk, entre ells els candidats Vladimir Niklajew, Vitali Romaschewski, Sergei Statkewich i Andrei Sannikow. L'oposició es veu que en aquestes eleccions han estat millor tractats, però això no és gaire palpable en la pràctica, tal com veiem, i tampoc garanteix una salud democràtica.

"Respublika Belarus, Aposhnjai Diktaturaj u Europe!"

Em pregunto què deuen pensar els bielorrussos quan llegeixen a la premsa extrangera que el que s'aixeca com el seu líder nacional (líder d'un país fracturat) és l'últim dictador d'Europa.

Aleksandr Lukatschenko tonteja amb occident i amb Rússia aleatòriament, segons li convingui, i això li dóna la subsistència del seu govern. Utilitza el nacionalisme bielorrús quan li convé, en contraposició a Rússia, tot i que el 60% de les importacions i el 35% de les exportacions són amb Rússia, i el rus és la llengua del 72% de la població.

Però igual com desvariejava Hitler o el mateix Franco, a Lukatschenko se li'n va la pinça, i proposà a Rússia crear una organització supranacional entre els dos països, l'Estat de la Unió (ru: Союзное государство / be: Саюзная дзяржава). El dictador n'estava encantat, tot i que quan Putin arribà al poder, li parà els peus.

Com es deuen sentir els bielorrussos quan hi ha centenars de ferits en una manifestació pel frau en les eleccions? Quan la TV Russa i Kazakh emeten un documental ridiculitzant el seu president? Perquè Rússia recolza un govern que l'ataca constantment?

No m'agradaria estar en el lloc d'un bielorrús. 

Anonymous, el nou actor en la polèmica de WikiLeaks

Mastercard, Visa, EveryDNS, Amazon, Tumblr, SGAE, el Ministerio de Cultura, el Blog de Sarah Palin... totes aquestes planes web són les víctimes d'una massa de ciberactivistes que han sorgit arreu del món des del macrofòrum 4chan.org.

Els diaris en van plens, i El País recull la notícia de mà de tres periodistes que se n'han estat informant. Existien abans de la polèmica de WikiLeaks i el seu primer ciberatac fou per a l'Església de la Cienciologia (un dels seguidors més famosos n'és Tom Cruise), però ara s'han aliat amb WikiLeaks per tancar tots els portals que hagin retirat el suport a l'organització de Julian Assange.

Entre aquests hi ha Visa, Mastercard i PayPal per no deixar fer pagaments a WikiLeaks, la Fiscalia Sueca (www.aklagar.se) pels falsos casos de violació (es vincula una de les denunciants amb la CIA i l'altra té un blog on explica "com venjar-se legalment d'un home"), i també Amazon, EveryDNS i les webs dels advocats de les denunciants per les violacions, entre d'altres.

Hi ha hagut altres atacs informàtics, com de Rússia a Estònia, de la República Popular de la Xina a la Xina vertadera (Taiwan) i també d'Israel a l'Iran, però ara és quelcom generalitzat...

Estem davant de la primera Ciberguerra?

WikiLeaks: Un Repàs Superficial

Aquests dies El País i altres diaris mundials estàn traient a la llum documents que WikiLeaks els envià, i estem rebent un bombardeig constant de marujeos, trapicheos i afers de suma importància.

Aquest post serà actualitzat i segurament dividit per a una major comprensió.

Europa

• Calificacions de diversos caps d'estat europeus com Zapatero (És astut i no soporta que li portin la contrària, és un esquerrà passat de moda), Berlusconi (Es fot unes farres de cal déu i no descansa adeqüadament), Sarkozy (arrogant i impertinent), Vladimir Putin i Dmitri Medvédev (Són Batman i Robin, Putin definit com un "Macho Alfa").
• Programa de Seguretat als Estats Balcànics més Polònia que podria haver irritat Rússia i es portà en secret.
• Estats Units presionà el govern espanyol per a aconseguir la anomenada Ley Sinde.
• Espanya estava al corrent dels vols de la CIA en territori espanyol (Palma de Mallorca, Barcelona, Màlaga i Tenerife) i els acceptà amb la garantia dels Estats Units de que pogués mostrar una fortalesa i seguretat suficients, però ho ocultà al públic i quan es descobriren negà conèixer res sobre el tema.

Amèrica

• Interès per part dels Estats Units d'internacionalitzar l'Amazones amb l'excusa de lluitar contra l'islamisme creixent al Brasil, així com fixació i temor pels reductes terroristes a la triple frontera entre Brasil, Paraguai i Argentina.
  
• Acusació dels Estats Units a Veneçuela de finançar el narcotràfic i el govern corrupte de Daniel Ortega a Nicaragua.
• Preocupació de Hillary Clinton per l'estabilitat mental de Cristina Fernández de Kirchner.

Àsia

• Xina prefereix una Corea capitalista amb el poder concentrat a Seül que una Corea dividida, amb presència militar nord-americana i una amenaça constant de guerra.
  
