diumenge, 28 de desembre del 2008

L'odi que cega.

Israel ha tornat a cagar-la profundament amb el bombardeig a Gaza avui (27 de Desembre) a les 11 del matí.
Han assassinat 220 persones, de moment.
Ehud Barak, llur Ministre de Defensa (la Chacón israeliana) ha dit que era necessari i que s'ha bombardejat "infraestructura terrorista". La xifra de morts contradiu fermament els arguments de Barak. També ha declarat que es poden repetir, intensificar i expandir per a fer caure Hamás, que governa Gaza des de que trencà amb Al-Fatah, que controla Cisjordània.
Seguidament han anat els pitufillos de torn que han dit des de París, Berlin, Wàshington i Moscou entre d'altres "Pareu, volem un alto al foc, no us mateu" però, que com sempre, es queden als seus despatxos impassibles.
Només Egipte ha obert el pas de Rafah per a l'evacuació dels ferits i Líbia ha volgut moure fitxa, coincidint que li toca estar al Consell de Seguretat de l'ONU per a reclamar justícia i una reunió per a condemnar la massacre.

Il·lusos els israelians que diuen, seguint cegament el seu fanatisme característic, que amb quatre pets a Gaza Hamàs es rendirà. Aquests esdeveniments alimenten l'odi, odi cec que farà que els palestins continuin bombardejant amb bazoques i missils Qassam la població d'Ashkelon, que creguin cegament en els líders que diguin que combatiràn Israel.
Això és el que es conseguirà. I si Hamàs caigués, cosa improbable, sorgiria un altre grup rebel, que seguiria la feina.
El que ha de fer Israel és deixar d'alimentar l'odi palestí, i deixar de buscar el somni d'una nació amb Jerusalem per ells sols, un pais net ètnicament, només hebreu, del Litani a Eilat.

Però aquest conflicte no té final. Acabarà quan comprenguin les dues parts el seu enemic, que es construeixin les nacions separades, encara que sigui d'esquenes, però en pau, amb una frontera fixada, sense incursions bèl·liques, ni colonitzacions hebrees d'Hebron, i altres poblacions cisjordanes, sense fanatisme nacionalista de crear un Gran Israel, ni una Palestina islàmica. Només quan hagi mort molta més gent, quan la guerra esgoti l'odi, els recursos, la moral i l'esperança, llavors potser comprendràn les parts que és necessari seure a parlar, mirar-se a la cara, i fer un gest. Un gest no només pels dirigents, un gest per onze mil·lions de persones cegats i fatigats pel rencor.

dissabte, 27 de desembre del 2008

Llista de les dictadures del Món.

Ja que he tocat el tema de Guinea i m'interessa exposar-ho aquí va una llista de les dictadures del món. L'ordre és a partir de l'any des del qual no hi ha democràcia. Potser és erroni, perquè a tot arreu surt tansols la última dictadura, però com que això no ho llegeix ningú ni ho comenta, què més em dóna.

Mai - Angola
Mai - Aràbia Saudita
Mai - Armènia
Mai - Azerbaidjan
Mai - Bahrein
Mai - Bielorrússia
Mai - Brunei Darussalam
Mai - Corea del Nord
Mai - Emirats Àrabs Units
Mai - Guinea
Mai - Guinea Equatorial
Mai - Jordània
Mai - Kàzakhstan
Mai - Kirguizistan
Mai - Kuwait
Mai - Líbia
Mai - Oman
Mai - Palestina
Mai - Qatar
Mai - Somàlia
Mai - Swazilàndia
Mai - Tadjikistan
Mai - Tonga
Mai - Uzbekistan
Mai - Zimbabue
1929 - Ciutat del Vaticà
1936 - Sàhara Occidental
1949 - República Popular de la Xina
1952 - Cuba
1953 - Egipte
1962 - Birmània
1975 - Laos
1975 - Vietnam
1979 - Iran
1987 - Fiji
1999 - Rússia
1999 - Venezuela
2008 - Mauritània

No en sé la data:
Afghanistan
Algèria
Burkina Faso
Cambòdia
Camerun
Congo Dem. Rep.
Congo Rep.
Costa d'Ivori
Djibouti
Eritrea
Etiòpia
Gabon
Gàmbia
Guinea-Bissau
Haití
Iemen
Iraq
Líban
Malàisia
Maldives
Marroc
Pakistan
Ruanda
Singapur
Síria
Sudàn
Tanzània
Togo
Tunis
Txad
Uganda
Zàmbia

Molts, oi?

