Ara mateix sóc al metro a Santa Coloma, feu socialista com pocs altres i us podria dir que veig cares llargues, algú comentant la jornada i tal, pero la veritat és que la gent porta la cara de sobat de cada dia i no sento ningú que parli de les eleccions.
Però l'hòstia va ser més que considerable, sobretot pel PSC i ERC. Iniciativa va sortir-se'n més o menys ben parada, i curiosament era l'única que no despotricava del difunt tripartit.
És quelcom clar que molts electors del PSC o s'han abstingut o són no-nacionalistes que han apostat per l'altra opció d'aquest caire, el PP, cosa aquí que resulta curiosa pels que estem acostumats a un arc parlamentari ple de coloraines, però que a Espanya succeeix cada legislatura.
A ERC l'han follat per totes bandes, perdoneu les paraules vulgars però realistes, i els seus vots del 2006 han corregut cap a Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament, o en gran mesura, a Convergència i Unió com a càstig doble, pels republicans i els seus ex-socis de govern socialistes.
L'electorat de CiU ha triomfat espectacularment i no hi ha res a discutir, la dreta torna a la Plaça Sant Jaume, què hi farem.
El que més m'alarma és l'auge de la resta dels partits, que realment em fan creure que realment hi ha una Catalunya fosca i casposa entre nosaltres.
Un segon, que baixo a La Sagrera.
Com us deia, una Catalunya oculta ha sorgit en forma de vots per regirar-nos l'estómac als que creiem que la xenofòbia és una de les pitjors armes per recórrer a la ciutadania, i aquesta ha picat i amb escreix. El Partit Popular ja torna a ser la tercera força política tot i tenir una actitud beligerant amb Catalunya fora de les nostres fronteres, i haver anat per Espanya dient que el nou estatut de Miravet trencaria Espanya. La caspa resultant d'Alícia Sánchez-Camacho i companyia s'ha traduït en 18 escons, i gran preocupació de l'esquerra. Realment Catalunya és així?
I sort hem tingut que Plataforma per Catalunya finalment no ha tingut representació, tot i que al principi se li atorgaven 3 escons. Aquesta formació, tot i ser liderada per un franquista declarat, és com el mal menor per a la gent de dretes. Molts catalans que són xenòfobs però no votarien el PP per qüestions d'identitat, o propis votants del PP i CiU que han vist una alternativa més radical en Josep Anglada.
Quasi ja acabant l'espectre hi ha Ciutadans - Partit de la Ciutadania, cèlebres pel seu exhibicionisme que aquesta campanya han incorporat també altres opcions, i que es mantenen amb 3 escons, sempre ballant entre l'esquerra i la dreta. Els diuen que són d'esquerra i la gent els veu com un partit "fatxa".
Personalment també em fan bastant "gore".
I per últim, l'amarga sorpresa, Solidaritat, que ha sabut captar el votant amb una campanya pròpia de partits més grans i consolidats (et trobàves més publicitat de SI que de ICV-EUiA).
El desencís dels independentistes amb Esquerra per haver pactat amb el PSC durant dues legislatures ha portat molts votants tradicionals, i també dirigents republicans, a abandonar els grocs i anar-se'n amb en Laporta. I 39.898 han preferit obrir-se de cames a en Carretero.
Abans ho he penjat al facebook i no me'n recordo exactament de les xifres, però sumant els ~215.000 d'Esquerra, els 102.000 de SI, i quasi 40.000 de RI-Cat, esdevénen 357.000 vots. El PP n'ha tret 384.000 i ha obtingut 18 escons. Amb això vull fer veure que si ens haguéssim deixat de personalismes, i de "jo faig un partit perquè he sigut president del Barça, i com no em donaràn un lloc de pès així com així a Esquerra, pa chulo chulo mi pirulo", doncs hauriem sortit amb més que 14 escons entre els dos partits independentistes. Jo no sé de què collons estàn orgullosos els de SI, però bé, ells faràn.
Només espero que Laporta no cremi el seu electorat i de retruc l'electorat independentista en general amb el discurset de la proclamació unilateral, que quatre anys amb el tema, n'acabarem fins la cebolleta.