• Xina i Corea del Nord desconfien mútuament però Xina recolza econòmicament Corea del Nord per interessos d'estabilitat i econòmics.
• El soldà de Kuwait digué a l'administració Obama que els presos de Guantánamo eren criminals irreductibles i que per tant, no calia pagar 85.000 euros per acollir un près a Europa, que era preferible que se'ls abandonés en una zona de guerra.
• Països del golf aràbic/pèrsic (Qatar, Emirats Àrabs Units, Aràbia Saudita) reclamen a Estats Units una guerra preventiva contra l'Iran abans de que aquest s'armi nuclearment.
• Les famílies benestants de Jeddah, a l'Aràbia Saudita, es salten la llei islàmica, sabent-ho la familia reial saudita.

Àfrica

• Espanya recolzà el cop d'estat de Mauritània el 2008 per no tenir un govern titella d'Al-Qaeda a 300 quilòmetres de les Illes Canàries.
  
• França tem que Senegal es converteixi en un estat fallit.
• Líbia amenaçà el Regne Unit si no extraditava el terrorista Megrahi, responsable de l'atemptat de Lockerbie.

Afers Transcontientals

• Estats Units considera d'un alt valor estratègic zones com els gasoductes d'Àsia Central, l'estret de Gibraltar, la frontera EEUU-Mèxic, el gasoducte Argèlia-Espanya, la selva amazònica i les preses que hi ha, l'institut Grífols a Barcelona i les empreses bioquímiques de Ludwigshafen a Alemanya, entre d'altres.
• Estats Units ha espiat diplomàtics de les Nacions Unides demanant fins i tot mostres d'ADN.

Uns Apunts del Perquè de l'Oposició a l'Església

Avui abans de dutxar-me, que és quan repasso Twitter, Facebook, Mail i Blogs he llegit una entrada d'un blog que parlava sobre la capella de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Allà hi havia la postura de que els catòlics estàn perseguits a l'estat espanyol i que hi ha un anticlericalisme com el dels anys de la Segona República, com declarà Joseph Ratzinger durant la indesitjada i polèmica visita a Barcelona.

No posaré el link d'aquest blog aquí perquè passo de donar-li promoció a una persona amb idees preconstitucionals que vol el respecte per a ell i el seu col·lectiu que no té per a les idees contràries. Més que del follón que hi ha amb la capella, vull parlar de les postures de l'església catòlica i de les hipocresies que escupen aquesta mena de gent. 

Un dels comentaris deia que l'únic que hem aconseguit amb la constitució són matrimonis homosexuals (ell en diu unions), divorcis, i coses d'aquestes que tant els enfurismen.

Bé, per altra banda reclamen llibertats com tenir la ditxosa capelleta i que no critiquem el valle de los caídos o altres actes de l'església tacats de sang innocent.

I jo arribo a una conclusió: Estem al final de l'etapa del cristianisme majoritari, la gent no estima Déu, Jesús, i el senyor del Vaticà perquè han acabat fins els collons. Hem arribat a un punt en què la societat detesta l'església com a institució d'una manera espectacular, més que la política, que ja és dir.

I perquè? Per la seva actitud, les opinions que recolliren en un estudi fa unes setmanes uns sociòlegs sobre els joves deien que l'església clamava molt per la seva llibertat però que en la realitat, es ficava i criticava les vides de les persones.

Jo crec que l'església hauria de procurar pel modus vivendi dels seus fidels, que són els que es sotmeten voluntàriament al seu control social.

Si l'estat vol legislar a favor del que considera legal la majoria de la societat, ho ha de poder fer sense presions religioses. L'església ja sancionarà els actes que facin en el seu ramat envers aquestes lleis, però en cap cas s'ha de fotre en el que no li importa.

Una altre cosa és la doble moral. La majoria dels catòlics fervents pensa que l'homosexualitat és una abominació i que els matrimonis només poden ser anomenats així si hi ha un home i una dona. I ja no parlem de les adopcions per part de matrimonis homosexuals, on argumenten que els nens necessiten un referent patern i un referent matern. Llavors, la pregunta és, perquè recolzàven la candidatura d'Alícia Sánchez-Camacho, si és mare soltera per "jeringazo"? Aquesta és una de moltes!

El mateix passa amb els fills homosexuals, sense anar més enllà. O per exemple, la successió de lleis on el Partit Popular va estar ferventment en contra, com el divorci, després de la qual molts "populars" es divorciaren, la legalització de l'abortament, després de la qual famílies catòliques ja no tenien que pagar viatges a les seves filles uns mesos a Londres "esque está estudiando". I el mateix passà amb els matrimonis homosexuals.

Em pregunto perquè pensen que el divorci és tant dolent. Mantenir una unitat familiar que no s'estima és millor que formar-ne de noves? Jo sóc fill amb pares separats, i crec que els beneficis de veure els meus pares feliços amb altres parelles sobrepassa amb escreix tenir una sola casa i una sola família. Què li veieu de malament? Que és diferent al que es feia abans? No ho entenc en absolut.