Indiferència i Oblit

Aquest nadal ens ha arribat la notícia estrella de l'Àfrica.
Lansana Conté, el Robert Mugabe de Guinea va morir el dia després de ser reelegit en unes el·leccions fraudulentes com totes les anteriors des de 1984. Els militars varen sortir al carrer i Musa Dadis Kamara, el cap dels rebels va prendre la presidència amb un aixecament sense quasi sang. Uns dies després, el legítim successor de Conté es rendí als militars juntament amb tot el govern.


Les reaccions han sigut diverses. Senegal, veí septentrional del país ha trobat oportú reconèixer el nou "govern", mentre que la Unió Africana (tots els altres països d'Àfrica menys l'implicat, Mauritània i el Marroc) ha condemnat fermament el cop.
Els occidentals s'ho han pres amb més calma. Ui! No ens agrada, bé, a nosaltres ens és igual, encara que els europeus sóm molt pacifistes de moral i tot això, no fotrem res perquè com que això s'oblida en uns dies i Guinea és el principal exportador de Bauxita i Al·lumini, no la liarem, així que chitón.
¿No estàn les rel·lacions internacionals moralment una mica prostituïdes per l'economia?
Guinea no coneix la democràcia ni l'ha conegut mai. Des de la seva independència el 1957 ha saltat de dictadura en dictadura, que cada una perdurava per que prometia que milloraria el pais després de l'anterior, i així successivament, però els occidentals, que presumim de demòcrates, de peace&love i tot això, si no s'ha d'enviar tropes, que això ens mol·lesta, ni ens afecta a la butxaca, a nosaltres plim.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Aquell pais de tantes illes i de gent amb cognoms tant llargs.

Els disturbis d'Atenes i Tessalònica ja s'han cobrat més de 500 detinguts. Segons el mandamás de l'Universitat Politècnica d'Atenes, el problema social pel qual s'han produit els aldarulls és la indignació acumulada per la mala gestió del sistema educatiu, també de l'elevat atur juvenil (23%) i l'abandó al que estan sotmesos pels programes socials. Aquest col·lectiu no inclou els anarquistes que han radicalitzat les protestes. La qüestió és que em pensava que Espanya era el cul de la Unió Europea, i no m'hi havia fixat, els culs tenen dues natges. (Continuarà que ara em fa mandra)

dissabte, 29 de novembre del 2008

El pais de sang i sorra

Etiòpia anuncia que retira les tropes de Somàlia, després de dos anys de sang en el transcurs dels quals el pais més antic de l'Àfrica ha intervingut en la guerra del seu veí, recolzada per l'ONU i sobretot per les potències occidentals, que després la van deixar a l'estacada.
La qüestió és que Etiòpia va enviar les tropes (un pais que es mor de gana intervenint en una guerra aliena), va expulsar els Tribunals Islàmics de Mogadiscio i va establir un govern transicional que la gent es pensava que havia esdevingut un titella dels veïns de l'oest i no va cuallar. Ara després de tant de temps d'haver-la pifiat contínuament es retiren deixant Somàlia esquarterada en un pupurri de països no reconeguts i zones controlades per senyors de la guerra i pirates. I de tot això se'n hauràn d'ocupar els cascos blaus.

dijous, 27 de novembre del 2008

El Poder Obscur

Ahir, 26 de Novembre es va succeïr una cadena d'atemptats a la capital econòmica de la Índia, Bombai, matant a més d'un centenar de persones i ferint-ne el doble.
El grup terrorista, anomenat "Deccan Muyahidiny" és pro-AlQaeda i és vox populi que darrere del terrorisme islamista que fueteja la Índia hi ha el Pakistan, que també recolza els talibans en territori afganès per interessos estratègics, però promulgant l'orientació prooccidental del seu govern (Partit Popular del Pakistan, d'Asif Ali Zardari) compadit per la figura de la seva màrtir Benazir Bhutto.
També són al blanc d'AlQaeda algunes potències occidentals com EEUU, Dinamarca, França, Austràlia, Israel o ojo al dato: Espanya.
L'Afganistàn, forat negre dels soldats occidentals, està controlat en la seva majoria per les guerrilles talibanes i fins i tot les forces de "pau" paguen delmes del pressupost de l'OTAN a l'enemic per comprar l'estabilitat. Juntament amb Iraq és la pífia bèl·lica més gran dels Estats Units des de la desfeta al Vietnam i així és com actuen les tropes de l'OTAN allà, acribillades, víctimes d'atemptats, lluny del seu pais i la seva gent, bombardejades... i és normal que busquin mètodes de supervivència, donades les circumstàncies de l'escenari.

divendres, 21 de novembre del 2008

Quelcom que dir?

