Cheonan (츠난)

Si en els temps de la Revolució Russa o la Comuna Parisina els diguéssin als comunistes que un govern de la seva ideologia esdevindria una dinastia s'hagueren tirat tots al riu.

El Partit dels Treballadors de Corea del Nord ha ascendit avui a Kim Jong-un, el fill del president Kim Jong-il, que ja està amb un peu al jardinet, i que a la vegada és fill del fundador de la República "Popular" "Democràtica" de Corea (Del Nord).

I cada vegada em fa més ràbia com aquests règims patètics surten a les notícies cada vegada quees tiren un pet, però no cauen mai. La diferència entre coreans del nord i del sud no és només que estiguin separats per una frontera.

Els primers mesuren de mitjana deu centímetres menys que els seus veïns del sud, i ténen una esperança de vida molt més curta per culpa de la mala alimentació i de la fam crònica que pateix aquest poble.

I és que tots els murs de la guerra freda no varen caure als anys 90, i aquesta és la prova més cruenta.

Corea del Sud pot lluitar molt per la democràcia a la seva veïna i tot el que tu vulguis, però no mou un dit per a unificar les dues parts, només quan li toca una mica les pilotes perquè li enfonsen un submarí o li reclamen un tros de mar.

Corea del Sud reparteix propaganda amb canons de panflets i megàfons a l'altra banda de la frontera, però no li interessa reunificar-se amb la seva germana.

Comparem Corea amb la reunificació alemanya, que va ralentir el desenvolupament del país durant més d'una dècada i encara té moltes ferides obertes, no només en matèria econòmica, sinó també social (el 52% dels alemanys Orientals es sent ciutadà de segona i el 20% vol la separació de les dues Alemanyes altre cop). A Alemanya els orientals, dit sense complexos, els pobres, eren 1/4 de la població total, i el PIB de la República Federal superava la comunista en un 500%.

En canvi a Corea les coses són més complicades. En matèria social hi ha una classe benestant molt nombrosa que ha assolit un nivell de vida considerable, i no es vol la reunificació perquè la població de Corea del Nord és 1/3 de la població coreana, 8% més que la alemanya comunista en comparació, i perquè Corea del Sud multiplica per 10 el PIB de Corea del Nord.

I la pela és la pela, encara que més amunt de Panmunjōm s'estiguin morint de gana, jo vull tenir el meu iPhone.

Així que, a qui em llegeixi, si ho fa algú, li dic: El món és una puta merda, i això no millora.

La Dictadura dels Cobards

Avui, dia de vaga general. I per les notícies de TV3 mostren tot el terrabestall que han ocasionat els piquets a Barcelona.

I és que actualment una vaga general es tradueix en por.

Es tradueix en la dictadura d'aquells que pels seus sants collons tanquen negocis aliens, tiren contenidors per les escales del metro de Paral·lel, incidències a Badal, Maria Cristina i Santa Coloma, d'aquells que creuen que putejar la gent que va a treballar és la millor opció per a actuar i també fer-se veure, durant un dia com aquest.

I és que ara ja no existeix la concepció de piquets, aquells que en teoria havien d'informar sobre la vaga general i perquè es fa. Ara els piquets són vàndals i seccions d'assalt. Fas el que volen, sinó et destrossen el local i et rebenten els vidres.

Diu Cándido Méndez que és un èxit democràtic. És clar, per a ell sí, però aquells que impotents anaven a treballar, i els paraven o amenaçaven no n'esarien tant d'acord.

Cada cop que miro la televisió m'indignen més les imatges de grups antisistema a la plaça Universitat que ajuden encara més a desprestigiar els sindicats, als que la gent ja no veu com a defensors del poble treballador, sinó com a partits polítics. I ja sabem com estàn valorats els partits aquí.

A més, em diuen reaccionari si critico els piquets, jo ja no sé què pensar de la gent. Sembla que en dia de vaga hi hagi estat de guerra al país.