Hi ha un moment en què tot això t'arriba a cansar, i renegues de l'església, és el que hi ha, i no hi podeu fer res, perquè cada vegada hi ha més ateus, i també augmenta el nombre de creients que professen la religió com volen, perquè diuen que l'església, o té uns valors que no respecten les bases cristianes, o bé la doble moral els ha decepcionat.

I després dieu que els altres no us respecten, doncs sigueu realistes, no us mereixeu cap respecte, us fiqueu en les vides de les altres persones sense miraments, ens jutgee per les nostres opcions sexuals, la nostra visió de la vida, la nostra manera de relacionar-nos amb altres persones...
Després us queixeu de que no volguem una capella!

Deixeu-nos en pau!

Una Bufetada més que Necessària

Ahir per la nit vaig caure en el fet que, suposo per les eleccions, m'havia passat per alt un dels afers més trascendentals de la diplomàcia en els últims anys, o dit d'altra manera, de la mà de Julien Assange la política internacional s'ha convertit en un marujeo de què han dit o no els Estats Units sobre al·liats o enemics, i també quina és la política dels al·liats de Nord-Amèrica envers tercers països, en especial Iran i Corea del Nord. 

La Hillary s'ha intentat tapar el cul dient que això és un atac a la comunitat internacional i fent una maniobra entre distracció i intent d'implicació dels altres afectats.

250.000 documents són molts documents.

N'hi ha algun que, o no té valor, o està codificat, com l'únic enviat des de Lima.

Però molts posen a parir Zapatero, de qui diuen un dirigent d'esquerres passat de moda, Sarkozy, a qui acusen d'arrogant, Berlusconi, que es fot unes farres de cal déu, Putin i Medvédev els compara amb Batman i Robin, i Gaddaffi segons la diplomàcia nordamericana, és un adicte al bottox.

La pitjor part se la porta Cristina Fernández de Kirchner, qüestionant-ne Hillary Clinton sense miraments, si està bé del cap.

L'excusa de que la filtració posa en perill moltes vides no se la creu ni la mateixa secretària d'estat, no fotem, tot són chismorreos i política-ficció.

Altres temes que aborda el "Cablegate" és una eventual guerra amb la República Islàmica, on els països del golf pèrsic/aràbic com Bahrain, els Emirats Àrabs Units, o l'Aràbia Saudita, demanen als Estats Units que ataquin ja l'Iràn, que prefereixen una guerra curteta que un Iràn nuclear.

Corea també en surt maca, i s'ha descobert que la Xina ja no confia en Pyongyang ni a la inversa i que hi ha hagut apropament de postures entre Beijing i Seül. Això podria ser un altre pas o en la resolució del conflicte coreà o en la seva complicació. En tot cas, no és quelcom intranscendent.

Els dirigents afectats no diuen res rellevant, es queixen com era d'esperar. El que sí que sorprèn és el portal Amazon, que ha bloquejat totes les entrades del seu buscador relacionades amb WikiLeaks. Presió del govern nordamericà? No crec que fós per iniciativa pròpia. La veritat és que és bastant anecdòtic, perquè Amazon... Ja em diràs tu, si ho féssin a Google encara...

Podria fer un post sencer sobre les represàlies, però bé, resumint-ho molt, la web de www.wikileaks.com va patir un atac informàtic, han detingut no-sé-qui del Departament d'Estat dels EEUU, i segurament s'intentaràn carregar Julien Assange a la manera Litvinenko amb el menor ressò possible.

La meva valoració personal de la filtració: Després de tot el que han fet els Estats Units, es mereixen un toque així.

Unió Social

La Unión Social nace como una iniciativa pacífica popular.

Echando la vista atrás mucha gente está de acuerdo en que a principios del XXI presenciamos un escenario mundial desfavorable a los Derechos Humanos. Hay potencias muy influyentes que no conocen la democracia. Los derechos de sus ciudadanos son vulnerados flagrantemente y toda resistencia silenciada.

Por otro lado están las democracias tradicionales, en Europa y los Estados Unidos, que año tras año demuestran que sus ideales son traicionados por ellos mismos. Su ciudadanía está disfrutando de un estatus de superioridad frente al resto del mundo pero apoyan movimientos o estados no democráticos fuera de sus fronteras si ello favorece sus intereses sin tener en cuenta millones de vidas humanas.

Entrando en este nuevo siglo la ciudadanía mundial ha de movilizarse para conseguir que sus gobiernos e instituciones no pisen los Derechos Humanos y queden impunes. Recientemente hemos asistido a carnicerías que han hecho mella en la conciencia de muchos occidentales: las Guerras de Irak y Afghanistán. Es algo que no puede volver a ocurrir.

La Unión Social está abierta a todas las personas, pero también grupos de presión, ONGs, empresas y cualquier tipo de asociación.

