dilluns, 31 de maig del 2010

Shalom | Si vis pacem, para bellum

La meva mare sempre m'ha dit que tinc vocació de politòleg i de periodista, i que m'hi hauria de dedicar.
Sento contradir-la, però crec que no posseeixo imparcialitat, que hauria de ser la característica més significativa d'algú que exerceix aquestes professions.

Avui he arribat a casa després de classe i he encès la tele per mirar les notícies (Antena3) i la notícia portada era ni més ni menys que l'assalt de l'exèrcit d'Israel a una flota de vaixells humanitaris que havien près rumb a Gaza des del port d'Estambul, a Turquia. Dins hi viatjaven amb ajuda humanitària per a la franja 600 persones de 40 nacionalitats, de les quals n'han mort 20 en l'assalt.

No trobo normal, ni pel que seria normal dins l'esquizofrènia políticosocial israeliana, que s'ataqui una flota amb AJUDA HUMANITÀRIA! A sobre ténen els sants pebrots de dir que portaven armes als vaixells i hi havia islamistes. A veure, hi havia fins i tot tres espanyols i eren membres de diferents ONG's i periodistes. És ja quelcom delirant atacar mediàticament aquestes ONG's dient que infiltren integristes a Gaza.

Però més del mateix, Israel surt guanyant a tots bàndols, sense cap resposta (ui, si, s'han enfilat a l'enreixat del consulat israelià a Estambul uns cent turcs) que valgui la pena, i els palestins continuen morint a les seves cases per l'aïllament al que estàn sotmesos. Quan
aprendrà Israel que els integristes islàmics de Gaza no els porten en vaixell de fora, si no que els crea l'estat sionista juntament amb el terror, la ocupació, la gana i la sed, també de venjança?

Daniel Diges, Qüestió de Política

Em fa un fàstic impressionant, i ho dic com a independentista català, Jimmy Jump i les seves subnormalitats, en especial la que ha fet a Eurovisión.



Ja ens apunyalen suficient des de la resta d'Espanya des de sempre, perque ara surti un desgraciat i ens destrossi la imatge no només a Espanya sinó que ara ens pillaran mania a tota Europa, olé tu, gilipolles.

Es creu molt inteligent, després deu posar-se a ell mateix a Google i busca el que posen els diaris sobre ell. Però el que no sap ni vol veure és que mina la percepció que tenen fora de Catalunya de nosaltres, i estem pagant tots per aquest desgraciat.

divendres, 28 de maig del 2010

Treball de Recerca: 5. Actualitat (3) L'Esperança

Al Congo, tot i el caos i l’infern en el que s’ha convertit, com a tot arreu hi ha esperança, i aquesta vé de la mà d’uns pocs que han prioritzat els escrúpuls a formes de vida que haurien denigrat la població. Christine Schuler Descryver, una activista contra la violencia a les dones de Bukavu, assegura: “La dona és la base de la societat. I la destrueixen [amb violacions i segrestos] per a destruir la societat. És una forma d’expulsar la gent dels seus pobles per a fer-se amb el control dels cultius, de les matèries primeres. És una forma de terrorisme[1].

Descryver ajuda les dones que han estat segrestades de les seves viles, portades a la selva, i violades sistemàticament per soldats del bàndol del FDLR, del CNDP o del propi exèrcit congolès.

Organitzacions com el Fòrum Social Congolès pretenen construir una societat més justa i solidària, i conscienciar la població políticament. Martín Lofete Nkake, vicepresident de la Confederació Sindical del Congo, afirmà que l’objectiu del FSC és aconseguir unes bones condicions de vida i de treball[2].

El Centre Salesià Don Bosco Ngangi, a les afores de Goma, Kivu Nord, ha ajudat 26.000 nens al llarg de la seva història, dirigit pel pare Mario Pérez Duque. Aquí hi dormen 500 nens, i 3.000 hi van a l’escola. Són aproximadament 30 persones espanyoles, franceses i italianes. El projecte està recolzat per la FAO, Unicef, Cáritas, la Agència Espanyola de Cooperació i Desenvolupament Internacional i el Programa Mundial d’Aliments[3].

Jean Bosco Waso Kazamwali, sacerdot, ofereix el seu sermó amb una crítica visió dels poders occidentals i en general estrangers a l’església catòlica de Bukavu. També és l’encarregat de la Iniciativa d’Evolució de la Comunitat, per a ancians desemparats[4].