Només una pregunta: Si Méndez i Toxo callen quan els seus "camarades" sellen les portes dels comerços amb silicona, de què ens titllarien si féssim el mateix a les seves seus de Via Laietana? Espero que algú ho faci i coneguin la impotència, que se'ls ha donat massa carta blanca.

La Bona Fe

Ha acabat la moratòria a l'estat d'Israel per a la construcció de més colònies jueves a Cisjordània.

Netanyahu havia de prendre una decisió: Per una banda, podia extendre la moratòria, i per tant perdre la coalició de govern amb el radical ultranacionalista Liebermann, i adéu Netanyahu. Per l'altra banda, podia no extendre-la, i preservar el pacte de govern a Tel-Aviv Yafo, però a canvi de pau al govern, obtenia que Mahmud Abbas s'aixequés i marxés de Sharm-al-Sheikh.

Al final ni l'una ni l'altra. La moratòria no s'ha prolongat, però Mahmud Abbas ha continuat a les negociacions. l jo ja no sé per quina altra paret ja pujar-me.

Israel torna a sortir-se'n, i Palestina es menja els mocs mentre continuen plantant-li colònies al pati de casa.

Espero que a partir d'aquí, si s'aconsegueix quelcom més, Palestina no hagi de cedir en res més, ja que la decisió que ha près de mantenir les negociacions ja em sembla de molt bona fe per a continuar-les.

Esperem que Obama es pugui apuntar un punt diplomàtic en aquest afer, però que no ho faci beneficiant encara més els seus al·liats tradicionals, que ja han estat complaguts, i Palestina rebi una mica de compassió, que ja tocaria, després de tant de temps.

Els Conflictes del Món Actual: Visió Global 2010

En el conte de mai acabar cada dia sorgeixen problemes o conflictes que mereixen una bona parrafada de crítiques i discussió.

Però passa com amb tots els problemes en la vida.

Al final ens acabem curtint i tot allò pel que abans ens posàvem les mans al cap ara ens fa pensar "quina merda" i seguir passant les pàgines del diari en direcció. La parrilla televisiva.

Si mor un nen, oh déu meu.

Si en moren milers, és llei de vida i no hi fem res.

Això mateix passa a occident. El terratrèmol de Haití i posteriorment el de Xile van sacsejar realment les consciències d'aquells que són a El Dorado europeu? Haití sí que ho fé. Xile ja no, perquè la història era repetida i ja no feia peneta.

El Tsunami de Sant Esteve 2005.

L'ajuda internacional s'hi volcà de seguida i Antena3 fé una bona obra, poques n'ha fet, per no oblidar el desastre i mantenir la ferida oberta a les ments occidentals per a que hi ragés capital.

Però el terratrèmol de 四川 poc temps després no va rebre res. Silenci al cap de dues setmanes.

El mateix ha passat amb les inundacions monzòniques al Pakistàn aquest estiu. Hi ha mort més persones que no pas en la llaminadura informativa d'un fenòmen com un tsunami. Total, d'inundacions ja en tenim a Andalusia, ens la sua.

A més a més, un factor que no es té en compte però que hi influeix sobremanera: són "moros". I això tampoc ven.

Del tsunami encara en n'en recordem, de les inundacions del Pakistan ens n'oblidarem d'aquí a poque setmanes. Total, jo l'únic que he vist és un cartell a Maria Cristina dient "Pakistan et necessita". Això és tot.

Els conflictes del món actual no són només negres amb el fusell a la sabana matant-se entre ells com algú pot pensar. Són tot el que produeix malaltia, definida per la OMS com a malestar físic, psicològic o social.

Tant pot ser la manipulació informativa que sofrim a casa amb Antena3, TeleCinco i d'altres de postura més radical que creen una visió de país perjudicial per a nosaltres però de retruc també a ells, o al Perú amb la premsa sensacionalista, vestida de veraç, que amb la campanya de la por a l'esquerra i el comunisme, frena, volent o inconscientment, el desenvolupament, més que del país, de la gent que els llegeix.