El objetivo de Unión Social está en ejercer presión sobre los movimientos antidemocráticos, discriminatorios de toda índole (xenofobia, homofobia, sexismo, entre otros) de un modo pacífico.

Rechazamos el militarismo y reconocemos la autodeterminación y la igualdad. La decisión del pueblo es la que tiene que prevalecer, por encima de la de sus gobernantes, instituciones o élites.

Siguiendo la obra que empezaron periodistas, activistas y políticos como Anna Politkóvskaya, Christine Schuler Descryver o Aung San Suu Kyi, creemos que la movilización pacífica es la mejor y más justa estrategia para expandir nuestros ideales.

Carta a Primer Catalunya

L'independentisme ha sofert una devallada de vots i escons. No ens consolem amb suposicions de què hagués passat si haguéssim presentat una candidatura única.

Ara el que compta és fer autocrítica i veure que els independentistes hem comès molts errors. Un d'ells, atomitzar-nos i que el nostre electorat ens vegi com a partits sense cap tipus de credibilitat. Els personalismes no són bons, però les sortides de tò tampoc. El que ha passat aquestes eleccions és vergonyós i no pot tornar a succeïr a l'independentisme.

Ara toca pensar en què l'hem cagat, fer que el nostre electorat confïi en nosaltres i el·laborar un projecte comú que esdevingui un referent nacionalista modern.

Salut i Estat Propi!

Leo Gerard Funés Martín

Dilluns de Ressaca

Ara mateix sóc al metro a Santa Coloma, feu socialista com pocs altres i us podria dir que veig cares llargues, algú comentant la jornada i tal, pero la veritat és que la gent porta la cara de sobat de cada dia i no sento ningú que parli de les eleccions.

Però l'hòstia va ser més que considerable, sobretot pel PSC i ERC. Iniciativa va sortir-se'n més o menys ben parada, i curiosament era l'única que no despotricava del difunt tripartit.

És quelcom clar que molts electors del PSC o s'han abstingut o són no-nacionalistes que han apostat per l'altra opció d'aquest caire, el PP, cosa aquí que resulta curiosa pels que estem acostumats a un arc parlamentari ple de coloraines, però que a Espanya succeeix cada legislatura.

A ERC l'han follat per totes bandes, perdoneu les paraules vulgars però realistes, i els seus vots del 2006 han corregut cap a Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament, o en gran mesura, a Convergència i Unió com a càstig doble, pels republicans i els seus ex-socis de govern socialistes.

L'electorat de CiU ha triomfat espectacularment i no hi ha res a discutir, la dreta torna a la Plaça Sant Jaume, què hi farem.

El que més m'alarma és l'auge de la resta dels partits, que realment em fan creure que realment hi ha una Catalunya fosca i casposa entre nosaltres.

Un segon, que baixo a La Sagrera.

Com us deia, una Catalunya oculta ha sorgit en forma de vots per regirar-nos l'estómac als que creiem que la xenofòbia és una de les pitjors armes per recórrer a la ciutadania, i aquesta ha picat i amb escreix. El Partit Popular ja torna a ser la tercera força política tot i tenir una actitud beligerant amb Catalunya fora de les nostres fronteres, i haver anat per Espanya dient que el nou estatut de Miravet trencaria Espanya. La caspa resultant d'Alícia Sánchez-Camacho i companyia s'ha traduït en 18 escons, i gran preocupació de l'esquerra. Realment Catalunya és així? 

I sort hem tingut que Plataforma per Catalunya finalment no ha tingut representació, tot i que al principi se li atorgaven 3 escons. Aquesta formació, tot i ser liderada per un franquista declarat, és com el mal menor per a la gent de dretes. Molts catalans que són xenòfobs però no votarien el PP per qüestions d'identitat, o propis votants del PP i CiU que han vist una alternativa més radical en Josep Anglada.

Quasi ja acabant l'espectre hi ha Ciutadans - Partit de la Ciutadania, cèlebres pel seu exhibicionisme que aquesta campanya han incorporat també altres opcions, i que es mantenen amb 3 escons, sempre ballant entre l'esquerra i la dreta. Els diuen que són d'esquerra i la gent els veu com un partit "fatxa". 
Personalment també em fan bastant "gore".

I per últim, l'amarga sorpresa, Solidaritat, que ha sabut captar el votant amb una campanya pròpia de partits més grans i consolidats (et trobàves més publicitat de SI que de ICV-EUiA).

El desencís dels independentistes amb Esquerra per haver pactat amb el PSC durant dues legislatures ha portat molts votants tradicionals, i també dirigents republicans, a abandonar els grocs i anar-se'n amb en Laporta. I 39.898 han preferit obrir-se de cames a en Carretero.

