Ara toca pensar en què l'hem cagat, fer que el nostre electorat confïi en nosaltres i el·laborar un projecte comú que esdevingui un referent nacionalista modern.
Salut i Estat Propi!
Bé, ja arribo a la uni. Com diu Gerard Way a la cançó que ara escolto, i que em va com l'anell al dit, "Heaven, help us".
Ahir Corea del Nord onejà bandera de guerra al provocar la seva veïna democràtica (de veritat) amb un bombardeig sobre població civil a l'illa fronterera de Yeongpyeong, de Corea del Sud.
El govern de Lee Myung-Bak va respondre amb un altre bombardeig i acusacions mútues de voler provocar una guerra fratricida.
El règim nord-coreà ha bombardejat Yeongpyeong, i conseqüentment, ha posat en risc la seguretat de 60 milions de persones, perquè necessita cohesionar-se.
El major problema és el context on succeeixen els fets: Corea és enmig de les dues grans potències mundials: El Sud el recolzen els Estats Units, i el Nord, primer ho va fer la Unió Soviètica, i ara la Xina.
El règim, tot i l'hermetisme que es respira, està en constant tensió. L'estirp presidencial s'ha garantit un relleu generacional que segurament no agrada a molts dels que ostentàven el poder fora de la família, ja que no només s'ha col·locat en primera fila a Kim Jong-Un, sinó també a diversos parents de l'actual líder Kim Jong-Il.
El descrèdit ha arribat a límits quasibé còmics: el govern construí a finals dels anys 80 un immens hotel de 500 metres d'altura al centre de Pyongyang: L'hotel Ryugyong. L'estructura fou acabada, havent ja gastat uns recursos que hagueren ajudat molt la població a sobreviure a la fam dels anys 90. Quan s'anava a iniciar els treballs finals, es detectaren problemes d'estructura i de qualitat del ciment de l'hotel. Hauria estat molt car volar una estructura piramidal de 500 metres. I allà ha quedat. Tal fou la vergonya que els habitants de Pyongyang ténen prohibit indicar, si preguntes, on és el Ryugyong, encara que el tinguin davant dels nassos.
Però, un segon. No us fa ràbia haver de parlar de coses com guerres nuclears al segle XXI?
Madres de Plaza de Mayo, Argentina
Buenos Aires (1977 -)
La seva lluita començà el 30 d'abril de l'any 1977 degut a les desaparicions dels seus fills durant la dictadura, un nombre estimat en 30.000, per a poder tenir una audiència amb Jorge Rafael Videla.
Amb el restabliment de la democràcia les Madres començaren a anar per llatinoamèrica i altres zones en conflicte per recolzar la lluita pels drets humans, com Iugoslàvia, Israel, Palestina i Iraq.
"¡La vida de un joven no puede tener precio, y menos la de un revolucionario!" Hebe de Bonafini, Presidenta de l'Associació Madres de Plaza de Mayo.
Anna Stepànovna Politkóvskaya (Анна Степановна Политковская), Rússia
Ciutat de Nova York, 1958 - Moscou, 2006
Fou una periodista russa coneguda per la seva oposició al conflicte txetxè i a l'administració de Vladímir Putin.
Els seus pares eren diplomàtics a les Nacions Unides. Estudià periodisme a l'Universitat Lemonosov de Moscou (on les estudiants de l'any 2010 féren un calendari en homenatge a Putin, com vaig explicar fa un temps) i la seva carrera periodística passà pel diari Izvestia i la Nóvaya Gazeta.
S'involucrà en les negociacions per a l'alliberament d'ostatges del teatre Dubrovka a Moscou el 2002 i intentà fer-ho amb l'escola de Beslan el 2004.
Rebé amenaces de mort per la oposició feroç que feia de la posició russa al conflicte txetxè i l'administració Putin al Kremlin i del pro-rus Ramzan Kadírov a Txetxènia, i publicà diversos llibres crítics com Un petit racó d'infern: Informes des de Txetxènia.
La seva actitud envers la política russa sobre Drets Humans, llibertat d'expresió i de premsa i de crims de guerra al càucas li costà la vida el dissabte 7 d'octubre de 2006, quan fou trobada morta a l'ascensor del seu bloc d'apartaments a Moscou amb dos trets, un d'ells al cap. Justament el dia de l'aniversari de Vladímir Putin.
Mai s'ha descobert qui matà, o ordenà que matéssin l'audaç periodista, ni ha hagut recolzament per part de les autoritats més enllà de l'estrictament necessari per a investigar l'assassinat.
"La gent sovint ha de pagar amb llurs vides el fet de dir el que pensen en veu alta" Anna Politkóvskaya
La discriminació encoberta o fins i tot manifestada obertament. Aquest no és un error del president Montilla.
Voler amagar què va passar durant el franquisme i obstaculitzar la recuperació de la memòria històrica. Aquest no és un error del president Montilla.