Els conflictes del món actual han florit a Palestina i Israel, al Sudàn, la Somàlia, la Xina, el món àrab i, en efecte, també el Congo, però també la vulneració dels drets fonamentals de ciutadans europeus per part de representants de nacions poderoses, o que recorden amb nostàlgia altres èpoques quan fóren el melic del món.

Els conflictes del món actual poden sorgir en la confrontació ètnica i/o lingüística, però cada vegada més per ocupacions, i el que és més preocupant, per no poder portar-se res a la boca, com passà a l'Amèrica Central ja fa temps pel preu de matèries primeres. Es prioritzava l'alimentació dels cotxes a les persones!

Però realment, el gran conflicte actual és que tot això encara estigui succeïnt, i que ningú amb suficient força ni de voluntat s'hagi aixecat en contra d'això.

La Contrarevolució

Hoy las elecciones legislativas son un barómetro de cómo está el Chavismo en la Venezuela del siglo XXI. Seguidores, detractores y neutrales se han levantado hoy con la idea de defender sus ideales, tarea no fácil en un estado militarizado donde las guerrillas urbanas controlan barrios enteros de Caracas como la Comuna Socialista La Piedrita, Petare o el 23 de Enero entre otros.

Las elecciones son peligrosas, pues la polarización que sufre el país ha dado pie a las mentes más ignorantes a la lucha armada por una ideología ya de por sí violenta y desorganizada.

Y es que la ideología chavista es claramente schadenfreude, es decir, se alimenta básicamente de las debilidades de las ideologías contrarias, como el capitalismo de la IV República, que se acabó hace más de una década, y los argumentos del comandante Hugo Rafael parece que empiezan a perder fuelle.

Está claro que los Carapaicas, entre otros grupos armados/milicias/grupos terroristas, van a alzarse para defender la revolución si Chávez pierde la omnipresencia en los órganos de gobierno. Y parece que es lo que ocurrirá con más seguridad.

Si en Caracas se alzan, las milicias populares van a defender con las armas que ha proporcionado el PSUV la revolución en el resto del país. 123.091 homicidios violentos se han sucedido desde la entrada de Chávez en Miraflores.

Se ha demostrado que las FARC están en territorio venezolano junto con el Frente Bolivariano de Liberación y que no están siendo combatidos por el gobierno por "la debilidad del ejército venezolano" para hacerles frente, mentira monumental, pues si lo fuera, Hugo Chávez no hubiera tenido la osadía de entrar en guerra con Colombia en 2008. Hugo Chávez reserva estos grupos junto con las milicias populares y las guerrillas urbanas de la capital por si las cosas se tuercen.

Lo que está claro es que Chávez ha educado a un gran porcentaje de su población dentro de los parámetros de la defensa de la revolución por la vía democrática y si ésta falla, por la armada.

Todo se verá esta noche cuando los resultados hagan a los venezolanos decidir cuál es su posición respecto al conflicto que surgirá a partir de hoy.

Richtung Europas

La socialdemocràcia europea ha rebut una altra bufetada, aquest cop a Suècia, de la mà de Hendrik Reinfeldt, que ha estat reelegit. Això succeeix després de la trepitjada dels tories als laboristes, del sinistre total de Ségolène Royal a França i de la continuitat de Merkel a l'Alemanya.

Papandreu, Sócrates, Zapatero, Kristofias i pocs més sonen entre els caps d'estat que encara recolzen idees esquerranes.

Zapatero, per poc que volguem, tots sabem que de 2012 no passa, i de Gyorgyos Papandreu millor no parlar-ne...

La socialdemocràcia, i les esquerres en general, sofreixen un daltabaix digne d'analitzar.

Des de sempre, s'ha confiat en la dreta per a solucions econòmiques ràpides i eficaces, tot i que es retallin drets de l'estat de benestar que tant cofois mostrem els europeus a la resta del món.