Abans ho he penjat al facebook i no me'n recordo exactament de les xifres, però sumant els ~215.000 d'Esquerra, els 102.000 de SI, i quasi 40.000 de RI-Cat, esdevénen 357.000 vots. El PP n'ha tret 384.000 i ha obtingut 18 escons. Amb això vull fer veure que si ens haguéssim deixat de personalismes, i de "jo faig un partit perquè he sigut president del Barça, i com no em donaràn un lloc de pès així com així a Esquerra, pa chulo chulo mi pirulo", doncs hauriem sortit amb més que 14 escons entre els dos partits independentistes. Jo no sé de què collons estàn orgullosos els de SI, però bé, ells faràn. 

Només espero que Laporta no cremi el seu electorat i de retruc l'electorat independentista en general amb el discurset de la proclamació unilateral, que quatre anys amb el tema, n'acabarem fins la cebolleta.

Bé, ja arribo a la uni. Com diu Gerard Way a la cançó que ara escolto, i que em va com l'anell al dit, "Heaven, help us".

Yeongpyeong: Qüestió Mundial

Ahir Corea del Nord onejà bandera de guerra al provocar la seva veïna democràtica (de veritat) amb un bombardeig sobre població civil a l'illa fronterera de Yeongpyeong, de Corea del Sud. 

El govern de Lee Myung-Bak va respondre amb un altre bombardeig i acusacions mútues de voler provocar una guerra fratricida.

El règim nord-coreà ha bombardejat Yeongpyeong, i conseqüentment, ha posat en risc la seguretat de 60 milions de persones, perquè necessita cohesionar-se.

El major problema és el context on succeeixen els fets: Corea és enmig de les dues grans potències mundials: El Sud el recolzen els Estats Units, i el Nord, primer ho va fer la Unió Soviètica, i ara la Xina. 

Cal disseccionar els factors que han provocat el bombardeig nordcoreà en aquest precís moment. 

El règim, tot i l'hermetisme que es respira, està en constant tensió. L'estirp presidencial s'ha garantit un relleu generacional que segurament no agrada a molts dels que ostentàven el poder fora de la família, ja que no només s'ha col·locat en primera fila a Kim Jong-Un, sinó també a diversos parents de l'actual líder Kim Jong-Il. 

Un altre factor és la fam constant i crònica que pateix la població nordcoreana, que ja ha passat més enllà de ser una crisi humanitària cap a una crisi ideològica i d'estat: Ningú creu ja en el règim. No sé si ja vaig dir en un altre post que els nordcoreans medeixen de mitjana deu centímetres menys que els seus parents a Seül. 

El drama de les persecucions no ha deixat de banda el règim estalinista, a part de per definició pròpia, i ja són molts els desapareguts per sospita externa, i també per professar qualsevol religió (ja sabem que la més irracional de les pors en aquest tipus de règims és a qualsevol organització que no sigui fèrriament controlada per l'estat, com el Falun Dafa a la Xina).

El descrèdit ha arribat a límits quasibé còmics: el govern construí a finals dels anys 80 un immens hotel de 500 metres d'altura al centre de Pyongyang: L'hotel Ryugyong. L'estructura fou acabada, havent ja gastat uns recursos que hagueren ajudat molt la població a sobreviure a la fam dels anys 90. Quan s'anava a iniciar els treballs finals, es detectaren problemes d'estructura i de qualitat del ciment de l'hotel. Hauria estat molt car volar una estructura piramidal de 500 metres. I allà ha quedat. Tal fou la vergonya que els habitants de Pyongyang ténen prohibit indicar, si preguntes, on és el Ryugyong, encara que el tinguin davant dels nassos.

El factor clau, i que dificulta moltes negociacions és la tinença d'armes nuclears per part del règim. La gran anècdota és com un país que està fet una merda, amb una població desnutrida i amb unes sancions internacionals de les que pocs països se'n sortirien a dures penes, hagi aconseguit armes nuclears. La major sospitosa és la República Popular de la Xina, de la que ja m'ho crec tot.

El problema és que tenim un conflicte localitzat geogràficament però amb un risc d'expansió brutal, amb la Xina i els Estats Units. Tots dos també amb armes nuclears.

Aquest seria el primer conflicte armat que podria suposar l'inici d'una guerra freda entre les dues grans potències, cosa que no és broma, ni fa gaire gràcia vista la mà dura del govern xinès quan se li toquen els collons.

Per la seva part, Corea del Sud és la gran perjudicada, la que rebria de tots costats al estar situada al punt més calent.

Però, un segon. No us fa ràbia haver de parlar de coses com guerres nuclears al segle XXI?

Madres de Plaza de Mayo: Un Veritable Amor de Mare

Madres de Plaza de Mayo, Argentina

Buenos Aires (1977 -)

És una associació que es conformà per a recuperar en vida els desapareguts durant el govern militar a Argentina.
Posteriorment altres objectius fóren buscar i processar els culpables i seguir la lluita política dels que vàren morir per la causa.

La seva lluita començà el 30 d'abril de l'any 1977 degut a les desaparicions dels seus fills durant la dictadura, un nombre estimat en 30.000, per a poder tenir una audiència amb Jorge Rafael Videla. 

