L'altre dia érem a classe d'història amb Elena Vallès i va sorgir el tema de la definició de guerres mundials. Això em va fer pensar en la possibilitat d'una tercera guerra mundial, i em vaig començar a menjar el cap de si seria EEUU-Xina, Rússia-EEUU, UE-Rússia, un front aquí, una bomba atòmica allà... Però vaig deixar de cavilar i vaig pensar en la realitat actual, on les guerres ja no són un front al bell mig d'un territori, on avança l'infanteria a mesura que arriba la calor de l'estiu mentre se'ls mengen els polls.
Ara una guerra implica homes, dones i nens, grans i petits, de qualsevol classe, qualsevol professió. Tothom en un país en guerra pot morir-hi, encara que sempre hi ha excepcions.
En el moment en que em vaig plantejar això, també va sorgir la idea d'Al-Qaeda, i amb aquesta, la idea de que possiblement, una guerra mundial ja no seria una guerra entre entitats polítiques, encara que aquestes hi participessin.
I llavors va ser quan tot em va encaixar, i vaig pensar que potser la Tercera Guerra Mundial ja l'estàvem visquent.
Penseu fredament, per aquest nou tipus de guerres es necessiten obligatòriament dos bel·ligerants, perquè sinó, ja no és una guerra.
Aquests són: Per una banda, els països occidentals, entesos com EEUU, Canadà, la Unió Europea, Austràlia, Nova Zelanda, Japó, Corea del Sud i països amb tractats econòmics o militars amb EEUU, és indiferent que siguin governs de països musulmans (ex. Iraq, Marroc, Indonèsia).
Per l'altre banda no hi ha estats, només una ideologia, la islamista radical d'Al-Qaeda, que no té una bandera, però sí ciutadans, i els ciutadans no són tancs. Els ciutadans es poden infiltrar en la societat occidental i en un avió, en un tren, en un centre comercial... És un front obert, una guerra vertaderament mundial, on tota la població pot patir-ne les conseqüències.
Això també dóna espai de crítica al model social actual, de com els moviments de masses poden convertir a persones en una secta compacta i violenta, una manera de reaccionar més que criticable des del meu punt de vista a les injustícies "fabricades" des d'Occident i que afecten econòmicament, socialment, o políticament a les societats del tercer món.
Però aquestes injustícies han topat amb una generació d'àrabs desencisats, que veuen com la independència de les colònies musulmanes de Gran Bretanya i França no va portar el creixement econòmic esperat, sempre putejats per Occident.
És un peix que es mossega la cua; Occident els va picar, ells es van rebel·lar, van fotre-hi bombes pel mig, els occidentals van envair-los, ells van fotre-hi més bombes. L'un ha quedat com un invasor despiadat i imperialista i l'altre com el bàrbar analfabet, irracional i dogmàtic.
Tot es basa en el coneixement de l'enemic, perquè aquest deixi de ser-ho, i tolerància, molta tolerància. El dogmatisme social porta, després de la confrontació i la violència, a la guerra, sigui religiosa o per interessos, i eliminar això és un repte que s'hauria de plantejar el món en aquest segle per fer un avenç en la humanitat, per deixar quelcom de bé que poguessin recordar els nostres fills.
Casa Kaufmann, Bear Run, Pennsylvania. (Frank Lloyd Wright)
Edifici del Bauhaus, Dessau, Alemanya. (Walter Gropius)
Cúpula de Santa Maria dei Fiori, Florència, Itàlia. (Brunelleschi)
Basílica de Santa Sofia de Constantinoble, Istambul, Turquia. (Antemi de Trales i Isidor de Milet)
Mistos, Barcelona. (Claes Oldenburg)