Això ha passat sempre i seguirà passant, però l'addenda d'aquesta crisi son altres factors que es sumen a que no hi ha pel•les i que en volem.

Aquests factors són la immigració, que si es sap com sacsejar-la, sí que dóna fruits, la llibertat religiosa (Hello, I'm Terry Jones), que va lligada a l'anterior, i també el terrorisme, que pot anar de la maneta amb les altres o en el cas d'Espanya, també per ETA.

I el que fa més respecte no és pas un Sarkozy, o un Reinfeldt, sinó les ultradretes que s'aixequen per tota Europa. Le Pen, Demòcrates de Suècia, el difunt Jorg Haider, el British National Party, Vlaams Belang o la Lliga Nord Italiana, entre d'altres, que s'alimenten de les pors de les classes mitjanes europees i de les campanyes dels partits dretans. Alerta que bufa.

Guanyar Vots, Hipotecar Vides

Sarkozy trepitja merda i cada vegada cau més avall.

L'intent d'adquirir popularitat amb l'escàndol de Cecilia i Carla va perjudicar-lo fins el punt de que les portades dels diaris n'anaven tant plenes que els francesos se'n van cansar. Va ser conegut, si, però ell havia aspirat a quelcom millor.

Des de llavors, de tot una mica, fins arrivar al show de Bétencourt, que va suposar un altre daltabaix.

Tal com està Sarkozy, es veu com sortirà de l'Elisi amb els peus per davant, políticament parlant, però l'UMP no es rendeix, i com per la crisi no pot conquerir cap a mà esquerra, ha decidit atacar un partit més feble que el PSF...va per a Jean-Marie Le Pen.

I per a això ha decidit una mesura més polèmica que efectiva, que tots ja hem llegit a les planes de tots els diaris.

El ressò mediàtic és brutal, però a ell es juga el desenllaç de la guerra en aquesta batalla, i no té alternativa. Si es retracta, cau.

I com no ho pot fer, defensa les seves expulsions de gitanos amb mà de ferro, primer amb la Comissió Europea i després, fins i tot amb arrogància, amb el seu veí, Luxemburg, al vacil•lar Viviane Reding dient-li que si no està d'acord amb les expulsions, que Luxemburg acolleixi gitanos.

I aquest poc tacte en relacions internacionals només em recorda a un altre líder contemporani. Aquell que també està desmantellant campaments gitanos a les afores de les seves ciutats.

Aquell que va crear polèmica al separar ciutadans i gitanos en diferents autobusos.

Si, el que sembla ser el nou mecenes de Sarkozy és ni més ni menys que Il Cavaliere, que ha fet servir un discurs provocador i populista per tornar al poder.

Esperem que Sarko no acabi legislatura animant les franceses a casar-se amb homes rics i als homes amb dones riques, amb menció especial a "els homes també, però clar està que ha de ser amb dones, no amb homes".

Desgraciat.

28-N - 1ª Part

Tots sabem que s'acosten eleccions. Des de fa la tira, quan va començar la precampanya (que la pròxima legislatura durarà dos anys si continuem així) el tripartit o govern d'entesa va inaugurant trams de metro a corre-cuita, perquè sap que se'ls acaba el chollo i que segurament CiU s'empassarà les eeves paraules, dites amb tant d'orgull per Artur Mas (sort que aquest cop no han hagut de fer el paripè amb notaris) i pactarà amb ERC, que és la que s'afanyà fa mes i pico a demanar a Montilla que avancés el•leccions perquè l'entesa agonitzava.

En aquestes el•leccions ens planten l'escenari com vitals per a Catalunya, uns per a no deixar-se emportar pel dimoni nacionalista, altres per sacsejar-lo com si d'ell els haguéssin de caure els vots a l'estil d'una pinyata.