El fet d'escollir la Plaza de Mayo fou perquè allà, davant de la Casa Rosada, era on hi havia normalment les manifestacions polítiques. 
Degut a que els policies no les deixaven, per llei, concentrar-se en grups de més de dues persones, començaren marxes de dues en dues al voltant de la piràmide central de la plaça. 

El desmebre del mateix any algunesadres de Plaza de Mayo començaren a desaparèixer, entre elles Azucena Villaflor de Vicenti, Esther Ballestrino de Careaga i María Ponce de Bianco, les tres fundadores.

Durant el mundial de futbol de 1978 a l'Argentina, els mitjans de comunicació les entrevistaren i les donaren a conèixer al món. Algunes mares sortiren del país i demanaren que s'aïllés la República Argentina per a presionar el règim. 

El grup de les Madres de Plaza de Mayo cada vegada fou més extens, inclogué qualsevol tipus de familiar, i també s'extengué a l'interior del país.
Degut a la mediatització pel mundial, SAAM, una associació feminista holandesa, finançà les activitats de les Madres. 

A partir de 1981 féren les Marchas de la Resistencia annuals per a reclamar el respecte als Drets Humans i l'any següent s'oposaren frontalment a la guerra de les Malvines. 
El 1983 amb la transició demanaren reunir-se amb el president, que les ignorà. Les Madres dormiren a la Casa Rosada i l'endemà les atengueren. 

Per aquella època s'escindiren les Madres de Plaza de Mayo Líbea Fundadora, que, al revés que les altres, acceptaren les compensacions econòmiques del govern, i s'oposàven a que l'associació fós més enllà de Buenos Aires. 

Amb el restabliment de la democràcia les Madres començaren a anar per llatinoamèrica i altres zones en conflicte per recolzar la lluita pels drets humans, com Iugoslàvia, Israel, Palestina i Iraq.

"¡La vida de un joven no puede tener precio, y menos la de un revolucionario!" Hebe de Bonafini, Presidenta de l'Associació Madres de Plaza de Mayo.

Anna Politkóvskaya: La Veu de la Rússia democràtica

Anna Stepànovna Politkóvskaya (Анна Степановна Политковская), Rússia

Ciutat de Nova York, 1958 - Moscou, 2006

Fou una periodista russa coneguda per la seva oposició al conflicte txetxè i a l'administració de Vladímir Putin.

Els seus pares eren diplomàtics a les Nacions Unides. Estudià periodisme a l'Universitat Lemonosov de Moscou (on les estudiants de l'any 2010 féren un calendari en homenatge a Putin, com vaig explicar fa un temps) i la seva carrera periodística passà pel diari Izvestia i la Nóvaya Gazeta.

S'involucrà en les negociacions per a l'alliberament d'ostatges del teatre Dubrovka a Moscou el 2002 i intentà fer-ho amb l'escola de Beslan el 2004.

Rebé amenaces de mort per la oposició feroç que feia de la posició russa al conflicte txetxè i l'administració Putin al Kremlin i del pro-rus Ramzan Kadírov a Txetxènia, i publicà diversos llibres crítics com Un petit racó d'infern: Informes des de Txetxènia.

La seva actitud envers la política russa sobre Drets Humans, llibertat d'expresió i de premsa i de crims de guerra al càucas li costà la vida el dissabte 7 d'octubre de 2006, quan fou trobada morta a l'ascensor del seu bloc d'apartaments a Moscou amb dos trets, un d'ells al cap. Justament el dia de l'aniversari de Vladímir Putin.

Mai s'ha descobert qui matà, o ordenà que matéssin l'audaç periodista, ni ha hagut recolzament per part de les autoritats més enllà de l'estrictament necessari per a investigar l'assassinat.

"La gent sovint ha de pagar amb llurs vides el fet de dir el que pensen en veu alta" Anna Politkóvskaya

Això sí que no és culpa del president Montilla.

La discriminació encoberta o fins i tot manifestada obertament. Aquest no és un error del president Montilla.

La demagògia i la "política de la por" poble per poble per tota Espanya per a que la gent "sapigués" com n'era d'anti-espanyol l'Estatut de Miravet. Aquest no és un error del president Montilla.

Voler amagar què va passar durant el franquisme i obstaculitzar la recuperació de la memòria històrica. Aquest no és un error del president Montilla.

Dur a terme una campanya de desprestigi contra un jutge perquè vol investigar crims d'estat. Aquest no és un error del president Montilla. 

Tenir una doble moral amb cada llei polèmica que s'aprova: divorci, matrimoni homosexual, abortament. Perquè s'hi oposen si s'acaben divorciant, casant amb homes i abortant? Aquest no és un error del president Montilla. 

La web del PP de Catalunya va crear un joc on s'havia de disparar immigrants il·legals, entre d'altres coses, com la corrupció o el nacionalisme català, estant posats en la pell d'Alícia Sánchez-Camacho pujada en una oca. 

