dijous, 6 de gener del 2011

Fidels a la Prostitució Espanyola

Avui la Xina s'ha plantat a Madrid amb un maletí ple de diners. Aquí se'n fregàven les mans, i a la Xina encara més. Negocis de 5.000 M€! Quin xollo!

L'escenari no pot ser més favorable per a la crítica. Es sanciona Iràn i Corea del Nord pel seu programa nuclear, es sanciona Birmània per violació dels drets humans, Hongria per la seva llei de premsa, i molts més: Bielorrússia, Veneçuela, Cuba, el Sudàn...

Però la Xina, tot i ser l'antagonisme dels valors democràtics, res, amb ella es fa negocis! (Posa Xina o posa-hi Qatar) Perquè els milions valen més que les vides d'aquells dissidents morts o tancats en sanatoris per criticar l'estat.

Més aviat, les seves vides no valen una merda. I ens la pela. Perquè som així. Quin preu paguem a canvi del progrés? Quin preu paguen els ciutadans xinesos? I els tibetans i uigurs? Què me'n dieu de tots ells?

Què més dóna, amb els diners xinesos serem més rics, són ells els que hi perden. Si? I una merda! Sabeu què entra en el tracte? El deute espanyol. Que Xina continui comprant el deute espanyol, això han promès. I direu, ah, però quin problema hi ha en això?

Bé, si ho fés un país com França, que el compra regularment cada any i n'és el màxim comprador, no ens hauria de preocupar, França és un país amic, i bressol de la Unió Europea! Però Xina ja és el segon país que més compra deute espanyol. I nosaltres depenem d'aquestes compres.

En definitiva, ens ténen collats pels ous. Si hi ha qualsevol problema amb la Xina, aquesta ens amenaçarà de no comprar més deute, i llavors tindrem un seriós problema.

Això no ho pot fer? Sí que ho pot fer, no ha signat en cap lloc comprar deute espanyol, se n'ha compromès, i a més a més no seria la primera vegada que amenaça de fer-ho: Quan hi hagué la Crisi de Grècia, l'Acadèmia Nobel nomenà Liu Xiaobo com a Premi Nobel de la Pau, i la Xina amenaçà de no comprar més deute grec.

Així que el que estem fent no són negocis, sinó hipotecar-nos amb la Xina. Com vàren fer França, Alemanya i Gran Bretanya durant i després de la Primera Guerra Mundial, demanant préstecs als que els Estats Units responien amb un xec en blanc per després cobrar-lo amb uns bonics interessos. El mètode és diferent, però el resultat el mateix.

I el deute de molts altres països europeus també ha estat comprat per la Xina, que ara no estic fent una crítica als capsigranys de Madrid (almenys no només a ells), sinó la manera amb la que estàn intentant els països occidentals sortir de la ferragosa crisi.

Però bé, com deia la meva professora de llatí quan entregàvem un exàmen, alea iacta est. Esperem no tenir més problemes amb la Xina i haver-nos d'enfonsar en la misèria. Altre cop.