Denis Mukwege és un metge que treballa al hospital Panzi, a Bukavu. Tracta dones que han estat violades. Aquestes dones sovint no sofreixen només la violació, sinó una tortura posterior, com la introducció d’ampolles trencades, pals i ganivets, l’amputació de diverses extremitats, trets, o cremades. A l’hospital Panzi, aquest doctor opera les dones en la reconstrucció dels seus cossos després de patir la Fístula Obstètrica, una fissura als genitals femenins que provoca la seva marginació, producte de les tortures i els parts prematurs. 3.500 dones varen ser operades per Mukwege fins el 2008[5].



[1] Declaracions de Christine Schuler Descryver recollides per Hernán Zin, periodista de guerra: http://aexto.blogspot.com/2008/09/mujeres-del-congo.html

[2] Informació de Frères des Homes: http://www.fdh.org/Republica-Democratico-de-Congo-El.html

[3] Somalo Joven, “Congo, La Mirada de la Esperanza”, Alfonso Armada (02-02-2009): http://www.somalojoven.org/?p=812

[4] Article “Bukavu; Sense futur, els joves es suïciden” (02-10-2009) de Syfia Grands Lacs. http://www.fundacionsur.com/spip.php?article4561

[5] Article a 20 Minutos: “El medico que lucha por las mujeres violades en el Congo” (28-08-2008), d’Hernán Zin: http://blogs.20minutos.es/enguerra/post/2008/08/29/el-maodico-lucha-las-mujeres-violadas-del-congo

La Marxa sobre Ceuta

Ara que l'economia està pel terra i el govern espanyol trontolla com mai, les aus carronyeres sobrevolen Ceuta i Melilla per avistar la necrosi política i poder-ne treure cullerada.

El rei Mohamed VI del Marroc, com la seva línia "polític" expansionista dicta, ha avistat el cadàver espanyol i ha reclamat les dues ciutats autònomes, en una clara acció d'oportunisme, així com va ser la Marxa Verda el 1975, amb Franco penjant d'un fil, per ocupar el Sàhara Occidental.

En la meva opinió, és irracional reclamar un territori que no té cap vincle cultural, encara que sigui un "peñasco" que només comparteix frontera amb tu. Per mi, Ceuta no és d'Espanya perque és com ha de ser, Ceuta és dels seus habitants, i si aquests volen pertànyer a
l'estat espanyol, és quelcom que se'ls ha de respectar. I com Ceuta i Melilla, també el Sàhara, Casamance o tots aquells territoris que estàn sotmesos a un poder exterior en contra de la seva voluntat.

El meu parè pot ser considerat utòpic. És clar que ho es. Però per a mi és l'ideal. En canvi, jo no considero que el Quebec sigui un territori dominat per un poder exterior. Hi ha un independentisme molt notable, però s'ha consultat la població i aquesta ha decidit
romandre al Canadà.

No crec que Ceuta i Melilla vulguin convertir-se en سيبتا i ميليليا, bàsicament perque no existeixen més llaços culturals amb el Marroc que els que hi ha des de la península i per la baixada del potencial econòmic (ja sabem que aqui estem malament, però la diferència és abismal), entre d'altres. Això ho crec jo, ho creu el govern espanyol que ja va respondre a Mohamed VI, i crec que ho pot veure el propi monarca magrebí, és una pèrdua de temps.

dijous, 27 de maig del 2010

La Parcel·la

Després de llegir el blog sobre conflictes oblidats de Queralt Riera, Laura Coma i Marta Olivet, vaig decidir parlar sobre el Sàhara aquí.

En referència a les declaracions d'un polític català, crec que Espanya hauria de reduïr les despeses que suposa el ministeri de Defensa de Carme Chacón, i dedicar els diners invertits en quelcom més necessari, i com bé n'indica el nom, defensiu. Heu vist els nous uniformes militars? Últimes tecnologies, "ver sin ser avistados", radar, mil i una prestacions, que segur que deuen fer que els equipaments ens costin un ull de la cara a tots els contribuents a Espanya (jo encara no ho sóc, però).

Sé que els soldats espanyols són una bona formació per a l'estabilitat al Líban, Kosovo, Bòsnia, Iraq i Afghanistan, però no seria millor que aquests es dediquéssin a participar en l'estabilització de territoris que la pròpia Espanya ha desestabilitzat? Poso per exemple, és clar, el Sàhara Occidental, que acumula a les seves esquenes 35 anys d'ocupació i espoli marroquins, gràcies al desinterès colonial, ja que el 1975 l'estat "franquista sense Franco" tenia problemes interns més interessants i sucosos que un tros de desert amb quatre personetes que, de ben segur, eren molt espanyols quan interessava la pela i els recursos, però que a la
pràctica, eren ciutadans de segona, i així s'ha demostrat després de tantes dècades.

Els pobres sahrauïns que resideixen exiliats en haimes als camps de refugiats a Tindouf, Algèria, varen ser ciutadans espanyols durant els anys seixanta i fins el 1975, com tu o jo, ja que el Sàhara no era una colònia com qui diu, va ser l'Àfrica Occidental Francesa. El Sàhara
estava dividit en dos províncies espanyoles durant tot aquell període, així com ho són Bizkaia, Toledo o Pontevedra, també ho fou Río de Oro.

Però quan la Marxa Verda va arribar a les portes del Sàhara i els espanyols (els dirigents, el poble al 1975 estava en la inòpia) se'n van desentendre. Massa feina un govern a tres per un lloc que no ens interessa.

Però la responsabilitat hi queda, i aquest tema només ha quedat fins els nostres dies per a anècdota de "ui, aqui hi ha follón", i com a gra al cul si algun dia esquitxava a Madrid, com l'afer d'Aminatu Haidar, mentre la policia marroquina buida ulls a estudiants en manifestacions a El-Aaiún a cops de culata.

Per altra banda, és difícil poder molestar el Marroc amb un tema tant espinós com el Sàhara, ja que és un aliat dels EEUU a la regió, i perquè Espanya hi té altres temes en letargia com són la immigració, Ceuta i Melilla, el turisme, el narcotràfic, i molts altres que poden malmetre la imatge d'Espanya al món.

Zapatero, ara estàs molt ocupat amb la crisi, i tens excusa, però quan els populars deixin de menjar-te el tarro i decideixin fer política conjuntament, podries fer el favor de dedicar una estona al Sàhara? És responsabilitat de tots els espanyols, i jo crec que faig la meva part reclamant-ho des d'aquí.

El Toro Gay

Jo no coneixia Javier Clemente, sincerament me la bufava, perquè el futbol no m'interessa. Però avui he vist les seves "declaracions" sobre el símil entre el partit amb el Barça i les curses de braus. I m'he quedat flipant amb la frase aproximada de "Al toro si sale y no es bravo, se coge un rifle y se le pega un tiro. Nos ha salido gay. Nos ha salido blandito."

Callo perquè sinó la lio.

dissabte, 15 de maig del 2010

Treball de Recerca: 5. Actualitat (2) La Responsabilitat d'Occident

Aquestes són unes quantes empreses que operen al Congo a favor del conflicte:


Cabot Corp: Una de les dues empreses que entraren més aviat en el conflicte, i que reconegueren, després de negar els fets, que havien participat en tractes il·legals, comprometent-se a respectar l’embargament de l’ONU, però, en la pràctica, no es dugué a terme cap mesura de control nova per evitar problemes[1], i ha establert, mitjançant nous intermediaris, una nova cadena d’aprovisionament[2]. La seva seu és a Boston, Massachussets. El seu director durant els anys noranta, fou el Secretari d’Energia dels Estats Units durant l’era Bush fill, Samuel Bodman.


HC Starck: Aquesta empresa, filial de Bayer, entrà al Congo amb Cabot Corp, i tal com va fer aquesta, reconegué els errors, però no intentà resoldre’ls, sinó que, a través d’altres proveïdors també alimentats del Congo, com Traxys o la britànica A&M Metals, continuen a la cadena alimentària que acaba en empreses de telefonia mòbil, ordinadors o consoles.


Umicore: Aquesta empresa amb seu a Brusel·les, fou el producte d’una fusió d’empreses mineres operants a l’Àfrica, com la Union Minière du Haut Katanga (UMHK) reconvertida en Gécamines, empresa que extragué l’urani del Congo per fabricar les bombes atòmiques del Projecte Manhattan. Vengué les seves participacions del Congo basades en Cobalt i Diamants a dues empreses: La britànica Adastra, que continua explotant a Angola, el Congo i Zàmbia i Société Minière de Bakwanga (MIBA), del govern congolès en un 80%.

A la pàgina web d’Umicore hi ha un manifest de l’empresa[3] on reconeix haver fet tractes amb una empresa com Sogem, inclosa dins de l’informe de les Nacions Unides, però manifesta que Sogem[4] no s’ha vist mai involucrada en tractes il·legals, i que els tractes amb Sogem ja no es duen a terme, ja que vengué la seva participació a Traxys el 2005 i finalitzà l’operació el 2007.

Per altra part, d’Umicore en deriva una filial, Element Six, amb seu a Luxemburg, que és l’encarregada dels diamants provinents del Congo, que es venen a grans marques de moda, com Louis Vuitton. L’altra propietària d’Element Six, De Beers[5], sud-africana, està acusada per la ONU des del gener de 2001 de comprar diamants de sang a les guerrilles de la República Democràtica del Congo, Angola i Sierra Leona.


Sogem / Traxys: L’inici de Sogem, començà amb l’auge de la comercialització de Coltan. Utilitzà mètodes il·legals per a obtenir el producte i exportar-lo, i caigué a l’informe de 2003 de les Nacions Unides sobre empreses que treballaven en negocis obscurs al Congo, amb el Coltan i involucrades en el conflicte com a cooperant amb Umicore. La solució fou molt fácil, l’empresa canvià de nom, i s’anomenà Traxys, però continuà amb els tractes bruts[6]. Aquesta nova empresa, investigada per Bloomberg i Reuters, compra Coltan i Cassiderita als rebels del FDLR, que han assassinat per aquest negoci centenars de milers de congolesos a l’est de la RDC i les exporta a Bèlgica on té la seva seu principal, apart de Luxemburg, París, Barcelona, Madrid i per la resta de continents, inclòs Hong Kong, la gran porta de la Xina. La dada més greu, és que Traxys finançava les cases comptoirs a Bukavu del Groupe LIVE, propietat d’un militar company d’armes del General Laurent Nkunda, guerriller banyamulengue al Kivu Nord. A les cases comptoirs és allà on s’empaqueta i centralitza el Coltan per a ser exportat pels blancs, plagades de militars corruptes, fins i tot soldats de la MONUC, que han participat en cobraments il·legals d’impostos o extorsions. L’empresa es defensa dient que compra un Coltàn net de sang, de cooperatives de congolesos lliures, però el volum de mineral que produeixen les cooperatives lliures no justifica les quantitats que Traxys exporta del país[7].


Sabena: Empresa intermediària aèria que fou durant més de 80 anys la línia aèria nacional de Bèlgica fins el 2001, quan fou substituïda per SN Brussels Airlines. Ara compra el Coltan a la RCD, però, des de l’any 2001 ja no realitza vols de Bukavu a Brusel·les, sinó que els desvia a través de Kigali, o altres aeroports africans[8]. És al mateix graó de la cadena que Traxys, i els seus clients són HC Starck i Cabot Corp.


Trademet SA: Empresa amb seu a Bèlgica que exporta el Coltàn en vaixell o avió fins al port de Mombasa, Kènia, des d’on viatgen a les fàbriques de Motorola o Nokia a la Xina. El propietari de l’empresa confessa[9]  totes les acusacions sobre la seva corporació, afegint que després de l’informe de l’ONU de 2003, no va succeir res, i que no va comportar cap transcendència sobre les exportacions desde Bukavu i Goma, ja que les empreses occidentals continuen les seves tasques impunement.


Noves empreses, de països asiàtics comencen a fer-se veure a Bukavu i Goma, com són la xinesa Ningxia Non-Ferrous Metals Smeltery, NAC Kazatomprom, propietat del gendre de Nursultan Nazarbayev, el president del Kàzakhstan, i la japonesa Showa-Denko, d’una generació posterior a les empreses afectades per l’informe de l’ONU, que actuen amb més impunitat, i que ja controlen el 30% de les exportacions[10].


Shamika: Potser el cas més vergonyós és el d’aquesta empresa canadenca, que a mitjans de 2006 arribà al poble de Kalehe i assegurà a la població nadiua un salari més que quantiós per tres mesos de treball de cadascú dels miners per a extreure Coltàn. Al haver passat el temps i haver estat extret el Coltàn, l’empresa abandonà el poble, entre Bukavu i Goma, sense pagar tres mesos de feina a homes i nens de la vila[11]. A la pàgina web de la corporació, en canvi, s’hi mostren les diferents explotacions que té Shamika per tot el Congo (Kivu, Maniema, Équateur, Katanga) i Kalehe hi apareix com una mina com qualsevol altra, d’on s’hi extreuen regularment minerals[12]. Si Kalehe, on succeiren aquests fets, aparenta ser una explotació organitzada, s’hauria d’investigar quina mena d’explotacions són Idjwi, Poko, Manono, Shabunda, Lubutu i Punia, que figuren com a similars.