Degut a un petit detall (fer un joc on es dispara immigrants en una campanya electoral) van retirar el joc en qüestió. Quan hi entraves, donava error i posava: "Aunque parezca mentira, este error no lo ha provocado el president Montilla."

No cal dir gaire més, la veritat. No sóc del PSC ni defenso Montilla, però aquestes gilipollades em semblen fora de lloc, i trobo que haurien d'estar més pendents de què passa amb el joc i en què l'han cagada per a que els l'hagin tret, i també que ho paguin, en comptes d'inventar-se frases tant..."brillants".

Panem et Circenses

Hoy estaba, antes de entrar en la ducha, leyendo el País, y vi el nuevo anuncio dónde se ve a Villa y a otros dos (uno es Llorente?) arrancándose la piel a tiras en una estrategia de márqueting pseudo-justificada para fervientes seguidores: la camiseta de la selección con la que ganaron el mundial no se puede llevar otra vez, es histórica. Diseñemos otra (que me ha costado de distinguir de la anterior). Y todo me ha hecho pensar aún más cuando la presentadora del matinal de CNN+ ha dicho (no cito textualmente porque no lo recuerdo a la perfección, referente al precio del nuevo fichaje del Barça, 3 millones de €): "Será un precio reducido para el Barça pero para el resto de los mortales..." 

Y ahí he pensado: Qué coño es lo que tiene el futbol que mueve tanto dinero y que resulta ser una de las mayores preocupaciones del país?

Acaso Messi, Cristiano Ronaldo, Iniesta o unos cuantos más que recuerdo nos quitarán el hambre? Nos darán una vivienda a los jóvenes, se ocuparán de la seguridad en las calles? Qué hacen ellos para que les sigamos tan ciegamente?

Ahora no estoy haciendo demagogia comparando el futbol con la política. Lo que quiero hacer ver es que en comparación, el futbol no sirve para nada, pero entre todas las otras chorradas del país es la única que siempre ponemos sobre la mesa, la que está en el orden del día en todos los informativos. 

No estoy diciendo que se tenga que abolir el futbol ni mucho menos, no me sean ahora extremistas, pero realmente hace falta prestarle tanta atención? Darle tanta importancia?

Es, definitivamente, el panem et circenses tan sumamente estratégico que no se le puede hacer frente? Que realmente sobrepasa los límites de una evasión de la realidad, de un simple juego, y a veces llega hasta a ser un problema de estado?

Si creen que miento, véanse el capítulo de Francia en el mundial de Sudáfrica.

Me preocupa y me da rabia e impotencia que la gente esté más preocupada por el futbol y si Fernando Alonso ha ganado o no el Gran Premio en Abu Dhabi que lo que ocurre en casa, en el Congreso de los Diputados, o el Parlament. Sobretodo los jóvenes, hipnotizados!

Pero todo está pensado, regulado. Demasiada implicación de la ciudadanía no es buena para el viejo político, el que ahora controla. Nosotros a babear con los golpecitos que le dan cuatro tios a la pelotita en un recinto que estamos mejor callados.

Sí, después de haber luchado tanto para poder ser representados y vivir con la tan codiciada democracia, que muchos no pueden tener, ahora nos la suda y nos preocupa más si un delantero se ha lesionado que una guerra, donde mucha más gente sufre penurias mucho más catastróficas que una "rotura del ligamento cruzado anterior"...

Realmente, apoyo a Matt Groening al bautizar nuestra contemporaniedad como la Era de la Estupidez.

PD: Us recomano que us llegiu l'article de www.tonejonejo.blogspot.com sobre la intolerància cap a l'homosexualitat. Molt més ben escrit del que ell deia que sabia.

Son

Madrid avui desperta i aixeca el cap.

Mira a la tauleta de nit i es troba un informe on diu que un espanyol pot haver mort a Al-Aaiun i que Àngels Barceló i dos periodistes més han estat detinguts i seràn expulsats del Marroc en breu.

Imatges de nens ferits. Polítics que per ell no ténen importància que condemnen l'acció marroquina sense embuts, i sahrauïns a Espanya fent declaracions i explicant les seves vivències.

A les últimes línies, Madrid nota com se li tanquen els ulls. Deixa l'informe a l'extrem del llit i es tapa amb la manta fins el coll.

Cinc minutets més. 

Jo m'estimo igual

"Si mi hijo fuera homosexual lo querría igual"
Això és el que va dir Alícia Sánchez-Camacho l'altre dia a TVE-Catalunya.

Com pot dir això i després recolzar Rajoy quan diu que no garanteix la llei de matrimoni homosexual? Com es pot ser tan falsa? Si t'estimessis de veritat el teu fill sent homosexual, voldries que es casés sense maldecaps de si és una unió civil, si les eleccions del 2012 em garantiràn que em pugui casar després d'aquella data, o si podré adoptar o no. Perquè a tu no et prohibiran de casar-te, però a nosaltres sí que poden, i vist des d'aquesta perspectiva, és molt fàcil.