Endevina Endivinalla.

Avui parlaré d'un pais.

Un pais que té dues ètnies i dues religions, que una d'elles ha pogut formar l'estat on abans hi era l'altra, i la està reduïnt a guetos control·lant literalment fins i tot l'aigua que beuen (Veure més avall el capítol blau).

Si has pensat en Israel et donc una piruleta.

Que pesat que sóc oi? Avui havia d'escriure de quelcom perquè fa un mes que no escric i patapam. Un mes sense dir ni mu i avui que m'he obligat a escriure un grup de radicals hebreus ha anat a una mesquita, l'ha liat a fondo, han apedregat els seus propis militars (que s'ho estàven mirant) i han anat per Hebrón fent pintades per les parets com "mort als àrabs", "Mahoma, porc" i han destrossat un cementiri i pintat les làpides àrabs amb estrelles de David.

Què més fa falta? Això sí, aquesta notícia no la dónen als informatius d'A3 ni T5.



dilluns, 20 d’octubre del 2008

El·leccions Obama

La popularitat dels candidats a les eleccions presidencials als Estats Units pot ser impressionantment efervescent. Fa un any ningú a Espanya hauria sapigut dir-me qui era Barack Obama, John McCain, Biden o Palin (aquests dos últims ni fa dos mesos). Barack Obama s'ha convertit en un líder de masses, i així ho demostren grafittis als suburbis de Nova York i cases pintades amb el seu rostre a Ohio.

Com pot ser que de cop i volta una tal Sarah Palin tingui un escàndol familiar just en el moment en què és escollida per a competir per la vicepresidència? No és molta casualitat? Justament el seu contrari Joe Biden és bastant menys carismàtic que ella encara que l'ha pifiat molt menys. Deuen ser les seves relliscades verbals que propulsen el percentatge de coneixement popular de Palin?

Si més no, em sorpren que la popularitat d'algú pugi tan sobtadament en menys d'un mes i que sigui una calamitat política.



És clar que guanyarà Obama, que ha sabut saltar les descalificacions d'islamista (perque el seu segon nom és Hussein), "amic dels terroristes" segons Sarah, i que guanya aproximadament per 10 punts a McCain.

Hi ha un sector de la població que troba una aberració al sentit de la paraula Amèrica que els hi posin un president negre i de pare musulmà, que troba que hi haurà una revol·lució per la llibertat i tota aquesta "mandanga". Altres sectors creuen que l'assassinaràn (també ho digué Fidel Castro) i que passarà a ser una icona com Malcolm X, Fannie Lou Hamer o Martin Luther King.

Però és realment beneficiós per a l'opinió pública mundial aquest bon rotllo amb el president d'un pais el nom del qual va lligat a Iraq, Guantánamo, CIA, recolzament al cop d'Augusto Pinochet, guerra de Somàlia, etc...? Això suposarà un rentat de cara del pais i farà que tots diguem com Rammstein: Amèrica és meravellosa? Espero que ho diguem irònicament com ells, o voldrà dir que hem perdut la memòria.

divendres, 26 de setembre del 2008

El càncer d'un pais

Israel no para de sorprendre'm. Ahir a la matinada van col·locar-li una bomba a un pacifista del seu mateix pais. Els "integristes" també van escampar onades de panflets que mostraven una recompensa de 200.000 a qui assassini algun membre de Peace Now.

Però tot no acaba aquí. Resulta que és habitual que els colons israelians d'Hebrón vagin casa per casa palestina destrossant quelcom que es creui al camí mentre els policies tansols es queden mirant l'escena dantesca.

Fa poc vaig llegir Maus, d'Art Spiegelman, i explicava que els jueus que van quedar a la zona polonesa apropiada directament pel Reich no tenien cap tipus de dret. No és un cas semblant la situació de vulnerabilitat dels palestins a l'estat jueu?