Dur a terme una campanya de desprestigi contra un jutge perquè vol investigar crims d'estat. Aquest no és un error del president Montilla.
Pero todo está pensado, regulado. Demasiada implicación de la ciudadanía no es buena para el viejo político, el que ahora controla. Nosotros a babear con los golpecitos que le dan cuatro tios a la pelotita en un recinto que estamos mejor callados.
Sí, después de haber luchado tanto para poder ser representados y vivir con la tan codiciada democracia, que muchos no pueden tener, ahora nos la suda y nos preocupa más si un delantero se ha lesionado que una guerra, donde mucha más gente sufre penurias mucho más catastróficas que una "rotura del ligamento cruzado anterior"...
Madrid avui desperta i aixeca el cap.
Mira a la tauleta de nit i es troba un informe on diu que un espanyol pot haver mort a Al-Aaiun i que Àngels Barceló i dos periodistes més han estat detinguts i seràn expulsats del Marroc en breu.
Imatges de nens ferits. Polítics que per ell no ténen importància que condemnen l'acció marroquina sense embuts, i sahrauïns a Espanya fent declaracions i explicant les seves vivències.
A les últimes línies, Madrid nota com se li tanquen els ulls. Deixa l'informe a l'extrem del llit i es tapa amb la manta fins el coll.
Cinc minutets més.
Com pot dir això i després recolzar Rajoy quan diu que no garanteix la llei de matrimoni homosexual? Com es pot ser tan falsa? Si t'estimessis de veritat el teu fill sent homosexual, voldries que es casés sense maldecaps de si és una unió civil, si les eleccions del 2012 em garantiràn que em pugui casar després d'aquella data, o si podré adoptar o no. Perquè a tu no et prohibiran de casar-te, però a nosaltres sí que poden, i vist des d'aquesta perspectiva, és molt fàcil.
Abans de res, dir que del que està passant, Espanya en té una gran part de culpa, i no està pagant res, i s'està cobrint de glòria al desentendre-se'n i fer veure que és un dels principals actors, i que jurídicament, el territori encara pertany a l'estat espanyol, perquè la ONU no reconeix els Acords de Madrid del 14 de Novembre de l'any 1975.
Però això crec que ja ho vaig explicar en un post anterior i no em vull repetir. El que vull criticar ara és la colonització, el "tema de sempre", uns putegen, els altres són putejats i als qui no els afecta la situació miren cap a una altra banda. Ahir hi va haver sang. Avui n'hi ha també, i qui sap quants dies més n'hi haurà, si les tropes marroquines no deixen d'alimentar d'odi els colons marroquins per a que assaltin els comerços dels saharauis, els apallissin, o fins i tot puguin arribar a matar-los amb el seu consentiment.
El món segueix igual.
Podem ser més avançats tecnològicament i les gilipollades que vulguis, però seguim igual. Mor la gent, i a tothom li importa un rave si no li toquen les butxaques, i a vegades fins i tot, si els els toquen es queden igual també.
Quina merda.
La ONU va prometre l'any 1988 un referèndum al Sàhara Occidental per l'any 1991, i estem a 2010 (19 anys!) i encara res de res. I després Estats Units prometent a l'Índia que tindrà un seient permanent al Consell de Seguretat de l'ONU. Però de què serveix aquest consell, (tota la organitzacio!) si no fan res que sogui eficaç de veritat? Pura fatxada! Se la sua, bàsicament ens la sua a tots, i als estats perquè Estats Units, Espanya i França són més promarroquins.
I tot és una merda.
No fa vergonya estar en un món on les vides humanes valen una puta merda? Que les matin per tenir una merda de fosfats enmig del desert? Que els posin mines antipersona per a que no tornin a casa seva des dels campaments al desert? Que hagin dividit el país en dos amb un mur per a evitar que puguin recuperar els seus pobles i les seves cases?
Que els colons marroquins assaltin les seves botigues i els calin foc? És casa seva! Creieu que ténen dret a fer això? A devorar un país sencer per quatre recursos? I a sobre després estratifiquen la societat segons la procedència. Si ets marroquí al Sàhara Occidental tindràs uns serveis, recursos i ajuts que sent sahrauí a casa teva et negaràn. Hassan II digué: "Hem aconseguit el Sàhara però no el cor dels sahrauins"I jo em pregunto: Ho pensen fer d'aquesta manera?
Birmània és una dictadura a l'estil de les més tancades del món, i tot i que no fa mai gaire soroll, a diferència de Corea del Nord, està disposada a fer-ho d'aquí a poc, i amb una estratègia emprada per aquesta última: La bomba nuclear. I, és clar, aprendrà a fer-ne amb Corea qui la proporcionarà amb material i ingenieria, i Birmània li pagarà amb urani i arròs. És una gran paradoxa, no?