Això són drets, que hem de poder tenir homosexuals, heterosexuals, i totes les altres opcions, (no, no sóm els únics).Després surt el papa, a dir que voldria abraçar tots els espanyols, però els fot una coça al cul als gays. Quina merda de raonament ténen? 

Alícia, jo tinc amics que han patit molt per culpa de ser gays. Els seus pares els han fet patir molt. Gent com tu és la que menja el coco i alimenta les ideologies més casposes, però ara dius això?

Per favor, no siguis hipòcrita, que ofens moltes sensibilitats.

Agdaym Izik, o la vergonya que hem volgut oblidar.

Abans de res, dir que del que està passant, Espanya en té una gran part de culpa, i no està pagant res, i s'està cobrint de glòria al desentendre-se'n i fer veure que és un dels principals actors, i que jurídicament, el territori encara pertany a l'estat espanyol, perquè la ONU no reconeix els Acords de Madrid del 14 de Novembre de l'any 1975.

Però això crec que ja ho vaig explicar en un post anterior i no em vull repetir. El que vull criticar ara és la colonització, el "tema de sempre", uns putegen, els altres són putejats i als qui no els afecta la situació miren cap a una altra banda. Ahir hi va haver sang. Avui n'hi ha també, i qui sap quants dies més n'hi haurà, si les tropes marroquines no deixen d'alimentar d'odi els colons marroquins per a que assaltin els comerços dels saharauis, els apallissin, o fins i tot puguin arribar a matar-los amb el seu consentiment.

El món segueix igual.

Podem ser més avançats tecnològicament i les gilipollades que vulguis, però seguim igual. Mor la gent, i a tothom li importa un rave si no li toquen les butxaques, i a vegades fins i tot, si els els toquen es queden igual també.

Quina merda.

La ONU va prometre l'any 1988 un referèndum al Sàhara Occidental per l'any 1991, i estem a 2010 (19 anys!) i encara res de res. I després Estats Units prometent a l'Índia que tindrà un seient permanent al Consell de Seguretat de l'ONU. Però de què serveix aquest consell, (tota la organitzacio!) si no fan res que sogui eficaç de veritat? Pura fatxada! Se la sua, bàsicament ens la sua a tots, i als estats perquè Estats Units, Espanya i França són més promarroquins. 

I tot és una merda.

No fa vergonya estar en un món on les vides humanes valen una puta merda? Que les matin per tenir una merda de fosfats enmig del desert? Que els posin mines antipersona per a que no tornin a casa seva des dels campaments al desert? Que hagin dividit el país en dos amb un mur per a evitar que puguin recuperar els seus pobles i les seves cases?

Que els colons marroquins assaltin les seves botigues i els calin foc? És casa seva! Creieu que ténen dret a fer això? A devorar un país sencer per quatre recursos? I a sobre després estratifiquen la societat segons la procedència. Si ets marroquí al Sàhara Occidental tindràs uns serveis, recursos i ajuts que sent sahrauí a casa teva et negaràn. Hassan II digué: "Hem aconseguit el Sàhara però no el cor dels sahrauins"I jo em pregunto: Ho pensen fer d'aquesta manera?

Democràcia de Fusell

Ahir es vàren celebrar eleccions a un país que no en vivia des del 1990. Birmània no ha tret les urnes de l'armari des que Aung San Suu Kyi guanyà amb un 90% però a canvi fou empresonada la major part dels últims 20 anys. Ara tornen les votacions, però no la democràcia. Aquests comicis no compleixen els mínims, ni s'ha deixat entrar al país observadors internacionals, i es preveu que guanyin els dos partits del govern, dirigits per militars.

Birmània és una dictadura a l'estil de les més tancades del món, i tot i que no fa mai gaire soroll, a diferència de Corea del Nord, està disposada a fer-ho d'aquí a poc, i amb una estratègia emprada per aquesta última: La bomba nuclear. I, és clar, aprendrà a fer-ne amb Corea qui la proporcionarà amb material i ingenieria, i Birmània li pagarà amb urani i arròs. És una gran paradoxa, no?

Països que es disputen la supremacia regional aconseguint míssils nuclears però són països devastats per la fam, i la falta de drets humans.

Tot gràcies als seus governs.

Ambdós dictatorials, prefereixen l'agonia de la gana dels seus pobles a lliberar-los de les cadenes de la represió! I és que a Corea del Nord, l'esquizofrènia i l'obsessió del règim fa que es prohibeixi qualsevol mostra d'afecte en públic fins i tot de parelles heterosexuals!

El més trist és que aquests dos estats col·laboren només en matèria militar per influència, control sobre la població, i sobretot, quelcom molt preocupant: Lluitar contra la democràcia.Que algú freni aquest crim!

L'altre dia vaig llegir un comentari a la versió digital de El País d'algú que deia que més valia que Ai Weiwei deixés de protestar contra el seu règim, que només li portaria problemes. Per sort, un altre lector el va respondre: "Por suerte cada vez hay más gente que se preocupa más del bien de todos que el bien individual"