No critico Israel perquè li tingui mania ni res per l'estil, també podria criticar el Marroc pels afers del Sàhara Occidental o la Xina pel Tibet, però Israel avui és notícia i no sóc periodista ni pretenc ser-ho, per tant jugo amb les cartes que disposo.

Lectura recomenada: Maus, d'Art Spiegelman.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Terrorisme, Iran, Armes Nuclears.

Avui he estat fent una petita passejada per la premsa a internet i he vist la notícia estrella:

"Terrorisme, Iran, Armes Nuclears. Entenem realment el perill?".

Això escrit a un anunci d'una parada de bus de Nova York, així com aquí posen els de Sabe a Mixta. Està bé. Vas a agafar el bus per anar a treballar i Pam! et posen aquest cartell.

Està clar que la manipulació del pensament a la població és a l'altra banda del "charco" realment ferotge. Així que m'he posat a pensar ja que el "lema" em sonava. M'he posat a llegir l'article de premsa a El Mundo (sempre miro El País i El Mundo) i efectivament, fan una reflexió suggerent:
"Terrorisme, Iraq, Armes de Destruccio Massiva" (...)
Amb això es diu tot.

Lectura Recomenada: Persèpolis, de Marjane Satrapi



Foto: Carlos Fresneda

diumenge, 21 de setembre del 2008

Avui toca una llista

Avui no savia de què parlar i havia de fer quelcom perquè m'avorria. Així que he retallat aquest apartat del capítol "Psicosi Post-Kosovo" i l'he enganxat aquí per ampliar-lo.

Aquesta és una llista dels països no reconeguts, o sigui, que són estats independents de facto (com m'encanta la frase), però que ningú (o alguns països) no els reconeixen com a estats, sinó com a part d'altres estats. N'hi ha de diversos tipus i en diferent estatus.



TIPUS A:
Aquest primer grup (groc al mapa) es caracteritza perque cap pais els reconeix com a independents. No surten a cap mapa oficial.
1. Somalilàndia (a Somàlia)
2. Puntlàndia (a Somàlia)
3. Transnístria (a Moldavia)

TIPUS B:
A aquests països (taronja al mapa) els reconeix entre 1 i 99 països. Són països als quals se'ls ha reconegut per interès d'altres estats. No surten als mapes oficials excepte Kosovo, República de la Xina i República Sahrauí Democràtica en comptades ocasions.
4. República Turca del Nord de Xipre (1: Turquia)
5. Alt Karabakh (a l'Azerbaidjan) (1: Armènia)
6. Abkhàzia (2: Rússia i Nicaragua)
7. Ossètia del Sud (2: Rússia i Nicaragua)
8. La República de la Xina o Taiwan (23)
9. República Àrab Sahrauí Democràtica (49)
10. Kosovo (52)
__
TIPUS C:
Aquest grup, el més voluminós (vermell al mapa), té com a punt comú que els països interessats són els que no els reconeixen. La majoria, tansols un pais els ignora, per qüestions ètniques (Turquia no reconeix Xipre), ideològiques (les Corees) o per la rabieta (Liechtenstein no reconeix Txèquia ni Eslovàquia perquè després de la Segona Guerra Mundial se'ls hi va requisar els béns als germanoparlants i als hongaresos de Txecoslovàquia i van ser expulsats del pais. Entre ells estava el rei de Liechtenstein, que hi tenia propietats i terres. I Txèquia i Eslovàquia no reconeixen Liechtenstein perque ell no els reconeix. Un altre joc de nens.). Surten sempre als mapes oficials, excepte Palestina.

11. Palestina (108)
12. Israel (166)
13. República Popular de la Xina (168)
14. Liechtenstein (190)
15. Belice (191)
16. Burkina Faso (191)
17. Ciutat del Vaticà (191)
18. Corea del Nord (191)
19. Corea del Sud (191)
20. El Salvador (191)
21. Eslovàquia (191)
22. Gàmbia (191)
23. Guatemala (191)
24. Haití (191)
25. Honduras (191)
26. Illes Marshall (191)
27. Illes Salomó (191)
28. Kiribati (191)
29. Nauru (191)
30. Nicaragua (191)
31. Palau (191)
32. Panamà (191)
33. Paraguai (191)
34. República Dominicana (191)
35. Saint Lucia (191)
36. Sant Kitts i Nevis (191)
37. Sant Vicenç i les Grenadines (191)
38. São Tomé i Príncipe (191)
39. Swazilàndia (191)
40. Tuvalu (191)
41. Txèquia (191)
42. Xipre (191)
__
Ja ho aniré ampliant i actualitzant.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Joc de Nens