I és el que fan els polítics nacionalistes, utilitzar el concepte com una pinyata a la que li van fotent d'òsties sense adonar-se'n que el que maltracten és el que els ha de donar de menjar. I si fós només un, encara es veurien poc els blaus, però les ànsies de poder han fet que sorgeixin nous partits "polítics" que amb molts diners poden esgarrapar uns quants vots.

Al principi, em va semblar bé, Esquerra Republicana de Catalunya és, dit alt i clar, una merda que agonitza per l'estupidesa dels seus líders, i per tant, se l'ha de substituir.

I reconec que em vaig fer simpatitzant de Solidaritat Catalana per la Independència.

Jo tenia l'esperança, com van dir que farien amb Mr. Carretero, de que unirien forces i es presentarien junts a les eleccions com una alternativa forta a ERC. Però no, els interessos personals han prevalgut per sobre de l'esperit nacionalista que diuen tenir.

I passo.

Ja n'he tingut prou, de gilipollades.

Estic indecís de què votar, ara que ja puc.

Com bé em van explicar, l'atomització de les ideologies només els fa mal, i el que estàn fent Carretero i Laporta és això, cuchillo jamonero e independentismo en tabla.

No sé si votar Esquerra o votar en Blanc.

Esquerra tindria l'avantatge de que, collons, és la meva ideologia, però l'inconvenient d'estar donant la meva confiança a quatre mitges merdes (sort que en Carod surt pitant).

I he de recordar, que per inèrcia encara sóc simpatitzant de SCxI.

Per altra banda, votar en Blanc (si, tiet, m'has mig convençut), és maco perquè et queixes, i llavors pots posar a parir a tothom perquè has complert amb el teu dret però no has recolzat ningú. El que em toca les pilotes és que si voto en blanc, el meu vot se'l emportarà Convergència i Unió, i això em provoca unes úlceres considerables que em fan fer un pas enrere.

Però bé, encara no ha començat ni la campanya, ja hi haurà temps per decidir!

Criminalització d'Estat

Ja no sé què fer per calmar-me quan veig programes a la televisió que no sigui TV3.

Aquests dies qualsevol programa de debat a una televisió espanyola toca el tema taurí i algun dels presents en tots ells posa Catalunya a parir potes avall.

Uns exemples són Veo7, Telecinco, CNN+, i la arxifamosa Intereconomía.

Criticar Catalunya dóna molts vots a la dreta, i a l'esquerra li'n resta, i la manipulació informativa mostra l'altra Catalunya.

Aquella que s'assimila a Corea del Nord, on els nens no poden parlar en castellà al pati perquè els professors els castiguen, on els comerciants són amenaçats de mort per no rotular en català i on les mares que demanen que els seus fills siguin educats en castellà se les tracta de malaltes mentals.

Per desgràcia dels catalans, aquesta Catalunya existeix, però no aquí, sinó a la resta d'Espanya, en les ments dels radicals, i aquests les transmeten a les ments dels ignorants.

Ara estic mirant Sálvame amb la meva àvia perque estàn fent un debat sobre els toros i la prohibició a Catalunya.

Hi ha un desgraciat que ens diu que som una dictadura.

I Paz Padilla, que a mi em cau bé, diu que una festa com aquesta no es pot prohibir, que és el públic qui decideix.

És a dir, la resta de catalans hem de permetre aquests assassinats en places de toros perque hi ha 13.000 persones (els que caben en la Monumental) que volen veure com s'hi tortura animals.

I els arguments que mostren són els següents:

• Hi ha toreros que també moren.

Ah, em sembla fantàstic. Hi ha una diferència abismal entre el torero i el brau. El torero escull ser-hi, mentre que el brau és a l'arena per obligació, ell no escull el risc.

• Els toros de lidia desapareixerien sense les corrides perque no hi hauria cap ramader que els mantingués.

Ara sí que es tornen ecologistes. Aquest argument es descarta amb una sola pregunta. Què és millor, mantenir una espècie que mor amb tortures o millor deixar-la al seu albir, i intentar mantenir-la si és necessari en captivitat?