A la zona de les explotacions els jaciments són administrats per guerrilles com l’FDLR, els Mai-Mai, el propi exèrcit de la República Democràtica del Congo, o el Reagrupament Congolès per a la Democràcia, que s’encarreguen de les explotacions mineres fent servir gent dels pobles pròxims.  Controlen els miners que, éssent homes, dones i nens, del Kivu més rural, són explotats en unes coves inestables que maten gent a centenars cada any per esfondraments o per fuites de gas, apart de les condicions en les que viuen, dormint a peu de mina, amuntegats en una tenda de campanya, i fent torns.

La gent del camp ja no treballa la terra, a Kivu no hi ha una agricultura exhuberant, encara que la terra és rica i podria ser una gran font d’aliment. La gent es mor de gana per un altre motiu; explotar el Coltàn en una mina, encara que sigui una vida mísera, tot i els tributs que se’ls ha d’oferir als milicians, amb el risc elevat de morir atrapat, surt més a compte que no pas treballar el camp. En conseqüència, no hi ha productes per alimentar la població.

Degut a la guerra, els països veins també s’aprofiten de la situació, el que representa una violació de la sobirania, i una exposició en front de la comunitat internacional. Ruanda, per exemple, utilitza la situació bèlica per a participar del saqueig, i amb la seva “Oficina Congo” a Kigali, la capital, financia el 70% del pressupost militar, i òbviament, l’exèrcit va al Congo a participar de més expoli.

La ONU envià un informe a finals del 2008 on es mostra en 78 pàgines les atrocitats de l’exèrcit ruandès, i la complicitat i suport obert que va tenir sobre el Congrés Nacional per a la Defensa del Poble, utilitzant tancs per a atacar l’exèrcit congolès a Goma[13], al que tampoc no deixa en bon lloc, acusant-lo de ser còmplice de matances a Kivu i de cobrar impostos i extorsionar els pocs habitants que s’atreveixen a passar per punts de control, així com el robatori de collites senceres als camperols per a alimentar les tropes.



[1] La Posició Oficial de Cabot és de no comprar coltàn de la República del Congo, de la República Democràtica del Congo, Zàmbia, Burundi o Ruanda. http://www.cabot-corp.com/Tantalum/GN200809161037AM6983/

[2] Cabot compra el Coltàn a intermediaris com A&M Metals, Traxys o Sabena http://www.attacmadrid.org/d/7/061231120841.php

[3] Umicore for decades was also active in the purchase of coltan and cassiterite in the DRC via its former marketing arm Sogem.” (Umicore, durant dècades, fou activa en la compra de Coltan i Cassiderita a la Rep.Dem.del Congo, a través del seu braç comercial, Sogem)

[4] En la pràctica, Umicore no es redimeix fent aquestes declaracions, assegurant que ja no participa en tractes amb Sogem, ja que a l’informe de les Nacions Unides, a la casella número 24 hi apareix “Umicore | Sogem”

[5] Tractes de De Beers a l’Àfrica: http://www.un.org/ecosocdev/geninfo/afrec/subjindx/144diam.htm

[6] Rodrick Mukumbira (11-05-2009) “Traxys comprà 1.631 tones d’estany i 226 tones de Coltàn a les cases comptoirs de Bukavu, que les compren directament a milicians de la FDLR: http://www.allbusiness.com/company-activities-management/operations-supply/13789816-1.html

[7] Declaracions de Patrick Martineau: “Comprem un coltàn net, explotat per cooperatives autòctones”, criden els intermediaris. Impossible, aquestes cooperatives representen una part ínfima de la producció local. Els intermediaris enriqueixen els militars i els milicians.” http://www.attacmadrid.org/d/7/061231120841.php

[8] El Coltàn desviat és camuflat com a provinent de Brasil o Tailàndia http://www.diagonalperiodico.net/imprimir.php3?id_article=3223

[9] Aquestes declaracions del director de Trademet SA a casa seva apareixen al reportatge de Patrick Forestier, on el visiten amb una càmera oculta.

[10] Grupo Tortuga Antimilitarista Elx – Alacant “Relato del Saqueo de las Minas de Coltán en Congo”: http://www.nodo50.org/tortuga/Relato-del-saqueo-de-las-minas-de

[11] Al documental realizat per Patrick Forestier, aquest realitza una parada al poble de Kalehe, on la població nadiua explica els successos.

[12] A la web de Shamika, Kalehe hi apareix com a font de 196 “blocks” el dia 1 de Desembre de 2007. http://www.shamikaresources.com/mining_properties.cfm

[13]Notícia d’Oriol Güell a El País (15 -12-2008): http://www.elpais.com/articulo/internacional/ONU/prueba/Ruanda/instiga/guerra/Congo/elpepiint/20081215elpepiint_3/Tes