Però l'hòstia va ser més que considerable, sobretot pel PSC i ERC. Iniciativa va sortir-se'n més o menys ben parada, i curiosament era l'única que no despotricava del difunt tripartit.
És quelcom clar que molts electors del PSC o s'han abstingut o són no-nacionalistes que han apostat per l'altra opció d'aquest caire, el PP, cosa aquí que resulta curiosa pels que estem acostumats a un arc parlamentari ple de coloraines, però que a Espanya succeeix cada legislatura.
A ERC l'han follat per totes bandes, perdoneu les paraules vulgars però realistes, i els seus vots del 2006 han corregut cap a Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament, o en gran mesura, a Convergència i Unió com a càstig doble, pels republicans i els seus ex-socis de govern socialistes.
L'electorat de CiU ha triomfat espectacularment i no hi ha res a discutir, la dreta torna a la Plaça Sant Jaume, què hi farem.
El que més m'alarma és l'auge de la resta dels partits, que realment em fan creure que realment hi ha una Catalunya fosca i casposa entre nosaltres.
Un segon, que baixo a La Sagrera.
Com us deia, una Catalunya oculta ha sorgit en forma de vots per regirar-nos l'estómac als que creiem que la xenofòbia és una de les pitjors armes per recórrer a la ciutadania, i aquesta ha picat i amb escreix. El Partit Popular ja torna a ser la tercera força política tot i tenir una actitud beligerant amb Catalunya fora de les nostres fronteres, i haver anat per Espanya dient que el nou estatut de Miravet trencaria Espanya. La caspa resultant d'Alícia Sánchez-Camacho i companyia s'ha traduït en 18 escons, i gran preocupació de l'esquerra. Realment Catalunya és així?
I sort hem tingut que Plataforma per Catalunya finalment no ha tingut representació, tot i que al principi se li atorgaven 3 escons. Aquesta formació, tot i ser liderada per un franquista declarat, és com el mal menor per a la gent de dretes. Molts catalans que són xenòfobs però no votarien el PP per qüestions d'identitat, o propis votants del PP i CiU que han vist una alternativa més radical en Josep Anglada.
Quasi ja acabant l'espectre hi ha Ciutadans - Partit de la Ciutadania, cèlebres pel seu exhibicionisme que aquesta campanya han incorporat també altres opcions, i que es mantenen amb 3 escons, sempre ballant entre l'esquerra i la dreta. Els diuen que són d'esquerra i la gent els veu com un partit "fatxa".
Personalment també em fan bastant "gore".
I per últim, l'amarga sorpresa, Solidaritat, que ha sabut captar el votant amb una campanya pròpia de partits més grans i consolidats (et trobàves més publicitat de SI que de ICV-EUiA).
El desencís dels independentistes amb Esquerra per haver pactat amb el PSC durant dues legislatures ha portat molts votants tradicionals, i també dirigents republicans, a abandonar els grocs i anar-se'n amb en Laporta. I 39.898 han preferit obrir-se de cames a en Carretero.
Abans ho he penjat al facebook i no me'n recordo exactament de les xifres, però sumant els ~215.000 d'Esquerra, els 102.000 de SI, i quasi 40.000 de RI-Cat, esdevénen 357.000 vots. El PP n'ha tret 384.000 i ha obtingut 18 escons. Amb això vull fer veure que si ens haguéssim deixat de personalismes, i de "jo faig un partit perquè he sigut president del Barça, i com no em donaràn un lloc de pès així com així a Esquerra, pa chulo chulo mi pirulo", doncs hauriem sortit amb més que 14 escons entre els dos partits independentistes. Jo no sé de què collons estàn orgullosos els de SI, però bé, ells faràn.
Només espero que Laporta no cremi el seu electorat i de retruc l'electorat independentista en general amb el discurset de la proclamació unilateral, que quatre anys amb el tema, n'acabarem fins la cebolleta.
Bé, ja arribo a la uni. Com diu Gerard Way a la cançó que ara escolto, i que em va com l'anell al dit, "Heaven, help us".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada