En l’actualitat, l’expoli de Coltàn al Congo és més que evident, és una violació flagrant als drets humans, a la llibertat de les persones i a la sobirania nacional del poble congolès. Des del informe S/2003/1027 de la ONU, les exportacions de Coltàn del Congo s’han reduit teòricament a més de la meitat del que hi havia declarat abans de l’informe, però la realitat és molt diferent.
Les exportacions de Coltàn l’any 2001 de la República Democràtica del Congo eren del 11% mundial[1]. Se li ha de sumar el 9% de Ruanda, ja que aquesta xifra només l’exporta, però aquest país no té Coltàn al subsòl, per tant no el produeix, sinó que és el percentatge de mineral expoliat a través de la frontera amb el Congo. El preu del Coltàn per quilo ha baixat fins els 80$[2]. Les empreses exportadores, per la por a ser mal vistes, més que per ètica, buscaren llocs més segurs per extreure el Coltàn, com Canadà[3], Austràlia[4] i Brasil, o simplement, deixaren el treball brut d’expoliar el país a guerrilles o a noves empreses que no apareixen a l’informe del 2003, per a convertir-se en intermediaris en un esglaó més alt de la cadena, peró sense tenir que ser investigades.
Entre les empreses referides a l’informe n’hi ha que són de països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic[5], i que, segons les directrius daquest organisme supranacional, violen flagrantment la llei amb les seves activitats al Congo. Però molts països als qui pertanyen empreses operants a la regió presionaren els experts que redactaren els informes per a que retiréssin els noms de les corporacions o afirméssin que els problemes ja estaven solucionats[6].
Aquest informe no tingué cap transcendència per a les empreses referides, ja que al Consell de Seguretat de l’ONU hi ha països implicats, i tampoc interessa al món occidental la pèrdua de recursos tan vitals com el Coltàn.
En canvi, l’única conseqüència visible a una empresa exportadora de Coltàn del Congo fou la supressió de les exportacions fins a Brussel·les de Sabena l’any 2001, quan Broederlijk Delen, un grup activista belga, organitzà una protesta[7] a l’aeroport de la capital belga on acusava l’aerolínia de finançar el conflicte. Sabena anuncià que deixaria d’exportar minerals dels quals no se’n pogués certificar l’origen, en especial, congolesos.
[2] A l’any 2000 el preu del quilo de Coltàn es situà als 400 dòlars, i grans revelacions tecnològiques com la Play Station 2 de la japonesa Sony van tenir que ser aplaçades per la falta de subministrament del mineral.
[3] Cabot Corp s’excusà i es lliurà de culpes argumentant que la seva política envers el Congo havia canviat, i que el Coltàn que obtenien era a partir de les seves mines a Manitoba, Canadà, a Pennsylvania i a Mozambique, però la realitat és que Cabot ha pujat graons en la cadena per a poder mantenir-se en el tràfic a l’Àfrica, comprant a Sabena entre d’altres.
[4] Les mines a Austàlia estàn monopolitzades per l’empresa autòctona Sons of Gwalia, que va acordar supervisar les activitats de les empreses operants al Congo, però sense resultats. Preferí ser subornada amb la compra d’accions a les mines australianes que investigar la realitat al continent negre. Curiosament, la seva producció de tàntal (una de les dues matèries del coltàn) s’ha incrementat des de l’any 2000 un 60%.
[5] Els països de la OCDE que tenen empreses operants al Congo referides en aquest treball són: Estats Units, Regne Unit, Alemanya, Bèlgica, Japó i Luxemburg. Altres països implicats són Kàzakhstan, Sudàfrica, la Xina i Ruanda.
[7] La protesta de Broederlijk Delen es pot veure al documental de Patrick Forestier referit a la bibliografia d’aquest treball.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada