Ernest Lluch, la conseqüència del diàleg

Imatge de www.noucicle.com

Crec que és obligatori abans que acabi aquest any, commemorant el Xè aniversari del seu assassinat, fer un homenatge, des de la més estricta humilitat, a un polític emblemàtic de la història recent del nostre país i que patí una sort que horroritzà la nostra societat.

M'he estat llegint la seva biografia per fer un resum amb el que sabia, com vaig fer amb Politkóvskaya o les Madres de Plaza de Mayo.

I no per mandra, ni molt menys (m'he passat el dia tirat al llit i al sofà i encara em queden hores), però més aviat per respecte, prefereixo aquesta biografia o descripció del "llegat humanista" com l'anomena la web (www.fundacioernestlluch.com). Les altres biografies no estàven fàcilment i d'una font fiable en català, i com aquesta sí que l'és, aprofito per penjar l'original.

Ernest Lluch, Catalunya

Vilassar de Mar (21 de Gener de 1937) - Barcelona (21 de Novembre de 2000)

Ernest Lluch era un intel·lectual valorat, un polític respectat i un comunicador enormement popular, quan l’assassinaren el 21 de novembre del 2000. Investigador, escriptor, professor, parlamentari, ministre, rector d’Universitat, articulista, tertulià... tot això fou Ernest Lluch, i per tot això se’l recorda, se’l reconeix i estima.

La seva vida compromesa en la defensa de les llibertats va ser precoç. Quan era un jove estudiant es va sumar a l’oposició democràtica al franquisme esdevenint el representant democràtic dels alumnes de la Facultat d’Econòmiques. Ja com ajudant del catedràtic Fabià Estapé, fou expulsat de la Universitat de Barcelona per la seva significació política. Durant la dictadura fou detingut diverses vegades per participar en moviments socials i polítics contra el règim. El seu activisme continuà a València, on fou vice-degà de la Facultat d’Econòmiques i fundador del Partit Socialista del País Valencià. Mort Franco continuà amb el seu compromís militant i tornà a Catalunya el 1977 on va ser elegit diputat per Girona amb la coalició “Socialistes de Catalunya”, del qual el 1980 en fou portantveu en el Congrés dels Diputats. El 1982 formà part del govern socialista com a Ministre de Sanitat i Consum, des del qual i fins a 1986, enfrontat als sectors més conservadors del món sanitari, va generalitzar la cobertura sanitària estatal i va crear el departament dels drets del consumidor, per primera vegada a Espanya.

Deixant la política professional va concentrar la seva activitat principal a la universitat, a la docència i investigació. El 1986 va guanyar la càtedra de Doctrines econòmiques de la Universitat de Barcelona i entre 1989 i 1995 fou rector de la Universitat Menéndez i Pelayo que rellançà a una nova etapa d’activitat i presència. Paral·lelament a una permanent acció pública com a articulista, tertulià i comentarista polític, continuà amb els seus treballs minuciosos i erudits especialment d’història i pensament econòmic. Fruit d’aquestes recerques ens deixà just acabades dues obres sobre el segle XVIII que essent històriques tenien una connexió directe sobre els problemes dels nostres dies. Era un coneixedor profund de la qüestió nacional catalana i per això s’interessà tant pel País Valencià i, el darrers anys per Euskadi. S’enamorà talment del País Basc que hi posà pis i hi passava temporades. Estudià a fons el problema basc i es comprometé una i altra vegada a favor d’Euskadi, la seva identitat i la seva cultura, contra els violents i a favor del diàleg, cercant camins constitucionals per resoldre els problemes. I fou per aquestes idees que el van matar.