Això és un "cachondeo".
En relacions internacionals com Bolivia-EEUU m'imagino que els polítics son nens petits.
L'Evo Morales s'enfada perque el Leopoldo Fernández no vol jugar amb ell i s'en vol anar amb els seus amics Santa Cruz, Beni, Tarija i Chuquisaca a una altra escola. Llavors vé el sr.Bush, que diu que el petit Evo promou el narcoràfic. Perquè? Tot és un joc de nens. L'un ha trencat la joguineta de l'altre (han expulsat els respectius embaixadors) i el Hugo Chávez ha sortit en defensa de l'Evo.

Però tornem a la realitat. Bolívia és al precipici, i amb la detenció del governador de Pando ja hi té un peu a l'aire. Entre totes les coses que pot haver fet malament el president indigenista, la pitjor ha sigut detenir-lo acusat de genocidi.

Amb aquest pas cap al buit, Evo Morales s'arrisca a caure en l'abisme de la guerra civil, que ni és convenient pels seus enemics, que ténen un excedent de petroli descomunal que no podrien exportar, ni per ell que seria burxat pels Estats Units com ja ha començat a fer-ho, i l'únic remei que té el president masista és al·liar-se amb Veneçuela, Nicaragua i Ecuador en contra de l'oposició de l'exèrcit nacional.

Un altre dels grans perills que pot córrer el partit MAS és que la Regió/Nació Camba (tal com es denominen els departaments secessionistes) declari unilateralment la independència, que seria recolzada per EEUU i per tant, pels occidentals.
PD: Ara no podré escriure tant perquè ja he començat l'institut.

divendres, 5 de setembre del 2008

Doble Rasant

Rússia continua amb la política d'atemorització i repressió per qualsevol signe d'oposició a les repúbliques federals del càucas. Avui ha sigut assassinat "misteriosament" Magomed Yevloyev, propietari d'un lloc web a Ingúixia crític amb el govern rus. Aquest escàndol criticat fermament per la Unió Europea es suma a altres com l'assassinat al seu apartament de Moscou d'Anna Politkovskaya o d'Alexander Litvinenko enverinat amb Poloni-210 a Londres, entre d'altres. Tot això ens porta a mirar al Càucas i les seves zones que busquen una sortida a les seves aspiracions secessionistes. Algunes d'elles han proclamat la seva independència amb diverses conseqüències com Abkhàzia, Ossètia del Sud, Alt Karabakh i Txetxènia.
En el present la zona compta amb 11 territoris que aspiren a la independència, molts d'ells amb ètnia musulmana i organitzacions militars i terroristes.
Amb el reconeixement d'Abkhàzia i Ossètia del Sud Rússia ha obert la caixa de Pandora, que també pot perjudicar a la federació, que compta amb 6 repúbliques secessionistes.
Ja ampliaré la informació.

dijous, 4 de setembre del 2008

Aquells als qui els hi van prometre una terra

Avui he baixat a Barcelona per anar a buscar els meus llibres de text per al primer curs de Batxillerat. Català, Castellà, Anglès, Alemany, i entre tots aquests i més he trobat un llibre d'una assignatura nova que ens han introduït aquest curs: Ciències per al Món Contemporani.

L'he fullejat de tornada; la creació de l'univers, malalties de tota mena, nanotecnologia...
De cop, he trobat una pàgina on hi havia un mapa ple de punts, a l'apartat d'ecologia. Era un mapa d'Israel i Palestina, que explicava que degut a l'orografia del terreny, els indrets més alts són a Cisjordània, i d'allà baixa cap al mar Mort, i passen per Israel i Gaza, fins al mar Mediterrani.

Fins aquí tot normal. Llegint més avall explicava que cada territori té els seus pous d'extracció d'aigües freàtiques. Els pous d'Israel provoquen seriosos problemes, ja que estan situats majoritàriament a les fronteres amb el pseudoestat àrab.
Les conseqüències a Cisjordània són catastròfiques: L'aigua freàtica llisca cap a territori Israelià degut al buit que provoquen els pous hebreus i els pous palestins es sequen. 
A Gaza és encara pitjor. Com Israel absorbeix la seva pròpia aigua, la de la franja es veu empesa per l'aigua salada del Mediterrani i es salinitza.
Encara que en el meu parè és totalment injust, he pensat que cadascú absorbia l'aigua del seu territori i els efectes col·laterals no són provocats expressament.
Al final del text, quan ja m'havia fixat que els pous palestins eren més superficials, deia: " Israel permet construïr pous més profunds als hebreus que als àrabs".

Després de no respectar el pla de partició de l'ONU, de recluïr els palestins a Gaza amb les fronteres tancades, com gossos, racionant el que hi entra, construïnt colònies a llocs designats, ja no per l'ONU sinó pels hebreus, com a palestins, aixecant un mur a Cisjordània, envaïnt Jerusalem Est...

Hi ha un vel que cobreix els ulls del món davant de les excentricitats de l'estat d'Israel. Crec fredament que la gent es compadeix dels hebreus per haver sofert un genocidi brutal i inhumà i no veu el que passa realment, que és un apartheid social, econòmic i institucional a la terra promesa.

Els israelians figuradament també han cosit a la roba dels palestins una mitja lluna verda i amb aquest símbol els hi neguen drets fonamentals com l'accés a l'aigua. Però ja dic, això és la punta de l'iceberg. I el pitjor és que tenen el recolzament i simpatia de la major potència mundial, Estats Units.

dilluns, 1 de setembre del 2008

Reaccions posteriors

Europa no es posa d'acord. La Unió Euopea està dividida entre els països que busquen un enduriment amb les rel·lacions amb Rússia, majoritàriament els de l'est (Polònia, Estònia, Suècia, Letònia, Lituània), i els que es volen amagar del gegant transcontinental per por d'una venjança a través del preu del subministrament energètic proporcionat per Rússia, que abasteix Polònia, Alemanya, Hongria, Eslovàquia, Itàlia, Àustria, Eslovènia, Txèquia, Romania, etc...

En resum, que Europa, envés d'haver previst (cosa que ja haurien pogut fer els 27 amb la crisi del gas entre Rússia i Ucraïna) un possible "puteig", no van prendre mesures i ara els hi tremola el pols al decidir si ser durs o pensar-s'ho dues vegades. Trist.

Mentrestant, els països d'Àsia Central, Bolivarians, Bielorrússia i Xina es van acostant poc a poc a Rússia en vista d'un conflicte a llarg termini. Perquè això no quedarà oblidat com el mur xipriota de Nicòsia que encara roman en peu trenta anys després, sinó que amb tota la polèmica del petroli actual ja ens podem preparar.

dimecres, 27 d’agost del 2008

Psicosi post-Kosovo

Tots hem sentit a les notícies aquests dies de Geòrgia i tots els problemes amb Ossètia i Abkhàzia. Això, com tots els conflictes, ve de lluny, quan el 1922 es proclamà la Unió Soviètica i Iosif Stalin com a Secretari General del PC de l'URSS creà la Regió Autònoma d'Ossètia del Sud (amb Tskhinvali, una ciutat llavors d'ètnia georgiana) dins de Geòrgia, així com d'Abkhàzia el 1931, però ambdues foren abolides ràpidament.
No fou fins a la dissolució de la URSS quan les repúbliques proclamaren la seva independència el 1989 i el 1992 respectivament, que no fou reconeguda per ningú i entraren en una espiral de violència amb Geòrgia. Ara fa poc, el 8 d'Agost, Geòrgia preparava un nou atac a Ossètia, però Rússia, que ja ho esperava, va actuar "en favor de la població osseta" i envaí tota Geòrgia. Això encara no ha acabat, encara que Rússia ha reconegut les dos repúbliques i hi desplegarà tropes.

El Principi

Començar un blog no és gens fàcil. Jo sóc bastant normalet, no vull escriure de res de la meva vida, perquè trobo que no li interessa ni li ha d'interessar a ningú, del que parlaré en aquest blog es de l'actualitat. No de la boda de la Duquesa de Alba, ni de xominades per l'estil. Parlaré de temes com el que ha passat a Geòrgia, els efectes de la independència de Kosovo, els riscos que corren els països de la ex-URSS davant el gegant rus o la guerra silenciosa que s'està duent a terme a alguns llocs d'Àfrica, sense deixar de banda tot el que està succeïnt a Amèrica del Sud. Fetes les presentacions, comencem.